Història
Cultura 04/12/2020

Jesuïtes: els soldats de Déu

La Companyia de Jesús, creada per un exmilitar, deixarà de fer classes a Monti-sion després de cinc expulsions i quatre retorns

Francesc M. Rotger
9 min
Jesuïtes:                                els soldats de Déu

PalmaSón i han estat sempre, des del 1540, l’elit de l’Església catòlica: la Companyia de Jesús, creada per l’antic militar Ignasi de Loiola, que va trobar la il·luminació a Manresa. Ara deixarà de fer classes a la seva escola de Monti-sion de Palma, antiga sinagoga, on es varen instal·lar el 1561 i que passarà a servir com a museu i residència de majors. Cinc vegades han estat expulsats -la darrera, el 1932- i quatre han tornat al seu espai educatiu, que també ha servit com a universitat, institut i seu del Col·legi d’Artilleria. Aquest pic traslladen les classes ells mateixos al complex que tenen a Son Moix.

El basc Iñigo Ibáñez de Oñaz y Sánchez de Licona, nascut a la possessió de Loiola, a Azpeitia (Guipúscoa), el 1491 i mort a Roma el 1556, era un militar que fou ferit en el setge de Pamplona per les tropes franceses, el 1521. La tradició relata que, convalescent a la casa pairal, demanà a la seva germana novel·les de cavalleries amb les quals entretenir-se. Però aquesta, molt ‘beata’, només disposava de vides de Jesús i dels sants. I haurien estat aquelles lectures -com un nou Quixot- les que transformaren la seva trajectòria de manera radical, amb canvi de nom inclòs: Ignasi de Loiola.

Lliurat ara a la causa de Crist, peregrinà a Montserrat amb la intenció de viatjar després a Terra Santa. Però la pandèmia del moment -la pesta- l’obligà a aturar-se a Manresa, el 1522. Hi romangué gairebé un any. I en una cova, a la riba del riu Cardener -ara convertida en un dels atractius turístics locals-, rebé la seva il·luminació espiritual. La ciutat es prepara per commemorar el 2022, amb un intens programa d’activitats, el mig mil·lenni d’aquella estada.

L’antic militar donà al seu nou orde, creat a París amb un petit grup de companys, el nom de Companyia de Jesús, de la qual ell seria el primer general: els seus successors varen passar a ser coneguts amb el nom de Papa Negre, pel seu poder dins l’Església i pel color del seu hàbit. El tercer, el valencià Francesc de Borja (1510-1572), besnet del papa Borja i exduc de Gandia, hauria convençut Ignasi que els jesuïtes es dedicassin a l’ensenyament, aportant-hi, a més, les seves riqueses. Un altre dels primers soldats de Déu, el navarrès Francesc de Xavier (1506-1552) -antic enemic de Loiola en la guerra del 1521- els obriria la ruta de les missions cap a l’Índia i el Japó. Eren els “jesuïtes en acció vestits com uns bonzes en antigues corts amb emperadors de la dinastia Ming” de la cançó de Franco Battiato Centro di gravità permanente.

Com a bon soldat, Loiola imposà als jesuïtes una fèrria disciplina. En els seus Exercicis espirituals, concebuts a Manresa, estableix: “Hem de tenir sempre, per en tot encertar, que allò blanc que jo veig creure que és negre, si l’Església jeràrquica així ho determina”. Als tres vots tradicionals de tot orde -pobresa, obediència i castedat-, n’hi afegí un quart: lleialtat incondicional al papa.

Missatges al mur de l’antiga sinagoga

Milícia de la Contrareforma -la reacció de l’Església a la Reforma protestant-, els jesuïtes es convertiren en confessors dels reis i educadors de l’aristocràcia. Protagonitzaren el concili de Trento (1545-1563), que conformaria el catolicisme fins al concili Vaticà II. Entre ells hi havia el mallorquí Jeroni Nadal, amic i conseller de sant Ignasi. Contribuïren decisivament a la recerca científica. Luis de Molina es convertí en referent de la llibertat humana i Baltasar Gracián encara avui serveix d’oracle als executius. D’altres foren més aviat funestos, com Francesc Garau, autor de La Fe triunfante, vergonyós panegíric dels assassinats de jueus mallorquins conversos el 1691.

A Ciutat, assenyala l’arquitecte Martí Lucena, la Companyia de Jesús s’hi instal·là el 1561: “provisionalment en una capella, dedicada a Nostra Senyora de Monti-sion, construïda el segle XIV en el lloc que ocupava una antiga sinagoga”. Edificaren una nova església amb una espectacular portada del 1683, la primera del Barroc a Palma, i un col·legi que “ocupà l’espai resultant de la unió de dues illetes de cases”. A la paret lateral del carrer del Vent encara queden restes del desaparegut santuari jueu, i a les seves escletxes qualcú encara hi deixa petits papers doblegats, com al Mur de les Lamentacions a Jerusalem. Els jesuïtes obriren dues escoles més a Mallorca: Sant Martí, a Palma, i una segona Monti-sion, a Pollença, així com la de Sant Josep, a Eivissa; totes tres duraren poc.

A les missions, els fills de sant Ignasi obtingueren el 1609 al Paranà (actual Paraguai) trenta ‘reduccions’ -espais autònoms habitats per guaranís- que quedaren sota la protecció de l’orde. Tenien autorització per “fer servir armes de foc per defensar-se dels colons espanyols o portuguesos”, segons l’acadèmic de la Historia Luis Ribot. Explica també que funcionaven amb “un sistema comunitari, sense doblers ni diferències socials”, que és a l’origen de la pel·lícula La missió (1986), de Roland Joffé. El 1645, el papa Innocenci X condemnà que els jesuïtes fessin servir rituals adaptats a la cultura xinesa, afegeix Ribot. Molts d’anys després, el 1989, sis foren assassinats a El Salvador pel seu compromís amb els més humils.

La seva obediència incondicional al papa -que era al mateix temps el monarca, estranger, dels Estats Pontificis- els convertia en un obstacle per a l’absolutisme. El jesuïta Juan de Mariana havia afirmat que era lícit matar un tirà i d’aquí, diuen, que els revolucionaris francesos denominassin més tard Marianne la dona que simbolitza la República. A la pel·lícula de Randall Wallace L’home de la màscara de ferro (1998), basada en El vescomte de Bragelonne d’Alexandre Dumas, l’exmosqueter Aramis (Jeremy Irons) és el general secret de l’orde, que conspira contra Lluís XIV, oposant-se a les seves guerres incessants. El despotisme il·lustrat, o absolutisme culte, identificà jesuïtisme amb obscurantisme -Voltaire, exalumne seu, els havia fet objecte dels seus atacs- i a finals del XVIII la Companyia de Jesús va ser expulsada dels països catòlics europeus i el papa fins i tot la va dissoldre. Va passar com amb els templers el segle XIV: havien assolit massa poder.

A Espanya va ser Carles III qui dictà l’ordre de desterrament, el 1767. A les Balears, la tasca de portar els jesuïtes a l’exili li va correspondre, a contracor, al prestigiós corsari Antoni Barceló, ‘el capità Antoni’, que ni tan sols va voler que li pagassin les despeses de la travessia. El papa no els va voler acollir, tampoc la República de Gènova, si bé finalment els va poder desembarcar a Bunifaciu, a Còrsega. El luterà Frederic II de Prússia i la tsarina Caterina II, ortodoxa, varen acollir encantats aquells ‘cervells’ dels quals els catòlics es desfeien. Monti-sion va ser cedida a la Universitat mallorquina, inclosa la seva biblioteca, amb més de 10.000 exemplars, i durant la Guerra del Francès acollí el Reial Col·legi d’Artilleria, traslladat des de la Península.

Un duel d’exalumnes

A diferència dels templers, els jesuïtes renaixeren. El 1814 l’orde va ser restaurat per Roma i, amb Ferran VII a Madrid, recuperaren el seu col·legi. De bell nou, tornaren a ser expulsats el 1820, amb l’accés dels liberals al Govern, i un altre pic tornaren, tres anys més tard. El 1835, ja amb Isabel II, una tercera dissolució: el 1837 Monti-sion fou lliurat al nou Institut Balear com a seu. Les seves campanes foren destruïdes i l’església es va fer servir com a col·legi electoral, segons indica el jesuïta Ramon Aguiló Forteza. Encara que el 1851 es restablí la Companyia de Jesús a Espanya, no pogueren reprendre l’activitat docent a Mallorca. I el 1868, la revolució que enderrocà la reina Isabel els tornava a enviar a l’exili.

No va ser fins al 1919, ja amb Alfons XIII, que recuperaren el col·legi de Monti-sion, indica Aguiló. Però poc més d’un decenni després arribava la II República, la Constitució de la qual establia, el 1931: “Queden dissolts aquells ordes religiosos que estatutàriament imposin, a més dels tres vots canònics, un altre d’especial d’obediència a autoritat distinta de la legítima de l’Estat”. Tothom sabia a quin orde es referia el text, perquè només un hi encaixava. L’Església llavors estava molt lligada a les posicions més conservadores, però la mesura no contribuïa al consens ni a la convivència.

Per descomptat, el cop d’estat del 1936, que triomfà a Mallorca, va suposar la recuperació del col·legi de Monti-sion, si bé aquest continuà servint també com a biblioteca pública fins al 1955, quan es traslladà a l’actual Arxiu del Regne de Mallorca. Aviat, el que ha estat fins ara el centre docent més antic de la Companyia de Jesús, i pel qual han passat alumnes com l’expresident del Govern Gabriel Cañellas i el desaparegut president del Congrés Fèlix Pons -tots dos caps de llista dels seus partits a les primeres eleccions autonòmiques, el 1983-; l’escriptor José Carlos Llop i el cardenal i prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, Lluís Ladaria, deixarà la que ha estat la seva activitat essencial al llarg de més de quatre segles i mig.

EL PRIMER PAPA DE L’ORDE I EL PRIMER SANT MALLORQUÍ

Jorge Bergoglio és el primer jesuïta que ha estat elegit papa i pot ser que, en triar el seu nom -Francesc-, pensàs no només en Il Poverello d’Assís, sinó també en el missioner navarrès company de sant Ignasi. La Companyia de Jesús ha tingut durant període contemporani il·lustres generals, com el basc Pedro Arrupe (1907-1991), que va ser testimoni en primera persona, el 1945, de la bomba atòmica sobre Hiroshima.

El seu successor, el neerlandès Peter-Hans Kolvenbach (1928-2016), visità Mallorca el 1988, segons el periodista Matías Vallés, per assistir al centenari de la canonització del primer sant mallorquí, el jesuïta Alonso Rodríguez (1533-1617). Tot i que nascut a Segòvia, va ser porter des del 1571 a Monti-sion i és patró de l’illa. Es va fer cèlebre la seva expressió “Ja hi vaig, Senyor”, amb la qual responia cada vegada que sonava la campaneta de l’entrada. Per ell, tots els que cridaven eren Crist.

El 2007, Kolvenbach destacava el paper d’Arrupe en la recuperació dels escrits del també jesuïta mallorquí Jeroni Nadal (1507-1580), “una mica oblidats”, així com el paper fonamental de Nadal en els orígens de l’orde. “Gràcies a la seva insistència, sant Ignasi acceptà llegar-nos el seu testament espiritual al Relat del pelegrí, aquest text tant més indispensable per quant, segons Nadal, “tota la vida de la Companyia està continguda en germen i prefigurada en la història d’Ignasi”. Va ser també Nadal, assegura Kolvenbach, qui va difondre les Constitucions fundacionals “entre les primeres generacions de jesuïtes”.

stats