L’ESCANDALL

Els marmessors de Lorca

Teatre Principal.- “Jo podria escollir Lorca per acompanyar-me al cel, a l’infern o al purgatori”, deia, entre moltes altres coses, Lluís Pasqual al llibre-entrevista Camí de teatre, publicat l’any 1993. “De petita, als caus d’arts, jo recitava Romance de la luna, luna, quan encara no sabia qui era Lorca”, diu Núria Espert sobre l’escenari al seu espectacle Romancero gitano. Tot just després de la trontollosa sortida de Lluís Pasqual com a director del Lliure, Lorca va ser la taula de salvació, i qui millor que Núria Espert, com a Beatriu i Virgili alhora, en el camí cap al paradís? Per separat, Pasqual i Espert abracen la pràctica totalitat de l’obra del poeta i dramaturg, mite i llegenda per excel·lència. El público, La casa de Bernarda Alba, Bodas de sangre, Mariana Pineda, Doña Rosita la soltera, Yerma i Diálogo de amargo formen part del seu currículum, i del nostre com a espectadors, per la qual cosa aquest recorregut marmessor que és Romancero gitano també ens pertany, també forma part del nostre viatge.

Romancero gitano és un viatge per la vida de l’actriu, però no tan sols això. És història, és nostàlgia, és homenatge, és teatre, és poesia. És, sobretot, una demostració que les noces entre el talent i la passió mai no acaben en divorci. És una exhibició de senzillesa que es converteix en espectacle majúscul amb tan sols una actriu i un decorat format per set butaques. “L’absència d’escenografia també és una escenografia”, diu Pasqual. Per una altra banda, la presència de Núria Espert omple tot l’escenari, acaronant la vida, mastegant les paraules amb delicadesa, com una conversa íntima, tot i que el teatre estava ple a vessar, i recorda les paraules de Federico García Lorca a la conferència que va fer el 16 de desembre de 1932. Començava dient: “Sempre que parlo davant molta gent em sembla que m’he equivocat de porta”. Espert i Pasqual no s’han equivocat de porta i han muntat un espectacle en el qual l’actriu ens ho conta a cadascun de nosaltres, en castellà i en català. Una travessia entre les paraules i els records, pel teatre i la poesia. No és un recital, no tan sols es pot escoltar Voces de muerte sonaron… com comença Muerte de Antoñito el Camborio, també és Poeta en Nueva York i és Mariana Pineda, i tantes altres. Sense cap afany antològic, esdevé nostàlgic, però sense dramatisme. Com mirar cap enrere amb un somriure, amb la satisfacció de la feina ben feta, d’haver assolit uns cims que ni tan sols havia somiat i que vol compartir amb un públic fidel. Núria Espert es desprèn de tots els personatges que ha interpretat i es converteix en ella mateixa, com un personatge proper, autèntic, allunyat de qualsevol tipus de divisme. És ella mateixa dins la subtil vasa que li ha dibuixat Pasqual. Una meravella, que el públic va acomiadar entusiasmat, com mereix la protagonista, com no podia ser d’altra manera.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF