L'ascens meteòric de Baltasar Porcel

Baltasar Porcel (Andratx, 1937- Barcelona, 2009) va ser un home d'una infinita curiositat i un compromís ferm amb l'escriptura. Va deixar Mallorca a 23 anys per instal·lar-se a Barcelona: tenia afany de ser escriptor i volia viure l'amor en llibertat. El seu amor era Concha Alós, escriptora i mestra, casada amb el cap de Porcel del diari Baleares, onze anys major que ell. A la ciutat catalana el va acollir el crític literari Joan Triadú. Durant aquella dècada va tenir encontres i desavinences amb Llorenç Villalonga, Josep Pla i Camilo José Cela. També es va fer amic de Joan Carles I. En deu anys, l'andritxol es va guanyar els escriptors i les personalitats més importants de Barcelona, com Jordi Pujol i Joan Vergés, entre d'altres, i es va fer un lloc en la premsa més influent de llavors, com ara les revistes Serra d'Or i Destino, i el diari La Vanguardia. I l'any 1970 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Difunts sota els ametllers en flor. Altres títols seus són Solnegre (1961) i Cavalls cap a la fosca (1975), però la seva obra és vasta.

Tot això ho explica el novel·lista i periodista cultural Sergio Vila-Sanjuán, que acaba de publicar El jove Porcel, un llibre que repassa la vida de l'escriptor, els seus viatges i relacions més personals, entre els anys 1960 i 1970; un retrat de l'ascens meteòric de l'andritxol en l'univers literari català, però també d'una època plena de canvis i efervescent en l'àmbit ideològic i cultural occidental. Uns anys dignes "d'algun personatge de Balzac". Edicions 62 en publica l'edició en català i l'editorial Destino ho fa en castellà. En el volum, s'hi inclouen imatges inèdites, com la de la primera visita a Josep Pla, una foto feta per Concha Alós i en la qual surt Lluís Permanyer, que els va presentar; i també l'esbós del llibre sobre Pla que Porcel havia d'escriure, però que mai va ser una realitat. A més, s'hi reprodueixen cartes personals que faciliten teixir les històries de l'escriptor amb els seus amics i coneguts.

El volum neix de la proposta que l'editor i escriptor Emili Rosales va fer a Vila-Sanjuán d'escriure una biografia de Porcel l'any 2013. L'autor el coneixia personalment, ja que havien coincidit a La Vanguardia. Entusiasmat amb l'encàrrec, i gràcies a la generositat de Maria-Àngels Roqué, vídua de Porcel, Vila-Sanjuán va tenir accés a tot el seu arxiu: "Era un home molt ordenat, però la quantitat de material em va aclaparar. Davant tanta cosa, vaig veure que hi havia la possibilitat de fer quelcom més concret, i la dècada dels 60 em va semblar un moment clau de la seva vida, amb potencial periodístic i també narratiu". El resultat és un llibre documental, dividit per temàtiques, que es llegeix com una novel·la. Per escriure'l, a més de l'hemeroteca i la correspondència epistolar a què ha tingut accés, el novel·lista ha fet entrevistes a gent que el va tractar personalment.

Porcel va ser escriptor, però també periodista. Segons Vila-Sanjuán, va ser "una de les figures catalanes que més va viure i explicar els grans moviments dels anys 60": viatja fins a París després del Maig del 68 per veure el recital de Raimon a l'Olympia, però també va al musical Hair, que presentava l'ideari hippie; arriba a Eivissa, on conviu, precisament, amb els hippies, una experiència que "canvia la seva imatge: passa de la corbata a les grenyes", diu Vila-Sanjuán. El 1968 es planta a Israel, acompanyat pel fotògraf Toni Catany, i arriba fins a Egipte, per escriure una sèrie de reportatges sobre els conflictes a l'Orient Mitjà. Després, amb el mateix objectiu, va a Nova York. El recorregut culmina amb l'estada a la Xina de Mao Tse Tung l'any 1973, en plena Revolució Cultural.

Tots aquests viatges el converteixen "en un interlocutor interessant per als mitjans de comunicació", ja que "combina el coneixement del món clàssic i el modern, perquè té en compte, i escolta, la gent gran, els savis, però no deixa d’acostar veus i idees noves d’arreu del món gràcies als seus viatges”, diu Vila-Sanjuán. Afegeix que “fou un home de pensament original i interessant perquè era compensat: sempre cercava tots els factors d’una idea, els negatius i els positius. Rarament feia un judici absolut. I encara que podies discrepar-hi, sempre l’encertava en alguna cosa”.