Marina Rebeka, un altre luxe al nostre abast

Al cim d’aquesta edició del Festival de Pollença s’estan acaramullant tants protagonistes que no hi arribaran a caber. No és menys cert que a la història de l’esdeveniment musical per excel·lència la llista de grans noms i altres tants llinatges és tan immensa que afegir-hi el de Marina Rebeka no fa més que engradir-la una mica més, tot i que ben segur que serà una fita de les que no s’obliden. La soprano de Riga potser no és un nom tan mediàtic com es mereix, però el que és segur és que el seu prestigi qualitatiu va escalant serralades, de manera lenta i segura. Lent i segur va ser també l’acompanyament per part de Mathieu Pordoy al piano, sempre al volum adequat, temprat i elegant, com va ser la seva primera intervenció en solitari amb el Duo et Méditation, de Thaïs, que va sonar com una orquestra de deu components. La varen enllaçar amb la Vision d’Athanael, de la mateixa òpera. Aquesta va ser l’estructura que varen seguir ambdós protagonistes després de cada intervenció en solitari del pianista, com és ara, per exemple, després del Preludi del tercer acte de Madama Butterfly. Marina Rebeka arrodoní la primera part del programa amb una interpretació d’Un bel di vedremo que deixava sense alè, farcida d’enèrgiques subtileses i un exquisit ventall de virtuts. No va ser una excepció per enllestir i coronar la seva intervenció final traient un as de la màniga, perquè totes i cada una d’elles varen ser culminants. I ho va ser des de la primera ària, Mercè, dilette amiche, de la verdiana I vespre siciliani, que ja va posar sobre l’entarimat tot un rosari de característiques que deixaven clara la magnificència del recital i, per descomptat, de les seves prestacions vocals. Des de delicats I potents filati que anava modulant amb descomunal naturalitat, com si fos un passeig, fins a contundents i precisos aguts, de portentosa emissió, situats a l’altra banda de la tessitura. Tot, engalanat amb una paleta on no mancava cap color, ni a la part alta ni als greus, i un centre perfectament equilibrat. Versatilitat a balquenes, i com a prova, L’amour est un oiseau rebelle, de la Carmen de Bizet.

Per una altra banda, cal significar que el Claustre de Sant Domingo estrenava una petxina acústica que fins i tot estèticament donava consistència a l’escenari i aportava des de rigor fins a una ostensible millora qualitativa pel que fa a la projecció i que encara ho farà més palès, sense anar més lluny, dissabte amb el Quartet Belcea, i molt més amb l’Arcangelo o, per descomptat, amb Hilary Hahn i la Deustche Kammerphilarmonie Bremen. Fa vertigen escriure aquesta llista de noms tan il·lustres i un privilegi poder contemplar-los un rere l’altre, com una miscel·lània inabastable.

Si a la primera part no hi havia hagut concessions estivals, potser una mica amb Bizet, la segona va seguir la mateixa tònica. Una torrentada de bon gust i exquisidesa en la selecció d’un programa que tan sols es pot qualificar d’insuperable, per part d’una cantant amb un instrument que sembla no tenir fronteres. I com a prova, tot un broll de recaragolades essències amb Ecco respiro apena, d’Adriana Lecouvreur, per tot seguit transformar-se en la múrria i divertida Musetta entonant el seu vals, Quando m’en vo. I encara que sembli mentida li quedava molta munició en aquest tan ric i ben atapeït polvorí, que explotà amb la conjunció del Desembre de Txaikovski per part de Pordoy, engaltada amb una meravellosa interpretació de la carta de Tatiana, d’Eugene Onegin. Més Puccini, a mitges. Primer l’Intermezzo de Manon Lescaut i a continuació In quelle trine morbide, per finalitzar de bell nou amb Verdi, que havia quedat una mica oblidat al principi de tan magne i sorprenent esdeveniment, Pace, pace mio Dio, de La forza del destino. Res d’aplaudiments per a una mesurada collita, sinó la merescuda resposta a una actuació memorable. Arribà la primera propina, per recordar Renata Scotto, amb una exuberant Vissi d’arte. Més aplaudiments, intensos, sincers, suplicants. I la imprecació va tenir premi, Ebben? Ne andro lontana, de La Wally, d’Alfredo Catalani. Una declaració de principis tot just per a un final majestuós, dins la línia de la resta de tot el recital.