Com era Marco Mezquida segons el seu professor de música: “De nin, no s’asseia al piano per estudiar sinó per jugar, i encara juga”

Palma“Vaig conèixer en Marco quan tenia set anys, a l’Escola de Música de Maó. Jo era el seu primer professor de piano i llenguatge musical. Era un infant molt normal, ni molt inquiet, ni especialment tranquil”. Parla Tomé Olives, organista i compositor menorquí i, com ja ens ha dit, primer professor de piano del pianista menorquí Marco Mezquida (Maó, 1987), un dels músics actuals més internacionals de l’àmbit balear.

L’organista, que quan feia classes a Mezquida tenia vint-i-pocs anys, assegura que en aquell moment no estava preparat per tenir un alumne com ell: “Anava al piano i jugava, provava... No s’hi asseia per estudiar sinó per experimentar”. Cada un representava una manera diferent de fer música. Olives recorda: “Impartia classes tal com me n’havien ensenyat a mi: tot molt programàtic, amb poc marge per a la creativitat o l’expressió lliure. Supòs que volia conduir en Marco cap a l’ordre. Això va fer que aprengués a interpretar peces de Bach, per exemple, però la seva manera d’entendre la música era molt més espontània”, apunta l’organista.

Encara que, aparentment, Marco li pareixia un nin normal, hi havia una cosa que de manera constant sorprenia el professor: “Tenia una facilitat d’aprenentatge i capacitat de comprensió enorme. Era una esponja: tot el que li deies, ho absorbia i ho feia bé. Entenia les digitacions, i executava amb intel·ligència. Semblava que tot li sortia sense gaire esforç, com si fos molt natural”. Una altra cosa que el caracteritzava és que “ja de petit despertava molta admiració entre els seus companys”, recorda l’organista.

A les classes, diu, “xerràvem molt, perquè els infants expliquen coses als mestres que a vegades no diuen ni als pares”. Malauradament, l’organista no recorda les converses: “Pens que potser no vaig ser prou proper. En temes com les decisions per accedir a proves oficials, discutíem molt amb les famílies i, fins i tot, escrivia cartes defensant el seu potencial”.

Olives li va fer de professor de piano fins als 14 anys, un total de set anys. Quan el pianista estava a les portes de l’adolescència, el mestre i la família ja parlaven sobre si havia de passar al conservatori o no. Tomé sabia que, si entrava al conservatori, el perdria com a alumne. Però això tampoc era un gran problema: “Hi va haver un moment que vaig veure que ja no podia ensenyar-li res més d’harmonia. Record una classe concreta: li vaig plantejar un exercici i ell el resolgué amb una facilitat i domini que em deixà clar que havia superat el meu nivell”. El jove havia d’aprendre a volar amb altres.

Així i tot, fins als 17 anys de Marco varen mantenir la relació professor i alumne, perquè va començar a ensenyar-li orgue: “Podria haver estat un gran organista si s’hi hagués dedicat. En Marco hauria pogut ser el que volgués. Té molt interès per qualsevol instrument de tecla: piano, orgue, acordió… No el veig provant instruments com la guitarra. El seu món és el de les tecles, s’hi sent còmode”.

Una anècdota que recorda és la de quan Marco va fer 18 anys: “Pel seu aniversari, el vaig convidar a una Coronita. La seva àvia es va pensar que era una cervesa sense alcohol i van comprar caixes i caixes de Coronita… Quan van veure que tenia alcohol, em van cantar les quaranta, a ca seva! Eren altres temps”, explica Tomé, que, ara com ara, és un molt bon amic de Marco Mezquida. Amb el temps, han compartit viatges, concerts i escenaris, i entre aquell jove professor i aquell jove alumne ha crescut una amistat real entre dos músics que s’estimen i es valoren molt: “Tenc la sensació que jo he canviat, i ell, no: continua amb la seva facilitat per aprendre i tocar, apassionat, fent que les coses semblin fàcils, amb les mateixes ganes de jugar”.