Manolo García: "He preferit menjar poc i pair bé"

BarcelonaManolo García (Barcelona, 1955) ha tornat a la carretera per presentar en directe els discos Mi vida en Marte i Desatinos desplumados, tots dos publicats per Sony a la primavera. Terrenal de mena, i alarmat perquè cada vegada veu més "zombis tecnològics", García defensa l'arrelament analògic i els plaers de la vida digna en una gira que passa el 5 d'agost pel Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols i l'endemà pel Festival Arts d'Estiu de Pineda de Mar.

Tornes a fer una gira prou extensa. ¿Mai no has tingut una oferta d'una gran promotora internacional?

— He preferit el meu petit hortet més que no pas un suposat espai de triomf. He preferit menjar poc i pair bé, al meu ritme. Sí, estic en una companyia de discos multinacional. També he estat amb mànagers importants en moments molt concrets del meu periple i sempre he vist el que ja m'imaginava: volien córrer molt i guanyar massa diners. Jo no vull córrer tant ni guanyar tants diners, vull tenir temps per fer cançons, pintar quadres i respirar. No em vull explotar a mi mateix. Ho faig a la meva manera, que deia el capo Sinatra. Va haver-hi un temps amb El Último de la Fila que vam començar a treballar a Amèrica i es preveia un salt qualitatiu i quantitatiu bàrbar, i ho vam frenar voluntàriament. El que és important és viure el teu temps, no viure el temps que et proposen d'altres, ni en la direcció que et marquen d'altres.

Què et dona la música perquè facis dos discos i una gira com aquesta?

— Plenitud de vida. Aquesta sensació que la vida mereix ser viscuda. La vida lenta i la vida lògica, no la vida del consum desaforat sempre amb milions d'estímuls al cap.

Per què el títol Mi vida en Marte?

— És com moltíssima gent ens sentim a estones. Engegues la televisió o mires les xarxes i et sents una mica estrany. Em sento una mica a Mart de vegades quan les qüestions més prosaiques ens allunyen i ens distreuen del més important, que és viure.

¿Aleshores no hi ha cap clau que connecti el títol amb la cançó Life on Mars? de David Bowie?

— No, no. Té a veure amb preguntar-me com seria la meva vida a Mart. ¿Amb una pastilla al dia i tot de cases de ciència-ficció? Detesto la ciència-ficció. Tothom en uns espais tancats amb uns respiradors artificials, levitant en la ingravidesa… Si això és la vida del futur, doncs no. La vida és fer una cervesa a la Barceloneta, un bany, les mirades, les abraçades, la música, la pintura, la literatura, la lluita braç a braç amb el veí amb qui estem ficats en embolics i ens hem d'ajudar. Això és la vida. Però això que ens venen ara de la realitat virtual i la intel·ligència artificial… ¿Com que intel·ligència artificial? Si és artificial no és intel·ligència. ¿Si tot ho fan els robots i la tecnologia, nosaltres a què ens dediquem? A morir-nos de fàstic? A barallar-nos a garrotades? Quin sentit té la vida?

¿Es pot dir que Mi vida en Marte i Desatinos desplumados conformen un díptic de rock i rumba-flamenc?

— El flamenc és un terme molt seriós. És més pop aflamencadet, dit amb tot el respecte, aquesta cosa que hem après la gent de la meva generació des de Smash, Las Grecas, Los Chorbos, Los Chichos, Los Chunguitos, música popular, que és la que a mi m'ha marcat des de l'adolescència. Això m'ha dut a treballar el disc Desatinos desplumados amb guitarres espanyoles, amb pocs teclats, potser algun piano, algunes percussions i palmas. Tenia l'altre disc ja acabat, i contra el que es fa ara de publicar cançons soltes, vaig decidir fer-ne un altre i publicar-los tots dos alhora.

Em crida l'atenció el pes de l'harmònica, sobretot en cançons com Reguero de mentiras. Què t’agrada de l'harmònica?

— La trobo un instrument molt innocent. Hi ha aquesta imatge icònica de dos cowboys recolzats a les cadires de muntar fent cafè i menjant dos entreviats de cansalada i mongetes, i un toca l'harmònica i allunya la soledat i la negror del món. I, esclar, l'harmònica també la tocava gent que t'ha obert camí com Dylan i Springsteen.

Aquesta cançó, Reguero de mentiras, és la que té un rerefons més polític.

— Ocult. Jo tinc el defecte i la virtut de deixar anar missatges ocults. Llanço els meus propis criptogrames amb una frase. Hi ha poques cançons meves molt explícites. Em moc en un terreny de vegades de cadàvers exquisits a l'antiga usança.

Un vers com “mentiras en las cunetas” és força explícit.

— El cos polític mundial porta un joc molt perillós, molt lleig, molt avorrit. De vegades es creuen estrelles de rock, però no ho són. Una estrella de rock té la capacitat d'emocionar i donar alegries. La feina dels polítics hauria de ser fer que tothom tingui un sostre i una vida digna. La lluita partidista, les mentides, els espionatges… quina decepció per a tota la població que facin servir el seu temps en això en comptes de dedicar-se a fer les nostres vides vivibles.

“Cada dia m'assemblo més a mi mateix, i això no em convé”, cantes en una cançó.

— Estic en un canvi constant. Hi ha coses que no m'agraden de mi i coses que vull deixar enrere. I vull anar sent una mica menys maldestre, no diré més savi, que és molt difícil, però sí menys ximple. Sempre tinc la pretensió de canviar. I quan em quedo estancat i m'assemblo cada dia més a les meves xorrades, vull fer coses diferents que em donin una plenitud de vida.