La Bohème a teatre ple. No per coneguda i tants cops representada la peça de Puccini ha perdut brillantor amb el temps. Una òpera que va néixer de la lectura de Scénes de la vie de Bohéme, de Henry Mürguer. "Em va conquerir de cop. En aquest ambient goliardesc i artístic m'hi vaig trobar com en família. Jo necessito episodis i sentiments que parlin al cor". Així explicava el mestre el que havia vist a la novel·la original. I així ha perdurat durant més d'un segle, i el que li queda. Com a "obra perfecta" la qualificava el director d'orquestra Sir Thomas Beecham, mentre que el famós editor de la partitura li va etzibar a Pucccini que si aquest cop no havia encertat de ple, deixaria la seva professió i es dedicaria a vendre salami. Es deia Giovanni Ricordi i l'editorial que duu el seu nom encara ara segueix la seva tasca. Una altra cosa varen ser els crítics, que trobaren infinitat de pedres al lleu de la composició. El públic, en canvi, va sortir entusiasmat des del primer dia. Com dilluns del teatre Principal.
No va ser per menys, la producció del baríton Leo Nucci, en funcions de director artístic, és clàssica i poc ostentosa, però al mateix temps eficaç i bàsicament al servei de la història. Només cal trobar uns cantants que expressin la torrentada de sentiments i situacions que planteja el llibret de Giacosa i Ilica. Objectiu complert. Explicar on cadascun dels protagonistes varen assolir les expectatives seria llarg i reiteratiu, per la profussió d'àries que qui més qui menys té dins el seu inventari de les inoblidables. Des de Questo Mar Rosso, amb la qual s'inicia la història i canten Marcello i Rodolfo, fins al Sono andati final que canten els protagonistes, Rodolfo i Mimí. Però clar, entremig apareixen Musetta i el seu vals... No acabaríem mai.
Per a l'ocasió, Mimí ha estat Lianna Haroutounian, de brillant instrument, àgil i contundent. Rodolfo l'interpreta Andrei Danilov, amb volum i eloqüent fraseig, mentre que Musetta, un paper agraït i no per això senzill el canta Marga Cloquell, qui sempre fa semblar que han escrit el paper per ella, de veu dúctil i versàtil, que naturalment va brodar el personatge. Els tres companys de fatigues del protagonista, els bohemis Marcello, Shaunard I Colline, foren interpretats per David Menéndez, Tomeu Bibiloni i Manuel Fuentes, que compliren amb escreix i semblava que dotaven els personatges dels seus trets característics sense cap dificultat. De la mateixa manera que Jorge Tello va desenvolupar els seus dos papers, Benoit i Alcindoro. Pel que fa a l'oquestra, dirigida per Matteo Beltrami, va tenir un començament una mica trasbalsat, a una velocitat fora de control. Tot es va endreçar com cal i la partitura sonà potent i aclaparadora. El cor va fer la feina que li tocava en el famós i engrescador segon acte, però si em donen a triar, em qued amb el tercer, en aquests moments tan tendres amb Mimí i Rodolfo de grans protagonistes i el Donde lieta usci de Mimí o el duet/quartet Dunque: è proprio finita!... Addio, dolce svegliare, quan s'hi afegeixen Musetta i Marcello, com a contrafort de tot plegat.
