Messiànica, estètica estàtica

Si ja resulta estrany l’encàrrec que el baró i mecenes Gottfried van Swieten va fer a Wolfgang Amadeus Mozart, com és l’adaptació a les noves maneres d’entendre i escoltar la música, d’un clàssic com El Messies, de Händel, una mica més ho és el fet de convertir un oratori com aquest en una òpera o alguna cosa semblant. Si el signa Robert Wilson, a partir d’aquí tot s'hi val. I, a partir d’aquí, també podríem elucubrar sobre si en aquest cas, molt concret però també immensament extrapolable, s’ha de posar èmfasi en el fons o en la forma, si en la música o en l’estètica, si en el color de l’escenari o en el color de les veus. Crec que no hi ha color, o sigui, queda clar que la signatura que preval és la del nord-americà tan procliu a l’estètica estàtica. Això sí, d’una bellesa, puresa i elegància, també marca de la casa. Per aquesta part no hi ha sorpreses, com tampoc amb els seus protagonistes, els quals, un cop més, passen de la condició d’humans a la d’autòmats, mentre que argumentalment tot queda reduït a l’atribut d’indesxifrable. És molt probable, segurament, que un servidor no arribi ni sigui capaç d’entendre què fan un japonès, un astronauta, un vell i una nina en aquesta història, sobretot que ni el vell ni la nina no obrin la boca, tan sols es passegen per sobre de l’escenari. Per cert, l’astronauta, tampoc. L’astronauta balla, mig nu o amb l’uniforme espacial.

Idò tot això perd qualsevol indici de transcendència quan els protagonistes, vestits del que sigui, fan el que realment importa. Així, Julia Lezhneva, Richard Croft i Kresimir Strazanac, no tant Kate Lindsey, varen fer que ens oblidàssim de l’entorn completament i el deixassin reduït a pura anècdota, amb una primmirada i excelsa interpretació de la coneguda partitura, a la qual Mozart havia afegit tota una sèrie d’ornamentacions orquestrals amb les quals li havia llimat i polit algunes de les particularitats més barroques, amb uns resultats que vists avui no tenen gaire importància. Així i tot, perquè deixàs aquestes peculiaritats es necessitava alguna cosa més que quatre cantants que amb la seva interpretació vestissin la disfressa, i per això hi havia altres elements fonamentals per a l’indiscutible èxit d’un producte d’aquestes característiques i en aquestes circumstàncies. Josep Pons, qui, en lloc de batuta sembla que porti una vareta màgica, ho va fer possible fent que l’orquestra. sonàs magistral, impecable. Tampoc no va ser tot el que va fer possible sortir amb aquesta sensació d’haver presenciat un espectacle majúscul. Queda el cor, que, com és de suposar, esdevé igualment fonamental, cantant dins un misteriós contrallum que aportava rellevància a un espectacle estranyament bell i suggerent. Bé, suggerent no ho sé.