Quan una llengua mor, tot l’ecosistema tremola

Un bosc format per una sola espècie d’arbre pot semblar més fàcil de gestionar, però és molt més vulnerable: una plaga el pot arrasar completament. Seria, doncs, inviable imaginar que, en un entorn natural, només hi hagués una espècie vegetal. Amb les llengües, fins a cert punt, passa el mateix: cada idioma aporta una mirada única sobre el món, una manera de relacionar-se, d’expressar sentiments, de donar sentit a l’experiència. Quan una llengua desapareix, no només es perden paraules: s’apaguen maneres de dir la realitat i, fins i tot, de viure.

Segons dades de la Unesco, més del 40% de les llengües vives –unes 3.000 de les 7.000 que es calcula que existeixen– corren el risc de desaparèixer abans que acabi el segle XXI. El ritme és fulgurant: cada dues setmanes, de mitjana, una llengua s’extingeix per manca de parlants actius. Aquestes pèrdues no són ni naturals ni inevitables: són conseqüència de processos socials, culturals i polítics que, sovint, deixen algunes llengües fora de joc.

Ecologia lingüística

Aquí és on entra l’ecologia lingüística, una disciplina que beu de la sociolingüística, l’antropologia i, com el nom indica, l’ecologia. Als anys 70 del segle XX, el sociolingüista noruec Einar Haugen va ser un dels primers a defensar que les llengües són part d’un ecosistema, és a dir, que viuen immerses en un entorn viu i canviant. Per tant, la seva supervivència depèn de factors ambientals: si una llengua s’utilitza, es transmet i té valor social i institucional, té més possibilitats de persistir. En canvi, si és ignorada, desplaçada o estigmatitzada, entra en regressió.

No es tracta de romanticisme, ni de conservar llengües com si fossin peces de museu. Es tracta d’entendre el paper viu i actiu que tenen en cada societat. Com més llengües conviuen en un territori –i millor ho fan–, més riquesa simbòlica, més cohesió i més capacitat d’adaptació social hi ha entre els parlants.

Un dels exemples més citats d’ecosistema lingüístic ric és el del Vaupés, una regió de l’Amazònia colombiana en què es parlen més de 21 llengües. En aquesta zona, les comunitats indígenes mantenen vives les seves llengües gràcies al que es podria considerar un plurilingüisme estructurat: cada persona parla diferents idiomes segons amb qui es comunica, sense que una llengua es consideri necessàriament més “marcada” o més “anònima” que una altra. És un sistema funcional perquè està plenament integrat dins de l’organització social. Ara bé, fins i tot aquest sistema ha començat a desequilibrar-se arran de la introducció d’una educació monolingüe en castellà, que és la llengua dominant del país. El missatge implícit que rep l’alumnat és clar: només una llengua “serveix”. El resultat? La reducció de l’ús de les llengües pròpies i, amb això, la pèrdua de memòria col·lectiva i de maneres d’explicar el món.

El cas del Vaupés ens convida a mirar el nostre entorn amb una mirada ecolingüística. A les Illes Balears, també vivim dins un ecosistema lingüístic complex i canviant. El català, com a llengua pròpia, hi té un paper central, però no és l’única llengua present: conviu amb el castellà, l’anglès –especialment en l’àmbit turístic i altres sectors laborals– i una gran varietat de llengües parlades per la població immigrada en les darreres dècades: àrab, wòlof, romanès, amazic, xinès mandarí, etc.

Aquesta convivència, però, no sempre és simètrica. El català té reconeixement legal i és present en l’educació pública, sí, però arrossega dèficits estructurals greus: poca presència en els grans mitjans audiovisuals, feblesa en el món digital i les plataformes de consum cultural, i una transmissió intergeneracional desigual, especialment en zones amb molta mobilitat social o en entorns turístics on el castellà i l’anglès són predominants. Així, tot i que la major part de la població entén el català, no tothom el fa servir de manera habitual. I això l’exposa a un procés de minorització progressiu, subtil i perillós.

Pensar en clau ecològica vol dir entendre quines condicions afavoreixen la continuïtat de la llengua i actuar en conseqüència. En aquest sentit, cal reforçar la transmissió entre generacions, especialment en zones urbanes i barris de nova població. Cal garantir que el català sigui present en contextos informals com l’oci juvenil, les xarxes socials, l’esport, el comerç o els productes audiovisuals. Alhora, cal assegurar-ne l’ús en els serveis públics essencials com la Sanitat, la Justícia o l’Administració, i no per imposició, sinó com a dret bàsic de la ciutadania. I cal, també, que el català esdevingui una llengua d’acollida, compartida i valorada.

Cosmovisió

Al cap i a la fi, quan deim que cada llengua és una finestra al món, no feim una metàfora buida. Les llengües encapsulen formes de mirar, de relacionar-se amb la natura, amb el temps, amb la vida. No és el mateix explicar el món en català que fer-ho en amazic, en rus o en yamalero. Cada llengua manifesta una cosmovisió, un sistema de valors, una forma de narrar la realitat. Aquesta és la veritable riquesa a preservar.

Defensar la diversitat lingüística, per tant, no és un acte de nostàlgia. És una aposta per una societat més justa, més complexa i més preparada per conviure. Les llengües no han de competir entre elles. Ara bé, perquè es puguin ajudar a créixer, cal consciència, compromís i voluntat política. En definitiva, com amb qualsevol ecosistema, no es tracta només de mantenir una espècie perquè fa bonic, sinó perquè la seva presència fa millor el conjunt. Hem de recordar que, com més llengües viuen, més possibilitats tenim de llegir la realitat amb més matisos, més empatia i més profunditat.