“Je pense, donc je suis”

CuinerMés Darwin que Descartes. El pensador francès, conegut per ser un dels pares del racionalisme occidental i també com el precursor de la filosofia moderna, és recordat popularment pel seu principi “Je pense, donc je suis”, inclòs dins el Discurs del Mètode. Aquest principi considera el pensament com a cert i l’existència, una veritat indubtable que ens permet establir noves certeses. A l’altre costat, el naturalista anglès autor de L’origen de les espècies, en què estableix les bases del principi de selecció natural i evolució selectiva dels éssers vius. La seva teoria romp amb el creacionisme, encara que avui dia encara hi ha algú que ho pretén rebatre. De tot això, en podríem interpretar, de manera intencionadament simplista, que venim de les moneies i que el pensament confirma l’existència.

El potencial d’un poble esdevé important depenent de la capacitat que tingui per fabricar persones. En el moment actual, en què les dades són a tocar d’un clic, l’educació hauria de tenir molt més en el punt de mira formar pensadors que no qualificar futurible mà d’obra. El món camina cap a una societat mal·leable, on l’opinió no sorgeix, sinó que s’imposa, on sortir del camí és en molts casos un pur acte estètic, un posat, un compost.

Les noves tecnologies s’han apoderat de la informació i han agafat els mitjans de comunicació tradicionals amb el peu canviat, fora adaptar-se a la nova realitat. Davant el bombardeig constant de dades, el que vertaderament cobra valor és la interpretació, l’anàlisi, la dissecció, en definitiva, posar les bases per poder fer-se una opinió. En lloc d’això, tenim un entorn periodístic -escrit, televisiu o radiofònic- que majoritàriament es dedica a repetir les notes de premsa i comunicats oficials, a més de seguir al peu de la lletra la línia “de pensament” del grup de pressió de torn al qual deuen vassallatge.

El món culinari tampoc no va sobrat d’opinió formada. El sistema engoleix les disparitats i tendeix a la classificació. Definir-se és limitar-se, com escrigué Oscar Wilde en el seu deliciós Retrat de Dorian Grey . Avui tothom que es dedica al negoci del menjar es veu pressionat a definir-se; un cop això està fet, poca originalitat queda. Se sent parlar molt de fusió, de mercat, artesanal, de temporada, de local, de producte... però massa vegades tot queda en el posat. L’oferta està tan sistematitzada que fins i tot per ser antisistema es requereix llibre de doctrina i dress code.

No és als humans, sinó als primats, als qui s’atribueix la capacitat de repetir fora entendre ni interpretar, d’existir sense pensar, de copiar buidant de contingut la creació... Tal vegada ens cal una revisió de les obres de Darwin i Descartes per a una de nova que es tituli La involució de l’espècie que existeix però no pensa”.

La recepta: faraona rostida

INGREDIENTS

Netejam la faraona i en reservam el cor i el fetge. L’adobam amb sal, pebre, moraduix, all i saïm. El deixam reposar dotze hores dins la gelera. Coem la faraona al forn en una greixonera tapada durant 4 hores a 125º (a Can Calent ho feim al buit durant 12 hores). Acabada la cocció, la desossam i li donam forma amb l’ajuda d’un motlle. La deixam reposar vuit hores a la gelera. Bullim el patató amb pell, dins aigua i sal. En ser cuit, el capolam amb els alls i el julivert, que haurem escaldat dins brou de carn. Emulsionam el puré amb oli d’oliva verge. Feim una picada amb les avellanes, un parell d’alls i un bon manat de julivert i els fetges i cors fregits. Ho lligam amb brandi i brou de carn. Acabam la faraona deu minuts al forn a 200º. Ho servim acompanyat d’una mica de puré de patató, un poc de picada i un brotet d’endívia arrebossada. Bon profit!

Una faraona

Un quilo de patató

Julivert

Alls

Moraduix

Llimona

Avellanes

Brou de carn

Brandi

Saïm

Sal i pebre

Oli d’oliva

Endívia