Laura Pedro: "Guanyar un Goya hauria de ser un moment meravellós i per a mi va ser molt desagradable"

BarcelonaJa té un Gaudí, dos Goya i fa unes setmanes va fregar la nominació a l'Oscar. Laura Pedro (Barcelona, 1989) és la jove prodigi dels efectes visuals catalans i la responsable, juntament amb Félix Vergés, de supervisar els magnífics efectes de La societat de la neu. Diumenge pot guanyar el seu tercer Goya en una possible nit màgica per al film de J.A. Bayona.

Vas estudiar a l’Escac. Vas entrar-hi sabent que volies fer efectes especials?

— No, la meva obsessió era fer direcció de fotografia. Però quan estava a primer curs vaig tenir un accident greu de moto que em va fer perdre assignatures. Això ho vaig arrossegar i quan va arribar l’hora de fer l’especialitat no vaig poder entrar a direcció de fotografia. I de segona opció havia posat efectes visuals, una especialitat nova d’aquell any. I fins ara.

I com comences a treballar?

— Jo encara estudiava a l’Escac quan em va trucar Dani de la Orden. L’Acadèmia del Cinema li havia encarregat un vídeo per als Gaudí que presentava Andreu Buenafuente i s’havia de fer explotar un autobús. Jo vaig dir, "Sí, sí, esclar que ho puc fer", i em vaig ajuntar amb els meus companys de classe. Ho sabíem fer? No, però ens en vam sortir. I arran d'això vaig ajudar el Dani amb unes cosetes de postproducció de Barcelona nit d’estiu i, poc després, em van oferir unir-me a l’equip d’Un monstre em ve a veure.

Ja el coneixies, a Bayona?

— Sí, perquè jo soc molt amiga del Carlos, el seu germà. Però mai havíem treballat junts. I quan em va veure a la pel·lícula va ser com, "Què hi fas tu, aquí?".

Els efectes d’Un monstre semblaven els d’una gran producció de Hollywood.

— Era una cosa molt boja, sobretot en el sentit que a Espanya ens dediquem sobretot a fer invisibles les coses per dotar de realisme la producció. No és habitual que ens toqui crear del no res un monstre de 12 metres d’alçada, va ser un gran aprenentatge.

Això et devia ajudar molt a Superlópez, oi? Allà els efectes tampoc eren dels que s’acostumen a veure al cinema espanyol.

— Totalment. De fet, vaig arribar a Superlópez molt tranquil·la. Ja havia après a col·locar la càmera per després afegir-hi un personatge de 12 metres, l’única diferència era que aquí no era un monstre de fusta sinó un robot gegant. I això em permetia tranquil·litzar el director, Javi Ruiz Caldera, i el director de fotografia. "No patiu, que quedarà bé, ja ho he fet abans", els deia. I va quedar bé.

Tant, que et vas endur el Goya amb només 28 anys. La primera dona a guanyar el premi liderant un equip d’efectes visuals. Tanmateix, va quedar eclipsat per un esquetx amb David Broncano i Berto Romero penjats d’uns cables.

— Sí, va ser molt incòmode. No ho recordo amb alegria. Després d'anys d'esforços i treball, guanyar un Goya hauria de ser un moment meravellós i per a mi va ser desagradable. Tot va quedar en una broma desafortunada que no feia puta gràcia. El més estrany és que bona part de l’equip de direcció i de guió de la gala em coneixien de tota la vida. O sigui, que vaig pensar: "Cabrons, per què em feu això?" Jo només volia plorar, que se m'empassés la terra. Però, en fi, la gent es pot equivocar.

L’Acadèmia espanyola es va disculpar?

— No, però Berto Romero sí. Ja ens coneixíem d'abans.

Tornes a estar nominada al Goya, ara per La societat de la neu. És el treball més important de la teva carrera?

— Sí, perquè és el que m'ha canviat més com a persona. Han sigut molts viatges, patiments i situacions que m'han fet créixer i adonar-me de moltes coses de mi mateixa. Jo havia interioritzat de petita que no havia de molestar, que sempre havia de dir que sí a tot. I ara he après a alçar la veu, a no tenir por i dir “aquesta no és la manera de fer les coses”, però no per generar problemes sinó per construir i buscar solucions.

Els efectes que més criden l'atenció del film són els de l'accident d'avió. Com el vau simular?

— Primer el vam previsualitzar pla per pla, amb tots els detalls que els supervivents li havien explicat al Jota. I llavors vam crear decorats en funció de les necessitats del pla. Un decorat era l'avió sencer construït sobre uns pulmons per simular les turbulències. El principi de l'accident és 100% real, no hi ha efectes visuals. Un altre decorat era una tercera part de l'avió construïda sobre uns hidràulics espectaculars que podien simular caigudes lliures. Fins i tot a la part de l'impacte contra la neu no ho volíem fer tot en 3D i ho vam rodar de veritat: inclinàvem el buc, deixàvem anar els seients i els actors queien els uns sobre els altres per la força de la gravetat.

¿Ets partidària, doncs, de fer servir efectes tradicionals sempre que sigui possible?

— És el que ens han ensenyat sempre a l'Escac i el que a mi m'agrada. Evidentment, si has de rodar un monstre de 12 metres no faràs un càsting de monstres. A La societat de la neu hi ha plans que són 100% 3D perquè era inviable rodar un avió caient als Andes. Però fins i tot per crear això vam anar primer als Andes i vam rodar els plans per tenir després l'escala i la mida de la muntanya.

L'escena de l'allau també es va fer amb neu real?

— En un 90%, tot és real: la neu, les maletes... L'equip d'efectes visuals hi afegeix alguns efectes i un plus de brutalitat, perquè als actors tampoc pots tirar-los neu a la cara a segons quina potència.

Quin va ser l'efecte especial més difícil de la pel·lícula, doncs?

— Simular que la pel·lícula no estava rodada a Sierra Nevada sinó als Andes. Per capturar els fons vam pujar al Valle de las Lágrimas el 2021 a l'octubre, el mes que va passar l'accident, perquè així la llum i el fons fossin clavats, però no hi havia prou neu i vam tornar-hi l'agost del 2022. Teníem unes 5.000 fotografies i molt material que vam haver d'organitzar, va ser molt complicat. I tampoc era fàcil substituir el fons, després, perquè cada pla tenia unes necessitats específiques.

La majoria de la gent no és conscient d'aquesta feinada veient la pel·lícula. I això dona més valor que estigueu entre els 10 títols de la shortlist de l'Oscar als efectes visuals, competint amb blockbusters com el nou Indiana Jones i Guardians de la Galàxia 3.

— Totalment, és com haver guanyat, sobretot considerant el tipus de pel·lícules que nominen. Que a la shortlist hi hagi una pel·lícula com la nostra, en la qual com menys se'ns vegi als dels efectes visuals millor, és com si els haguéssim colat un gol. I quan vam anar a l'Acadèmia a explicar el que havíem fet la veritat és que van al·lucinar.

Finalment van nominar el nou Godzilla com a quota internacional, que té uns efectes molt diferents de La societat de la neu però també espectaculars.

— El que van fer a Godzilla és... Uau. I, segons deien, només eren una trentena d'artistes. Fer una pel·lícula així amb aquest equip és brutal. I sempre es valora més fer un monstre i aigua, és més vistós que anar als Andes. Però jo penso que el que hem fet és increïble: ara miro la pel·lícula i no sé on acaba Sierra Nevada i on comencen els Andes.

A Hollywood els tècnics d'efectes visuals han alçat la veu contra alguns estudis per les condicions duríssimes en què treballen. Aquí passa el mateix?

— Sí, és un problema global. Aquí també hi ha molta pressió, sempre falta pressupost i sempre hem de fer més hores del normal, i tot es demana per ahir. Com a supervisora, jo intento que les persones amb qui treballo estiguin còmodes, però jo també depenc d'altres persones i som l'última baula de la cadena. Quan s'acaba el rodatge, tothom se'n va a fer altres feines, però jo segueixo treballant gairebé fins a l'estrena, i de vegades fins i tot després. És esgotador.

Amb La societat de la neu has tocat el sostre del que és una producció espanyola. No et planteges provar sort a Hollywood, com Bayona?

— Ara com ara, no. Soc molt feliç fent els projectes que faig aquí. Aquest any torno a treballar amb Dani de la Orden, amb qui vaig començar. És un fi de cicle! [riu]. Em fa molta il·lusió fer aquest tipus de pel·lícules.

I et veus fent el salt a la direcció algun dia?

— Potser algun dia. M'ho han proposat alguna vegada. Quan feia els efectes de la sèrie El vecino m'ho van proposar els productors, però jo ja en tenia prou amb els efectes del vestit i la postpo.

Per cert, hi ha alguna frase més odiada que “Això ja ho arreglem a la postpo”?

— No. Per sort ja no ho diuen tant, però abans sí. Devem estar educant bé els directors perquè ja no creuen que ho saben fer tot millor que tu.