ENTREVISTES ENCADENADES

Mercè Sampietro: “Era una nena solitària; el teatre em va curar la timidesa”

Amb aquesta gran actriu inicio aquestes entrevistes encadenades en les quals cada entrevistat escull a qui vol que entrevisti l’endemà

El dia que vaig conèixer la Mercè poc em podia imaginar que acabaria teixint una amistat amb ella: tenia 12 anys i treballava de col·laboradora en un programa a Televisió de Vallirana. Ella va venir de convidada i en acabar el programa vam fer-nos una foto. Després d’explicar-li que volia ser actriu, em va escriure una dedicatòria: “Estic segura que algun dia compartirem un escenari”. El futur va convertir en profecia aquelles paraules. Vam coincidir treballant a ' La Riera' i hem interpretat juntes els personatges femenins de Lorca en diferents teatres.

Ens trobem al bar on hem quedat, ens abracem i riem com dues esbojarrades a qui tant els fa què pensarà la gent. Té un riure encomanadís, i un sentit de l’humor punxant, agut. Recordo una ocasió que, entre bambolines, li feia broma i -amb aquella brillant comicitat de la qual gaudeixen només els qui no són conscients que són divertits- em va dir: “Tracta’m amb respecte, que tinc una Creu de Sant Jordi, jo!”

Sovint em parla del seu desig d’interpretar més papers còmics: “Sempre em fan fer de dona abandonada pel marit, forta i segura, que tira endavant; i m’agrada. Però vull fer comèdia”.

L’any 1970 li arriba la que semblava que havia de ser la seva primera oportunitat. El director Adolfo Marsillach la va seleccionar per fer de figurant al muntatge teatral que havia d’estrenar a Barcelona, 'Marat-Sade', l’obra que Peter Brook havia convertit en èxit a Londres. Però en aquella època ella treballava d’administrativa i va haver de renunciar a fer d’actriu a l’obra. Va plorar durant tres dies i m’explica com aquell 'Marat-Sade' es va acabar convertint en un acte polític de desafiament al règim franquista. Curiosament, l’espectacle es va acabar suspenent, però no perquè el prohibís el govern, sinó perquè l’autor, Peter Weiss, com a protesta, va prohibir que la seva obra es representés en un país sota una dictadura.

El destí va voler que s’estrenés com a actriu amb una comèdia escrita per una jove Ana Diosdado, que amb 32 anys debutava amb 'Olvida los tambores', i que va esdevenir un èxit aclaparador.

La Mercè assegura que el teatre li ha salvat la vida; estima la professió i malgrat sentir-se profundament agraïda, quan recorda la criança del seu fill li és difícil deslligar-se de la culpa. Es va divorciar quan era petit i va lluitar per desenvolupar la seva carrera professional al mateix temps que exercia de mare, sola. Encara ara, com tantes dones, es pregunta si no hauria d’haver dedicat més temps al seu fill.

Com a sorpresa final, li confesso que he escrit un paper de comèdia fet a mida per a ella, però que em fa vergonya enviar-li el text. Se li il·luminen els ulls i em repeteix la il·lusió que li fa. Aleshores es posa seriosa i m’esbronca: “Fes el favor d’enviar-me aquesta obra!” Li dic que potser sí, que l’hi faré arribar, que ja ho veurem. Me la miro i penso: és adorable, la Sampi.

Mercè Sampietro és la meva primera entrevistada. Amb ella inicio aquestes entrevistes encadenades en les quals cada entrevistat escull a qui vol que entrevisti l’endemà.

Li pregunto què hi posaria, a la capsa: la possibilitat de cedir a la gent trossos de terra per repoblar pobles deshabitats d’Espanya, em respon. I m’emplaça a entrevistar la Carme Ruscalleda.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF