La filosofia és inseparable de l’amor a la veritat, però hi ha una llarga tradició de filòsofs que han defensat la utilitat de la mentida com a eina política. Ni tan sols la filosofia se salva de la temptació de l’engany. Els sofistes són els primers filòsofs mentiders de la història perquè posen els seus coneixements al servei de la manipulació i l’engany, ensenyant als ciutadans atenencs amb ambicions polítiques a construir el discurs més agradable i convenient, en cada cas, sense preocupar-se pel seu contingut de veritat. D’aquesta manera, l’argumentació persuasiva, fal·laç i enganyadora, esdevé una estratègia eficaç per convèncer l’auditori i fer carrera política.
El mateix Plató va combatre la sofística enèrgicament a través de la seva filosofia, centrada a fer ciutadans millors i més justos, a través de l’educació, però en el seu projecte polític d’estat ideal, es desvia del camí recte de la veritat filosòfica, quan defensa en el Llibre III de La República que el filòsof savi ha de governar fent ús de la mentida d’estat per mantenir l’obediència i la pau social. La necessitat de mantenir la unitat i l’ordre polític i social amb mentides i enganys allunya el governant filòsof de la veritat, i introdueix una tensió entre individu i societat que es resol a favor de l’organisme social, entès com un tot, i que suposa que el filòsof es vegi obligat a faltar a la veritat pel bé de la ciutat. Plató justifica la noblesa de la mentida en política, dient que és un engany benintencionat que neix de la desconfiança en la capacitat dels ciutadans per acceptar el seu lloc natural i la seva funció a la polis. En la mentida platònica es produeix una asimetria, ja que els governants poden mentir, però els ciutadans han de dir sempre la veritat. La mentida noble del governant sempre és intencionada, políticament útil, té l’efecte curador d’una medicina, es transmet a través de mites i relats i va acompanyada de la censura a la poesia. Tanmateix, la saviesa del filòsof governant garanteix que farà bon ús de la mentida política, de manera que no posi en perill les veritats de l’ànima. No s’ha de confondre la mentida noble amb l’error i la ignorància dels encadenats de l’al·legoria de la caverna. La mentida en sentit platònic significa dir o pensar allò que no és, equival a falsedat en el pensament i en el discurs, mentre que l’error és una opinió falsa, resultat de la ignorància. No diu mentides aquell que opina i està equivocat perquè pensa estar en la veritat i creu en el que diu. No es menteix sense voler. Per mentir s’ha de tenir la intenció d’enganyar l’altre. Hi ha d’haver mala fe, intenció i desig d’enganyar, com pensava Sant Agustí.
La mentida deixa de ser noble i passa a beneficiar exclusivament el governant en el Renaixement a través de Maquiavel i la seva concepció instrumental de la política, resumida en la màxima segons la qual el fi justifica els mitjans, i que obre un gran abisme entre ètica i política. El realisme polític de Maquiavel és el model més representatiu de la política en sentit modern, ja que posa l’accent de la política en l’art d’enganyar i en el joc de valoració entre mitjans i fins. Maquiavel justifica la necessitat que el governant enganyi els seus súbdits amb la finalitat de conservar el poder i ho justifica dient que el poble vol ser enganyat. El fet que la veritat no figuràs entre les virtuts públiques clàssiques va fer més senzill imposar aquest model polític basat en la visió negativa de la naturalesa humana. Així, per a Maquiavel, el fet que el príncep incompleixi la paraula donada és un precepte correcte perquè la tendència a l’engany és un tret comú de tots els humans. Per a Maquiavel, “qui enganya trobarà sempre algú que es deixi enganyar”.
En el segle XVI, l’escèptic Montaigne dedica un capítol dels Assaigs als mentiders, en el qual presenta la mentida com un vici que cal combatre, però a altres passatges d’aquesta obra es mostra més comprensiu i tolerant amb la mentida útil de reminiscències platòniques. Fa referència també a la veritat a mitges, al fet que no sempre es diu tota la veritat quan parla de la incapacitat de dir tot allò que es té al cap, i es refereix a les limitacions del llenguatge per expressar els pensaments en la seva totalitat.
Torquato Accetto, un autor oblidat del segle XVII, escriu un breu tractat, La dissimulació honesta, en el qual reivindica l’art de dissimular com a tècnica per fer bona política. Fingir implica saber callar a temps, i és un art que s’aprèn viatjant, llegint, observant els costums i controlant les emocions. Té a veure amb la contenció i la suspensió del judici, amb saber deixar reposar la veritat. El governant ha d’exercitar la dissimulació ocasionalment, actuant d’acord amb la raó, amb prudència i perseguint bons fins, i també opinant amb sobrietat. La dissimulació evita mostrar les coses desagradables i proporciona un gran plaer i pau interior. És moralment útil i un senyal de tolerància, bondat i bona educació. És útil per a un mateix perquè serveix per descansar la ment i oblidar momentàniament les misèries i els infortunis. Però es mostra impotent per aturar la còlera i evitar les conseqüències negatives d’una elevada autoestima.
La veritat política
El maquiavel·lisme polític var ser molt discutit per Condorcet i altres pensadors il·lustrats del segle XVIII compromesos amb la veritat política. En aquest context, el monarca prussià Frederic II va promoure un concurs de dissertacions filosòfiques en relació amb la qüestió de si un bon governant havia d’enganyar el poble o no havia de fer-ho. Condorcet, a la dissertació titulada És convenient enganyar el poble? defensa que el governant ha de dir sempre la veritat perquè compartir els coneixements és el camí més segur cap a la felicitat col·lectiva. Condorcet adverteix que mantenir el poble en la ignorància acabarà perjudicant el mateix governant, perquè la mentida no és útil ni beneficiosa per a ningú. A més, considera que és un error tractar els governats com a menors d’edat i educar-los amb mentides, de la mateixa manera que és un deure dels governants il·lustrats afavorir la llibertat de pensament i d’opinió.
Kant condemna radicalment la mentida, perquè és indigna, un vici de la naturalesa humana, i insisteix en el deure de no mentir mai, en l’imperatiu moral de dir sempre la veritat, en qualsevol circumstància. Kant sosté que no és lícit mentir ni en el supòsit extrem en què dir la veritat pot suposar que algú altre pugui perdre la vida. Qui menteix ha de ser jutjat per les conseqüències de la seva mentida, encara que les seves intencions fossin bones; en canvi, qui diu la veritat no és responsable dels efectes de la seva sinceritat perquè ha fet el correcte. La lliçó és que s’ha de voler la veritat per si mateixa. Dir sempre la veritat és un deure incondicional que cal complir sense excepcions, i que es deriva de l’imperatiu categòric que es pot formular així: “Actua segons aquella màxima que al mateix temps pot convertir-se ella mateixa en llei universal”.
