Teatre del Mar.- Losers, de Marta Buchaca, va néixer en un dels bressols més prolífics dels darrers temps dins el panorama teatral, el Torneig de Dramatúrgia, el de Temporada Alta. Com El crèdit, de Jordi Galceran, com Abans que arribi l’alemany, de Marta Barceló, com Transbord, de Sebastià Portell… Losers també ha pujat als escenaris i ho ha fet com l’escuma. S’ha pogut veure a Madrid, a Nova York, a Catalunya… i també a casa nostra, de la mà de Marga López i amb Rodo Gener i Clara Ingold com a protagonistes d’aquest retrat contemporani disfressat de comèdia romàntica. No vol dir que no ho sigui, parla d’amor i fa riure, però no tan sols això. El text de Marta Buchaca furga dins la sociologia i dissecciona la condició humana amb tanta precisió com gràcia. No pretén fer cap discurs ni entimar-nos cap ‘moralina’. És una instantània de la vida dels dos protagonistes, a qui tan sols llevant el flou humorístic que els envolta es converteixen en paradigma d’una generació tan perduda que a quaranta anys encara no saben si van o venen. I dins aquest no saber hi va inclosa la vida, el treball, la família, tant pares com fills, l’amor, el desamor i, naturalment, les xarxes socials. De fet, tot comença en una botiga de mòbils. Hi podem afegir les sèries. He llegit a qualque banda que ell podria ser un Sheldon de The Big Bang Theory, sense ciència, i afegeixo que ella parla al públic, com la protagonista de Fleabag. Marga López ha optat per accentuar els trets més caricaturescs dels personatges, una circumstància que la fa molt, molt divertida, i al mateix temps no minva ni poc ni gens la precisió del retrat. Per altra banda, dona als protagonistes la possibilitat de desenvolupar uns personatges amb molts registres, amb molts angles, més dels que sembla amb una primera ullada, tot i la seva peculiaritat. Que rodi per molts escenaris és un desig, però també una convicció. Ho té gairebé tot: un bon text, esbojarrat i profund, un bon ritme, uns actors enormes, divertits i una direcció tan solvent i delicada que gairebé ni es nota.
Auditori Manacor.- Eva contra Eva, de Pau Miró, dirigida per Sílvia Munt i interpretada per Emma Vilarasau, Andreu Benito, Eduard Farelo, Nausica Bonnín i Marisa Josa, està ‘inspirada’ en l’oscaritzada Tot sobre Eva, de Joseph L. Mankiewicz, que en espanyol es va titular Eva al desnudo. A un clàssic amb tant pes, fama i talent no sé si li calia una nova versió; de fet, crec que ni fa cap favor a la nova lectura ni pessigolles al clàssic. Un poc el mateix que li passa a Casa de nines 20 anys després, que també va dirigir Sílvia Munt. Al cap i a la fi, Eva contra Eva és el que és, res més que la lluita aferrissada entre dues actrius, una en declivi i una altra que mataria per aconseguir la peanya de la qual està baixant la diva. Totalment intranscendents els personatges que interpreta Andreu Benito, l’accident no és més que un joc sense gens d’incidència argumental i el decorat, estèticament impecable, no passa de ser l’ostentós paper d’embolicar una història que no necessita embullar fil perquè perd eficàcia.
Teatro Real.- Per molt bo que sigui un muntatge, per molt bé que ho facin els músics, el director o els cantants, la conclusió és sempre la mateixa: Richard Wagner és, sempre, inabastable. La lectura que signa Robert Carsen i que ja havíem pogut veure al Liceu fa cinc anys no n’és una excepció. Carsen prescindeix de molts elements que es poden trobar a faltar, uns més que els altres, amb la llança de Wotan com el més significatiu, però no és menys cert que el director artístic australià, traslladant l’acció a una Terra devastada per la guerra, qualsevol d’elles, i un Walhalla que ben bé podria ser l’ostentós palau de qualsevol dictador de tercera categoria, entre d’altres, perquè no hi ha dictadors de primera, aconsegueix una atmosfera propícia per contar totes les triangulars històries que tenen lloc dins la primera jornada de la famosa tetralogia. La primera és la del retrobament entre Siegmund i Sieglinde sota la cruel mirada de Hunding, que interpreten Stuart Skelton, Adrianne Peiczonka i René Pape com a tercer vèrtex.
Les parets del Real encara tremolen de potència i emoció quan Siegmund/Skelton invoca Wälse; de la mateixa manera que brolla la passió en el moment que Sieglinde/Pieczonka descobreix la identitat del seu amant/germà. Pape potser no sigui el que era, però li sobra qualitat i color per fer un Hunding solvent, creïble i cantat amb una elegància indubtable. El segon acte el protagonitzen Wotan, Fricka i Brünnhilde, per part de Tomasz Konieczny, Daniel Sindram i Ricarda Merbeth. No ho tenien fàcil superar les prestacions del primer triangle, però un cop més la poderosa mà de l’autor de la música i la lletra fa acte de presència amb unes situacions que, en primer lloc, contextualitzen l’acció dins tot el que havía succeït al pròleg de la tetralogia, L’or del Rin, per després presentar la llavor del que vindrà a continuació amb el combat que mantenen els habitants d’aquest Olimp més humà que diví. Amb l’arribada de Brünnhilde s’aconsegueix el màxim punt d’inflexió. Aquí s’inicia el principi de la fi, l’escena més important de tota la tetralogia, segons va escriure Wagner a Liszt. Konieczny no va començar gaire bé, curt de fiato, poc volum, però va anar augmentant el nivell a mesura que anava transcorrent l’acció, la lluita dialèctica de la qual surt perdedor, adquirint seguretat amb una dramatització molt solvent i eficaç. Daniela Sindram, una mica monòtona amb la seva Fricka, personatge d’escassa presència però molt important, mentre que Ricarda Merbeth, amb més tècnica que condicions, va fer una Brünnhilde acurada. En el tercer acte, que s’inicia amb la famosa cavalcada, els tres protagonistes són Wotan, Siegmund i Brünnhilde, amb les puntuals intervencions de Hunding, Sieglinde i la resta de valquíries, per donar entrada al bessó de les històries fins al decliu, la concepció de Siegfried, que va proporcionar el moment cabdal de Konieczny/Wotan al final de la jornada.
Val a dir que els aplaudiments més intensos, amb més volum i ganes es varen escoltar quan Pablo Heras Casado va sortir a saludar. Ell i l’orquestra ho varen posar tot i en varen recollir els fruits, tot i que, clar, Wagner és molt Wagner.
