Trui Teatre.- El vuitè concert de la temporada de la Simfònica va sofrir les conseqüències de la tercera onada, com la majoria, però en comptes de tancar i esperar, l’opció va ser, si més no, innovadora: en directe i en línia, sense públic dins el teatre. Era fonamental fer una bona realització i des del pla master donar fluïdesa al contingut inserint els corresponents als instruments, magnificats des de la partitura. Bona feina la de Miquel Llinàs, que sens dubte va fer que la música sonàs millor a través de la mirada.
Naturalment, no és el mateix que el viu i el directe, però menys, en aquest cas, no és més, és res, i res és molt poc. Amb la confiança que a poc a poc tornarem a la presencialitat, ben segur que els mestres la varen enyorar, fins i tot més que nosaltres. Tot i això exhibiren el que resulta imprescindible per sonar com sonen, concentració, ni més ni menys que la de costum, però amb la dificultat afegida de l’absència de l’escalfor del públic.
L’estrella de la funció era Carlos Ortea, oboista de la Simfònica, el qual ja havia hagut d’ajornar el Concert per a oboè i orquestra, de Bohuslav Martinú. Es tracta d’una de les poques peces que ofereixen protagonisme a l’instrument que figura al títol, encara que en aquesta ocasió amb una consideració compartida amb el piano, teclejat per Isabel Félix. Concert que figura entre les darreres composicions del versàtil i transversal músic txec, quan havia traslladat la seva residència a França. D’influències, que no varen ser poques, per a l’ocasió sobresurten les de Stravinsky passat pel sedàs de Martinú. No són gaires les ocasions per escoltar-lo, però, tot i la seva escassa durada, que segurament es converteix en un hàndicap, va ser un petit i exquisit plaer.
Per acompanyar l’oboè d’Ortea, la selecció de peces tenia un vincle evident. En primer lloc, varen sonar les Masques et bergamasques de Gabriel Fauré, exhibint des de la seva discreció com a persona fins a la delicada perfecció dels seus pentagrames. Per altra banda, Fauré va ser mestre de Ravel, de qui vàrem poder escoltar La tomba de Couperin, una suite que va començar com un homenatge al músic que li dona nom i va acabar com una ofrena musical als companys caiguts en la Primera Guerra Mundial. I com a colofó, una altra composició que no sol figurar als programes, el Joc de cartes d’Igor Stravinsky, músic lligat al Concert per a oboè a través de Petrushka, a més d’amic i admirador de Ravel, qui considerava un virtuós de la instrumentació i, com a prova, aquest tombeau a la manera barroca. Tot lligat i ben lligat.
Manacor.- Un obús al cor, de Wajdi Mouauad, dirigida per Joan Manel Albinyana i interpretada per Joan Toni Sunyer. Un monòleg interior, un viatge entre les vísceres de l’únic protagonista de la funció. L’opció triada ha estat la de la recreació visual de les sensacions, emocions i pensaments. Una proposta arriscada que converteix el bram d’imatges suggeridores en un subratllat espectacular que resta emoció al text. Per altra banda, aquest text necessita introspecció, pes, en comptes de lleugeresa. Que perfori el cervell sense pietat fins a arribar al cor i que allà es produeixi la detonació final, que no és el cas. Molta feina, sens dubte, però potser encara n’hi manca una mica més per trobar el punt exacte perquè les paraules de Mouauad penetrin amb la intensitat que pertoca i no quedin voletejant dins la sala.
P.S.- Les referències i les expectatives mai no afavoreixen cap espectacle.
Principal.- La revolució de les coses petites, de Jaume Miró, va néixer al bressol del Torneig de Dramatúrgia, del primer. Un altre més. Un cabal que no atura de brollar, i continua. Dirigida per Carla Rovira i interpretada per Bàrbara Nicolau i Albert Artiaga, no ha crescut bé. Impostada des de la primera frase, la credibilitat de la història i de cadascuna de les diferents situacions sempre queda damunt l’escenari, amb uns protagonistes que en tot moment estan actuant i a cada cop i a cada gir la quarta paret s’allunya sense remei. Naturalment, amb els personatges, la seva circumstància i la seva metamorfosi dins.
