PalmaEl pianista i compositor cubà Roberto Fonseca és el petit de tres germans. Era un al·lot que volia jugar amb la pilota amb els amics quan els seus pares el varen matricular en una escola de música clàssica a l’Havana perquè aprengués a tocar el piano. “L’escola implicava molt de sacrifici, vaig causar molts de maldecaps als meus pares”, explica rient. Molts capvespres, baixava amb els amics a jugar baix de l’edifici on vivia. Sa mare l’avisava amb un crit quan son pare arribava de fer feina. L’edifici tenia dues escales: “Jo pujava per una molt ràpid per asseure’m al piano i que mon pare em trobàs estudiant. Quan entrava per la porta, sempre li demanava a ma mare per què jo anava tan brut si havia estat estudiant piano”. Encara riu. Queden lluny aquells dies, i potser ningú preveia, aleshores, que aquell nin enamorat de la música però també dels amics seria un dels pianistes cubans més reconeguts internacionalment. Dilluns, 6 de desembre, presentarà el seu disc, Yesun, al Principal de Palma en el marc del festival de jazz Alternatilla.
Yesun és la combinació de dos noms: Yemanya, deessa de la mar, i Oshun, déu del riu. És impossible no pensar que alguna cosa divina, o espiritual, us convida a entrar en aquest disc?
— En la música que faig, l’espiritualitat hi té un 98% d’espai. Vaig tenir una padrina que era santera. A Cuba, la santeria és la religió que va arribar de Nigèria. Existeix una gran connexió amb els sants, els avantpassats... En moltes festes hi ha una forta presència de percussions i cants. Quan convius amb això des de petit, és impossible no fer música sense aquests elements i a partir d’aquesta sensibilitat.
Què és, per vós, l’espiritualitat?
— L’espiritualitat és un vehicle a través del qual et submergeixes i t’oblides de tot el que t’envolta. És una sensació única. Oblides el temps i l’espai, et deixes endur. Quan aconseguesc connectar-me, l’espiritualitat treu de mi el més salvatge i el més romàntic. En una trobada que vàrem fer a Mallorca amb infants, em varen demanar com podia tocar el piano sense mirar les tecles. Els vaig dir que, si les mirava, m’equivocava. En realitat, intent connectar amb aquesta energia inexplicable per explicar el que vull dir a través de la música. Si mir el piano, em pos mecànic; si mir cap amunt, l’energia em penetra i, fins i tot, si m’equivoc, no importa.
De la mà de l’Alternatilla, heu fet tallers i petites actuacions amb infants a l’illa i també heu estat a Projecte Home. Com us ha anat això de canviar d’escenari i de públic?
— És interessant aprendre a dosificar la informació que els has de donar, és com tornar a aprendre. Has d’aconseguir que se sentin interessats. Ha estat molt bonic veure com es posaven a fer mamballetes amb les cançons sense prejudicis. Fer discos és una gran responsabilitat, i fer concerts, també. Tenim molta pressió perquè hem de complir unes expectatives. Fer una bona feina està molt bé, però implica que, en l’ocasió següent, ho has de fer millor. Això ens fa sofrir molt, encara que siguem forts, independentment del caràcter que tinguem. El que he fet amb els infants i la gent de Projecte Home ha estat una alenada d’aire fresc plena d’alegria, de fe.
Com vàreu arribar al piano?
— En realitat, jo vaig enamorar-me de la música amb la bateria. Vivia amb la meva família en un apartament molt petit, d’una sola habitació. Mon pare havia estat percussionista, però ho va haver de deixar per mantenir-nos. Ma mare era ballarina i canta en cors. Els meus germans tocaven instruments. Tenc una educació musical molt forta. Sigui com sigui, jo tocava la bateria i els meus pares em varen apuntar a una escola de música clàssica per aprendre piano. Vaig acabar per enamorar-me d’aquest instrument perquè és molt complet.
I d’una escola clàssica al jazz. Quan vàreu fer aquest bot?
— Sobretot pels meus germans. Són els qui em varen influenciar. Sempre em va semblar interessant veure’ls gaudir, tocant i escoltant la música. La primera casset que entrà a casa fou el de Keith Jarrett. Em varen impressionar les seves melodies. Després, quan el vaig veure en vídeo, va arribar la gran sorpresa: tocava el piano d’una manera totalment diferent de la que m’havien ensenyat a l’escola. Es movia, s’aixecava, jugava. Em va impactar. Vaig entendre que amb la música també es podia gaudir sense tenir l’esquena perfectament col·locada. A partir de llavors, em vaig enganxar al blues i al jazz. I a Miles Davis.
Pensau que en el món de la música és necessari tenir mentors o padrins?
— En el món de la música i en tots els altres. Qui té padrins sol arribar abans a les metes. Quan era molt jove, vaig intentar que algú –que no diré qui és– m’ajudàs, però s’hi va negar. Em va ferir, no vaig ni explicar-ho a casa. En aquell moment, el meu pensament va ser:hauràs de fer molta feina. El que tenc, m’ho he guanyat.
Formar part de Buena Vista Social Club va empènyer la vostra carrera?
— Ha estat la meva gran sort. Allà vaig trobar la complicitat d’Ibrahim Ferrer, de qui després vaig ser director musical. Ell va entendre el que jo necessitava, que era amarar-me d’aquella música tot i voler fer jazz. D’això ja en fa anys i ara ho puc contar:dins l’agrupació hi havia gent que no volia que Ferrer m’ajudàs. Hi ha moltes gelosies en el món de la música. Els músics pensaven que jo duria tota la meva gent i que ells sortirien del grup. Alguna vegada m’ho varen dir. Ni se’m va passar pel cap. Jo els respectava i volia fer aquella música amb ells.
