Marcel Cranc reivindica una música “que no s’escolti amb les orelles”

PalmaLa millor definició per al concert que oferirà el músic Marcel Cranc (nom artístic del mallorquí Miquel Vicensastre) el pròxim divendres, 4 de juliol, ni és d’autoria seva ni és tampoc una sentència recent. És la frase que li va dir un tiet seu quan, fa anys, el va trobar embadalit davant el televisor –que en aquell temps només emetia en blanc i negre, com bé recorda el compositor. Ell era encara un infant i no podia llevar els ulls del cèlebre concert de Pink Floyd a Pompeia, duit a terme l’any 1972. “Aquesta música no és per escoltar amb les orelles”, li va dir el tiet. I devia tenir raó perquè, quaranta anys més tard, diu Marcel Cranc que si tanca els ulls, encara la sent.

“Jo era petit i em va quedar molt gravat, això d’un tipus de música que no s’escolta amb les orelles. Crec que avui dia és exactament això, el que cerc, aquest tipus de música i d’experiència que et pot dur a al·lucinar d’una manera que només pots entendre si ho has viscut”, explica el músic. I així en deixarà constància a la presentació del seu nou disc, És, en un concert que tindrà lloc al teatre Principal d’Inca en el marc del cicle Sonsdenit, organitzat per Fonart.

El Cor de Dones de la UIB

Damunt l’escenari l’acompanyaran una trentena de persones. D’una banda, els membres d’un ensemble musical, format per clarinets, saxofon, trompa, trombó i contrabaix, i de l’altra, el Cor de Dones de la UIB, dirigit per Lidia Fernández Redondo. “Feia temps que tenia la il·lusió de fer alguna cosa amb un cor”, argumenta Marcel Cranc, “i va sorgir l’oportunitat de fer-ho amb elles, que són una agrupació extraordinària. Feia molts anys que m’ho imaginava, això de tenir totes aquestes veus per a un directe, i he de reconèixer que finalment ha sortit tot rodat”, relata el músic, qui argumenta que la veu humana té “un impacte poètic que els instruments no poden aconseguir”. “La veu connecta amb alguna cosa que va més enllà de tot”, assegura.

Entre el repertori hi figuraran alguns temes d’aquests quasi vint anys de trajectòria del músic, però, sobretot, servirà per presentar el seu darrer treball, aquest àlbum titulat És amb què Marcel Cranc ha intentat deixar enrere els sons més vinculats al pop per endinsar-se en noves sonoritats relacionades, entre d’altres, amb l’electrònica. “A partir de la publicació del disc 1989, fa sis anys, vaig començar un procés que m’ha duit finalment a fer un disc que jo definesc com un encàrrec que m’he fet a mi mateix. Sona estrany, però m’he endinsat en coses que feia temps que volia fer i no feia. Per això necessitava deixar de banda també tot el que havia fet, i no sempre és fàcil. Es tractava de fer un disc tal com jo ara mateix el volia fer, i això significava permetre’m fer canvis en tots els sentits. Al final he intentat fugir d’estètiques pop i d’altres clixés. I n’estic realment satisfet”, reconeix.

En aquest sentit, Miquel Vicensastre té molt clar que la trajectòria de qualsevol artista està en constant transformació. “No es pot jutjar o valorar ningú per un únic període, ni els pintors, ni els escriptors, ni els músics”, argumenta. “Jo crec que es tracta d’anar cercant i investigant què és allò que vols fer, que no té per què sempre ser exactament el mateix. Un dels meus referents és Talk talk, un grup que va començar amb synth pop i que després va pegar a unes músiques espectaculars i hipnòtiques on s’oblidaven de les màquines. El canvi potser els va dur a un fracàs comercial, però varen acabar convertits en referents de molts grups actuals. I, en realitat, si quan comences ja et penses que has aconseguit l’èxit, si des del principi creus que ja saps cap a on vas, és possible que t’acabi anant en contra. Si t’arrisques a perdre el negoci, no és tan bo de fer continuar experimentant”, enraona.

L’amor per la terra

Entre els temes que formen part d’aquest nou treball, publicat el mes de maig passat, s’hi troba la cançó Illa, on Marcel Cranc canta que “sa meva mar s’està morint / sa llengua es fon dins un avenc ferit”. “Visc molt malament la massificació que tenim i veig que amb la gent de la meva generació és un tema que surt tot el temps, que no parlam de cap altra cosa. Saber que no podràs oferir als teus fills un habitatge i tenir la sensació que el que fan és treure’ns defora de ca nostra és molt mal de gestionar. Per no parlar de l’atac a la llengua, constant i molt ben orquestrat aquesta vegada, com si n’haguessin après d’altres pics. Jo no he estat mai de treure banderes, però crec que aquesta vegada no ens quedarà més remei que anar tots a la batalla”, assegura visiblement preocupat.

Les lletres d’aquest darrer treball que ha publicat són també una part important de la transformació que ha viscut com a músic. “M’he fet gran i ja no em surt tant parlar d’amor”, confessa entre rialles, “perquè potser ara mateix em mouen més altres tipus d’amor, com l’amor a la terra”, sentencia Marcel Cranc. El pseudònim, per cert, prové d’ajuntar el nom masculí que ret homenatge a dos elements “purament mediterranis i mallorquins com són la mar i el cel” amb el signe de l’horòscop de Miquel Vicensastre. “Necessitava una manera de distingir les meves facetes, perquè també em dedicava a compondre música moderna, i se’m va acudir això, no té cap misteri”, conta.

Amb tot, no només ha estat la seva trajectòria professional la que ha experimentat canvis en els darrers anys. Ho ha fet també la manera de viure la música en directe, cosa que ha tingut també efectes en les seves actuacions. “Hi ha un tipus de públic que ha anat en augment, que és el dels grans festivals, i després un altre, que és el que va a concerts i a propostes més de l’estil de Sonsdenit. I potser hi ha un grup de gent que coincideix en ambdós, però jo crec que és molt més reduït. En tot cas, com a músic són dues coses molt diferents. No és el mateix haver de captar l’atenció d’algú que du un cigarret a una mà i una cervesa a l’altra i que és allà per fer festa, o tenir davant un grup de gent que ha vingut únicament per escoltar-te. I jo del que pas gust és de veure com el públic és allà amb tu, com es concentra en la teva música, com tanca els ulls i es deixa endur”. O com deia el seu tiet: com l’escolten sense haver de menester les orelles.