Un lligam poètic que travessa generacions

Dins dels múltiples components que formen la polièdrica figura de Josep Maria Llompart, si n’hi ha un que se’n pugui considerar central és la seva obra poètica, que començà el 1961 amb la publicació de ‘Poemes de Mondragó’ i que continuaria amb títols com ‘Mandràgola’, pel qual va rebre el premi Crítica Serra d’Or i el premi Nacional de Crítica, i ‘Jerusalem’. Veritable pal de paller del seu compromís ètic i estètic, cultural i social, i complet reflex de la seva particular mirada envers el món, els poemes de Llompart serviren de punt de partida de l’obra d’altres poetes, de nombroses anàlisis i també de diversos debats i converses entre autors que n’eren coetanis. I no només això. Més de trenta anys després de la seva mort, els versos de Llompart encara inspiren la trajectòria de diferents autors i creadors de les Balears, com confirmen l’escriptora Antònia Vicens, les poetes i també músics Laia Malo i Glòria Julià, i la investigadora Margalida Pons.

Laia Malo

“Els seus poemes connecten amb l’aquí i l’ara, són universals”

Un dels projectes més destacats per a aquest 2025 de Jansky, duet format per Laia Malo i Jaume Reus, és Bateguen Atzavares, una proposta que agafa el títol d’un dels poemes del recull La capella dels dolors i altres poemes, signat per Llompart, i que demostra la sintonia entre la proposta artística de Jansky i la poesia llompartiana. “Vaig entrar en contacte amb l’obra de Llompart quan vaig arribar a Mallorca, l’any 2009, i vaig conèixer Antònia Vicens. I és una obra que em va agradar moltíssim. Ja vaig trobar que ell i jo teníem coses en comú, com aquesta anglofília i fascinació pels paisatges britànics de pluges, catedrals i cementeris”, explica Laia Malo: “Però ara n’he renovat els vincles a força de fixar-me en tots els elements naturals que ell feia servir. N’empra moltíssims i m’ha resultat molt inspirador descobrir-los perquè encaixen amb la feina que feim actualment amb Jansky, amb l’objectiu de connectar-nos amb els paisatges sonors”.

Si bé l’origen d’aquest nou espectacle poeticomusical que incorpora “altres llenguatges de la natura” és un encàrrec de l’escriptor Biel Mesquida per al Festival de Poesia de la Mediterrània de l’any 2017, Malo afirma que la versió renovada que ara presenten és encara més experimental. “Inicialment, era un xou amb molta improvisació i molt de joc, com és habitual en nosaltres, però amb la feina que hem fet tots aquests anys amb l’entorn natural ens vàrem adonar que hi havíem d’incorporar els llenguatges vegetals i els sons de les plantes”, assegura Malo, “cosa que suposa que ara mateix no controlam al cent per cent les actuacions perquè hi ha uns altres éssers vius, tota una col·lecció de plantes que també hi participen i que ho fan tot molt més bonic i també més orgànic, mai millor dit”. Aquesta nova perspectiva amb què s’acosten a alguns dels poemes de Llompart, que l’escriptora i cantant defineix com a una perspectiva “ecoacustica”, serveix per confirmar el valor universal de l’autor, assegura Malo. “Si un autor no es pot llegir en altres èpoques, si la seva obra no es pot portar al moment actual i als interessos actuals, és que no és universal. Hem pogut actualitzar els poemes de Llompart, connectar-los amb l’aquí i l’ara, i és per això que un autor esdevé universal”, afirma.

Glòria Julià

“Sobretot ha influït pel caràcter reivindicatiu dels seus poemes”

Qui també confirma que la poesia de Llompart és ben viva actualment és Glòria Julià, qui ha omplert el recital Ocellada, que ofereix acompanyada de la guitarra de Víctor Leiva, de versos de Llompart. “Jo l’havia llegit molt a la carrera, record que llavors em va semblar una poesia senzilla d’entendre, d’expressió planera, i precisament per això em va agradar. No era hermètic, i això vulguis o no fa que sigui fàcil accedir-hi”, reconeix Julià. “Però el que m’ha passat ara és que hi he trobat moltes altres coses que llavors potser m’havien passat desapercebudes. Sobretot en destacaria la sensibilitat, la precisió formal i, per damunt de tot, el caràcter reivindicatiu, que jo crec que ha estat el que més ha influït en altres autors”, opina.

De fet, per Julià, la llavor de Llompart que encara dona fruits entre els poetes contemporanis s’associa precisament a aquesta reivindicació de la llengua, la identitat i la cultura que travessa tota la seva obra poètica. “Per ventura formalment s’hi poden trobar connexions amb autors com Vidal Ferrando”, apunta Julià, “però jo crec que la influència més clara és en gent com Pau Vadell, Pere Joan Martorell i Biel Mesquida, que són persones en qui la tasca poètica ha calat també des de diferents vessants, amb un sentit transversal”. Val a dir, a més, que Julià forma part d’una generació de poetes que comparteixen tota una sèrie de referents que són més que evidents tant en les seves obres com en les seves trajectòries, com poden ser Blai Bonet, Damià Huguet i Maria Mercè Marçal, a més del mateix Llompart. El lligam de Llompart amb la poesia illenca, però, travessa generacions. I així va ser precisament per voluntat de l’autor.

Margalida Pons

“Hi ha diàlegs entre autors que no són complaents”

“Una de les coses que em semblen més importants a destacar de la influència de Llompart és que ell mateix ja va fer un esforç per acostar-se als poetes més joves, va voler sortir de l’àmbit poètic de la seva generació, que era la dels 50, i situar-se dins l’òrbita dels que havien nascut 25 anys després que ell”. Així ho explica Margalida Pons, doctora en Filologia Catalana i professora titular de la UIB. “Sovint es parla d’allò que irradien els autors, però també és interessant veure què absorbeixen dels altres, i en aquest cas parlam d’un autor que venia de la poesia més realista i va derivar cap a una poesia més críptica que tendia cap a la desfiguració i l’obscuriment del llenguatge”. Per Pons, altres trets destacables de l’obra poètica de Llompart són la seva connexió amb altres literatures, la seva tasca com a investigador i també l’èxit que va tenir la seva obra en vida de l’autor. “Potser va ser el que més èxit va tenir en vida, dels de la seva generació”, afirma Pons, “perquè va aconseguir difusió fora del circuit insular. Al cap i a la fi, l’editorial que el publicava, Llibres del Mall, tenia aquesta vocació d’obertura i també un compromís amb la poesia més combativa i avançada. I s’ha de dir, perquè crec que és de justícia, que Llompart va ser dels primers que va tenir un corpus d’estudis que se’n va ocupar i també dels primers a rebre l’atenció de la crítica especialitzada”.

En qualsevol cas, l’autora d’obres com Poesia insular de postguerra: quatre veus del cinquanta no dubta a assenyalar que el llegat de Llompart s’ha de cercar més enllà dels homenatges que se li hagin pogut fer. “Plantejar l’evolució de la literatura com una cosa sempre plàcida o amigable és erroni, perquè hi ha moltes maneres de dialogar amb l’obra d’un autor. No sempre ha de ser des de la còpia, o la mimesi, o la confirmació, també pot passar des del distanciament, o des de la polèmica, o fins i tot des de la negació”, afirma. En aquest sentit, assegura que de la influència de Llompart se’n poden trobar rastres a l’obra de poetes pròxims a ell com Ponç Pons, Miquel Àngel Riera i Pere Rosselló Bover, si bé apunta que hi ha altres casos en què la influència es percep de manera molt diferent. “A l’escriptura de Jaume Pomar, per posar un exemple, s’hi pot observar un diàleg amb Llompart, però no és un diàleg complaent. És un lligam més conflictiu, més dialèctic, però això també és un tipus d’influència que no sempre es té present”.

Antònia Vicens

“Llompart va ser determinant per a tots nosaltres”

“Sempre que anaves a ca seva hi trobaves joves escriptors”, rememora Antònia Vicens, “i és que més que cap altra cosa, Llompart va ser un mestre, un guia per a tots aquells que en els anys 50 i 60 del segle passat ens trobàvem desemparats i vivíem tot allò gairebé de manera clandestina”. De fet, l’autora de 39º a l’ombra recorda perfectament la primera vegada que va anar a conèixer l’autor amb qui acabaria publicant Vocabulari Privat més de 30 anys més tard. “Bernat Vidal i Tomàs m’havia dit que l’havia d’anar a conèixer, llavors era una porta imprescindible per entrar en aquell món que encara estava tancat de l’escriptura en català”, relata l’escriptora. “Així que hi vaig anar amb una carta de presentació signada per Vidal i Tomàs. Era hivern, jo anava tota de negra, el vestit, les ulleres i tot, i quan vaig entrar vaig veure un senyor assegut que em va semblar majestuós. Vaig quedar returada i li vaig donar la carta, perquè jo l’havia trobat molt solemne i es veu que ell em va trobar a mi molt erugada. Va ser una primera trobada dissortada”, afirma Vicens. Més endavant, això sí, varen anar forjant una amistat i confiança, i de fet, Vicens recorda que li duia a mostrar els seus textos, que Llompart rellegia i corregia “amb gran generositat” cap a ella i cap a la resta d’autors joves que s’hi acostaven. “Estàvem desassistits, llavors. Ara sembla mentida, però a principi dels anys 60 no hi havia català a les escoles i figures com la de Llompart van ser determinants per a tots nosaltres”.

Respecte de la poesia de Llompart, Antònia Vicens en subratlla la sinceritat, una qualitat que no sempre és fàcil de trobar. “Als primers llibres s’hi despullava i hi mostrava un bagatge de moltíssima lectura. No parlava mai d’ell, però a la seva poesia, tanmateix, hi apareixen aquelles memòries d’infant de casa bona i la quotidianitat amb què estan escrits”. Ara bé, Vicens no deixa de banda que a Llompart, com a tants altres, hi ha hagut generacions posteriors d’autors que no li han parat l’atenció que mereixia. “Això passa sempre que arriben els joves i per agafar el relleu el que volen és matar el pare, i amb això Llompart va esdevenir una llosa. És una cosa miserable, això de matar el pare, però ha passat sempre. Ara per sort n’hi ha d’encara més joves que sense haver-lo conegut han decidit recuperar-lo, i això està molt bé. Al cap i a la fi, la poesia de Llompart era i és una poesia de molta qualitat”, resumeix.