Auditòrium.- Un primer cop d’ull al programa deixava ben clar que no es tractava d’una elecció gaire comercial. Per una altra banda, la combinació Vivaldi-Mozart-Falla resulta una mica estranya o com a mínim amb algunes dificultats per trobar-hi algun lligam argumental sòlid. En qualsevol cas, aquesta circumstància tampoc no té gaire importància, sobretot per la presència de la soprano Julia Lezhneva i del pianista manacorí Andreu Riera, per acompanyar-la en la interpretació de Ch’io mi scordi di te? KV 505, de Wolfgang Amadeus Mozart, tot just després que la Simfònica, a les ordres de Pablo Miego, interpretàs l’obertura de Don Giovanni. No va ser aquesta la primera de les intervencions de la soprano russa amb un full de ruta habitual per a mezzosoprano, qui quan ja havia captivat el respectable –que des de la primera actuació va saber gaudir i fer-li-ho saber a la cantant amb la intensitat dels seus aplaudiments– interpretà una peça especial com tantes altres de Mozart. Per a l’ocasió va estructurar una perfecta miscel·lània entre una ària absolutament operística i un clàssic concert per a piano. No és necessària una gran veu i molt menys una veu gran, que la té, però resulta imprescindible un immens assortiment de matisos per expressar no poques sensacions que arribin a l’espectador amb tots el seus colors, que tampoc són pocs, amb l’ajuda de la lletra de Lorenzo da Ponte. Potser tants com una variada mostra d’elements dramàtics que sorgeixen de la música, amb un piano que sembla parlar, i allò cert és que l’encarregat d’aquesta comanda, Andreu Riera, en va fer un perfecte enfilall amb la seva peculiar habilitat per acariciar l’instrument. Una meravella arrodonida per ambdós “solistes” amb una cançó popular russa, delicada i subtil. Hauria pogut acabar aquí, el concert, per degustar amb més fruïció tantes delícies amb tanta varietat de sabors. Abans havia estat el torn de Vivaldi, de qui interpretaren, per començar, la segona part de l’Obertura de La Senna festeggiante, per a l’orquestra. A continuació, Agitata de due venti de Griselda i Sposa son disprezzata, de Bajazet. La primera pertany a una de les tres serenates que es conserven i sens dubte la més important. Un homenatge al rei de França, Lluís XV; al cardenal Pietro Otloboni i al comte Gergy, ambaixador del país gal. Pel que fa a Griselda, com la immensa majoria del gran nombre d’òperes que va compondre Il prete rosso, ja no eren habituals en el seu temps als grans teatres. Ara queden aquestes petites espipellades, d’una qualitat indiscutible per a lluïment de veus tan sòlides i càlides com les de la protagonista de la vetllada. De Bajazet, una altra versió de la història de Tamerlà, vàrem poder fruir d’una altra exhibició de les habilitats vocals d’una figura de primer nivell. Amb El sombrero de tres picos, la Simfònica va fer palesa la seva sòlida arquitectura.
Sala Beckett.- Animal negre tristesa, d’Anja Hilling, dirigida per Julio Manrique i interpretada per Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteva, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Un muntatge impactant, amb una escenografia signada per Alejandro Andújar que compleix la seva funció amb escreix. Deia Raoul Walsh que posar un grup de gent en una situació límit donava totes les possibilitats del món per a una bona història. Anja Hilling ha fet exactament això, provocar l’abisme des d’una una conjuntura imprevisible i, a partir d’aquí, desenvolupar totes les conseqüències i també els diferents comportaments dels éssers humans en circumstàncies incontrolables. El plantejament no és gens alambinat, fins i tot diria que és tan possible com probable. Tant és així que aquesta contingència passa any rere any a qualsevol indret del globus. Un grup d’amics van a passar el dia al camp, gaudir de la natura i, a més, fer una barbacoa. Està clar que el punt de partida és molt habitual, fins al punt que és molt factible que tots els espectadors presents a la sala hagin participat, poques o moltes vegades, en una d’aquestes trobades. El fet rellevant és la imprudència, l’accident o l’eventualitat que desencadena la tragèdia, i és aleshores quan el foc es converteix en el gran protagonista de la peça. Julio Manrique i Alejandro Andújar provoquen el clímax perfecte per recrear aquests moments de tanta tensió i tan brutals, fins a provocar l’angoixa necessària perquè l’espectacle funcioni i copsi el personal. El realisme de la posada en escena és d’una formidable virulència, una altra cosa és que els exercicis coreogràfics dels protagonistes avancin en la mateixa direcció. D’altra banda, hi ha les diferents reaccions de tots els protagonistes. Després de la catàstrofe, tothom deixa de ser qui era, i és en aquesta metamorfosi on radica el bessó de la història, de les històries de cadascun dels personatges, algunes amb més consistència que els altres, però en qualsevol cas estam davant una particularitat tan imprevisible, que com a tal fa difícil jutjar d’una manera suposadament lògica els comportaments dels protagonistes, entre altres coses perquè mai ningú no reaccionaria igual.u
