Faig més nosa a ca meva que un guiri borratxo

PalmaPer raons alienes a la meva voluntat, la setmana passada vaig haver d’anar a l’Arenal. Una trobada de feina m’obligava a reunir-me en un hotel ubicat en aquest racó del món on la vida discorre totalment aliena a nosaltres. “No n’hi haurà per a tant”, vaig pensar, sense ser conscient que per arribar a l’hotel havia de travessar el carrer del Jamón. El que hi vaig trobar va ser una postal d’un temps que creia passat i que, malauradament, encara és ben present. És com si el món s’hagués aturat en aquell paisatge urbà, on sembla que l’anarquia no només s’apliqui als comportaments humans, sinó a també a l’aparença de les coses. Tot sembla estar indicant una data incorrecta, que ben bé es podria ubicar entre els anys 70 i els 2000. Camisetes on hi diu “I love boobs”, tovalloles de la platja amb el mapa de Mallorca, paradetes de frànkfurts a cada cantonada, restaurants atapeïts de fotos de menjar descolorides pel sol… Tot sembla haver expirat, com quan entres en una casa que ha estat tancada durant anys. 

He de dir que una part de mi –aquella a qui li fascina el costumisme, allò vintage i la dosi justa de decadència– no pot evitar gaudir d’aquest espectacle. Em fan massa gràcia, per exemple, els noms dels restaurants, sobretot aquells que intenten romantitzar l’experiència del turista, fent-lo sentir més espanyol que la paella o els toros: La cita, Bamboleo, Salsa Rosa, El jardín de las maravillas… Tots acaben sonant a títol de cançó de Julio Iglesias o a nom de programa del cor. També n’hi ha de menys creatius, com el rètol d’un bar que, simplement, hi diu “La cerveza fresca”. Una frase tan desesperada que ni tan sols necessita verb. Just al davant, un altre local molt estret es publicita amb un logo enorme del conillet de Playboy. Una crida tan evident que ni tan sols necessita paraules. 

Tot frega la paròdia, com en el videoclip de la cançó Mon Cheri Go Home, de Fades i Maria Jaume, o el de I <3 Barcelona, d’Svetlana. Tot és massa kitsch, massa barroer, massa de mala mort per ser cert. Però no, tot és tan real i cru com una fotografia de Martin Parr. Ens han intentat fer creure que exageram, que Palma “no té un problema de model turístic”. Hem sentit tantes vegades les paraules “qualitat”, “luxe” i “reconversió” que gairebé han aconseguit eliminar del nostre imaginari l’existència d’aquests llocs i la gent que els freqüenta. Com és el cas de l’espècie de guiri autòcton, aquells homes totalment torrats –per “la cerveza fresca” i el sol– que sempre van en manada, vestint tots la mateixa camiseta de futbol i accessoris a conjunt. Després de creuar-me amb tres d’aquests grups –cada un amb el color respectiu del seu equip– en el meu recorregut a peu de cinc minuts, em vaig demanar si no era possible que fes molts d’anys que aquests mateixos turistes vagaven per allà, tan gats que encara no havien estat capaços de tornar a les seves cases. Com és possible que siguin, literalment, els mateixos de sempre? 

La meva aventura concloïa en un dels blocs d’hotels que conformen aquest traçat d’avingudes fetes de formigó i ciment, on vaig sentir que no només estava en l’època equivocada, sinó també en el lloc equivocat. Mentre esperava, just a la porta de l’hotel –que no era cap luxe, sinó la cara oculta de l’eufemisme “zones madures”–, el recepcionista em va detectar, a mi i la poca impressió que feia de turista. “Senyoreta, tot bé?”, em va demanar, amb un to que el delatava més molest que preocupat per la meva presència. “Sí, tot bé, estic esperant per reunir-me amb una persona que s’allotja aquí. Puc seure allà?”, li vaig demanar, assenyalant el lobby. Per la seva mirada i la quantitat de dubte que vaig trobar en la resposta era clar que li feia nosa. “Mmm… D’acord”, va contestar a la fi. 

Per acabar amb el meu estudi sociològic del dia, vaig decidir entretenir-me observant les persones que desfilaven, en banyador i xancles, d’una banda a l’altra. Fins que va arribar la gran finale del dia. La varen protagonitzar un grup d’amics, d’uns 40 anys, que entraven carregant una caixa plena de cerveses. Es notava que ja feia estona que l’havien encetada i, de bromes, un d’ells va empènyer el qui transportava la mercaderia, fent rodolar totes les llaunes per terra en direccions oposades, cosa que els va fer esclatar de riure. Jo no em podia estar de mirar-los, estupefacta, però ningú més compartia la meva indignació. Ningú no es va immutar, tampoc el recepcionista. Res no va fer saltar cap alarma. Semblava que, en les lleis de la selva, això entrava dins la normalitat. I que el més estrany que podia passar era que jo fos allà, asseguda, formant part de tota aquella escena.