Javier Bardem: «'F1' és una història d'amor entre dos homes»

AtlantaFa calor i sol, i hi ha una festa a la piscina del setè pis de l'edifici. Dones amb flotadors i gots vermells entren a l'ascensor xerrant amb tanta determinació que ningú s'adona que en un racó hi ha un dels actors més brillants del cinema actual, vestit amb pantalons curts, una samarreta rosa i vambes sense cordons. És Javier Bardem (Las Palmas de Gran Canària, 1969). Quan la seva veu finalment omple la cabina de l'ascensor, reflexionant sobre el trànsit, sona com un sonet. Les dones semblen adonar-se de qui és.

Bardem no condueix, tota una ironia tenint en compte que som aquí per parlar del seu paper a F1. La película, un blockbuster sobre la Fórmula 1 que ha portat Bardem i els seus companys de repartiment (Brad Pitt, Damson Idris i Kerry Condon) a voltar per diferents circuits del mundial, com el de Silverstone (al Regne Unit), l'Hungaroring de Budapest i els de Las Vegas i Abu Dhabi. A la pel·lícula, que s'estrena aquest divendres, Pitt i Idris són Sonny Hayes i Joshua Pearce, els pilots d'un equip que s'ha passat dues temporades sense puntar. El propietari de l'equip és Rubén Cervantes, l'expilot que encarna Bardem. Cervantes està molt endeutat, i ha fet la seva última gran aposta, potser equivocada, en un vell amic i en un conductor novell prometedor, però encara verd.

El pilotatge és el punt central de la pel·lícula de Joseph Kosinski, el director de Top Gun: Maverick (2022), que ha dissenyat càmeres certificades per IMAX específiques per al seient d'un cotxe de Fórmula 1. Però Pitt, que també és productor de la pel·lícula, considera que Bardem és "l'àncora de la història", tot i no saber conduir.

Bardem, de 56 anys, sembla haver nascut amb un do per moure's pels revolts més tancats. Fill d'una nissaga d'actors, va créixer en cinemes i platós acompanyant la mare, l'actriu Pilar Bardem, que va criar els fills com "una manada de llops". Ara és ell qui té una família amb una altra actriu, Penélope Cruz. "El fill de la parella, en Leo, i la filla, la Luna, van a l'institut. Bardem recorda la decisió de tenir fills "com un acte d'amor", diu, i com el desig de "crear alguna cosa bonica". "Va passar de manera natural. No em vaig sentir mai pressionat. I gràcies a Déu que va passar. Gairebé no recordo la meva vida abans dels fills", explica. El procés va ser preciós, però també difícil, amb una corba d'aprenentatge més dramàtica que qualsevol revolt en un circuit. "Com a home, has acompanyat la mare dels teus fills, però no has passat pel que ha passat ella —recorda—. L'embaràs no va ser tan dolent. Sí que hi va ser la depressió posterior. Ella no era capaç de manifestar-la. Malauradament, no vaig poder entendre la dimensió del que passava. Més tard sí que ho vaig fer. És una dona increïble!".

A l'àtic d'Atlanta, Bardem ensenya les cartes d'amor escrites a mà per Penélope Cruz i els dibuixos dels fills amb què decora les parets de les habitacions on s'instal·la quan treballa fora de casa. Ara és a Atlanta per rodar una adaptació per a Apple TV+ d'El cap del terror, en què interpretarà el mateix paper que abans havien fet Robert De Niro (a la pel·lícula de Martin Scorsese de 1991) i Robert Mitchum (al film de J. Lee Thompson de 1962). Però ha estat anant amunt i avall entre Los Angeles, per feina, i Madrid, on viuen ell i Cruz quan l'agenda els ho permet. Dues setmanes consecutives és el temps màxim que passarà sense veure els fills, una regla que va decidir mentre treballava a la pel·lícula Being the Ricardos (2021). "Vaig arribar a les tres setmanes, i el meu cos tenia reaccions físiques de dolor i tristesa", recorda. Els sentiments l’afecten profundament, i això fa que hi aboqui una font d'emoció a tots els papers. A la franquícia Dune, el seu Stilgar opera amb el zel d'un convers de debò. A Skyfall, de la saga de James Bond, va imbuir l'amenaçador Raoul Silva d'un encant incendiari, alhora trastocat i seductor.

El pentinat del psicòpata

Bardem va aconseguir el primer treball com a actor quan tenia cinc anys, amb un petit paper en una sèrie de televisió protagonitzada per la seva mare (El pícaro). Però no va triomfar als Estats Units fins a la pel·lícula dels germans Coen No és país per a vells (2007), amb la qual va guanyar l'Oscar al millor actor secundari. Bardem interpretava Anton Chigurh, un psicòpata desbocat amb un pentinat tan estrany que encara avui és una disfressa de Halloween de referència. Tanmateix, la seva acollida a les ciutats on es va rodar la pel·lícula no va generar confiança. "Va ser un repte —explica Bardem—. Passejant per algunes ciutats de Texas notava algunes mirades que no eren ben bé agradables".

Aleshores Bardem tenia 37 anys i havia travessat una depressió després d'acabar una relació llarga. "Em sentia desconnectat del plaer de la vida. Estava trist, i em va costar una mica superar-ho". La feina el va ajudar a sortir-se'n; també va tenir el suport del seu company de repartiment, Josh Brolin. "Jo vivia en un lloc fosc i ell obria les cortines i em duia de passeig. Vaig començar a sentir: «Oh, hi ha alegria. Soc afortunat d'estar viu». Quan vaig acabar aquella pel·lícula, era una persona diferent", diu Bardem.

La reconnexió amb Penélope Cruz

Bardem es va reconnectar amb Cruz el 2008, durant el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen. És a dir, setze anys després de Jamón, jamón, de Bigas Luna. Ella tenia 18 anys i ell 23. "Hi vam tenir el nostre moment —diu Bardem—. Més tard en vam tenir un altre. Però ella estava amb algú o jo estava amb algú. Érem molt joves, i no era el moment". Quan el rodatge de Vicky Cristina Barcelona s'acabava, Bardem encara no havia fet cap moviment. Va trucar als tres amics més pròxims, preocupat. "És complicat. Ella és actriu. Jo soc actor. Ella viatja. Jo viatjo. Com ho fas?", els va dir. Sabia que la relació cridaria l'atenció. Però l'última nit al plató... "Vam fer un parell de copes... i d'això en farà divuit anys". Aviat, Bardem i Cruz rodaran plegats Bunker, un thriller que el director Florian Zeller va escriure pensant en la parella. "El millor de treballar amb la Penélope és, en primer lloc, que és una gran actriu. I, en segon lloc, que ens coneixem i sabem on aturar-nos. No hi som per fer-nos mal l'un a l'altre", diu Bardem.

Només quan la conversa gira cap a la invasió dels paparazzis, Bardem deixa escapar un bri de la ràbia que pot transmetre a la pantalla. Agraeix, això sí, que a Madrid només els molestin poques vegades. I està content que la fama als Estats Units es disparés abans de les xarxes socials, que detesta. Assegura que passa el mínim temps possible amb els dispositius, una fita que confirma l'actriu Chloë Sevigny, que l'any passat va compartir amb Bardem el rodatge de la sèrie Monsters. "No l'he vist mirar un telèfon ni una sola vegada. Simplement, s'asseia al plató, mirant fixament o parlant amb la gent. I jo pensava: «Qui és aquest paio? De quin món ha sortit?»", explicava Sevigny.

Un concert de Bruce Springsteen

Javier Bardem no amaga els avantatges de tenir fama. "Et pot aconseguir una taula quan els restaurants estan reservats i pots conèixer gent que admires", diu. Durant una pausa en la producció de F1, va trucar a Brad Pitt i li va dir: "Ei, volaré a Dublín per veure el Boss. Vols venir amb mi?". Dotze hores més tard, anaven a veure un concert de Bruce Springsteen. Però fer-se tan visible també "et pren coses", admet Bardem. "És per això que alguns intèrprets o directors que s'han fet molt famosos, de sobte treballen en la seva pròpia bombolla i veus que ja no hi ha connexió. Es retiren en si mateixos, però després no són capaços de saber què passa fora més enllà del que senten que passa, i ho pots veure en les seves actuacions", adverteix Bardem.

Segons l'actor, perdre aquest sentit d'humanitat interconnectada no amenaça només el teu art. Ha vist com compromet la capacitat de la gent "de criticar allò que cal criticar". Bardem s'ha manifestat a favor dels drets dels palestins des de fa més d'una dècada, però el recent patiment a la Franja de Gaza li ha causat una angoixa particular. "Com podem canviar les coses? Votant, segur. Denunciant, també. Sigues fort i assenyala-ho, sabent que hi haurà repercussions", assegura. No se sent intimidat. Li va ensenyar la seva mare, validant-ne les conviccions i mostrant-li com podia expressar-les. "Podia ser tan sensible i lleugera com una papallona, i podia ser tan ferotge com un lleó", diu Javier Bardem.

El pare hi era menys present, perquè els seus pares es van separar després que naixés ell. Quan Javier Bardem tenia dinou anys, Bigas Luna el va triar per al repartiment de Las edades de Lulú. "Vaig interpretar un prostitut que tenia relacions sexuals amb homes i dones —recorda—. Va ser una pel·lícula dura, però una gran pel·lícula". El pare de Bardem la va veure i va deixar de parlar-hi, horroritzat per la representació sense embuts del sexe homosexual. "Es va avergonyir de mi com a fill", lamenta Bardem. Poc després va rodar Jamón, jamón. "Hi havia baralles, dones... I amb el pare ens vam reconciliar. Estava molt orgullós que jo fos actor", diu.

El pare va morir quan Bardem tenia 26 anys. I ell, com a actor, encara explora els límits de la masculinitat que ha modelat en la seva filmografia. "M'han mostrat el món masculí tòxic. N'he format part, en el sentit que em van criar als anys setanta i vuitanta a Espanya. Però aquest comportament no es tolerava a casa, i això va ser una educació de debò", explica.

Una "gran parella" amb Brad Pitt

A F1. La película, un altre actor podia haver optat per interpretar Rubén Cervantes com una relíquia envellida, desesperada per demostrar la seva destresa en un joc d'homes joves. Però Javier Bardem es desvia d'aquest camí. A les escenes amb Brad Pitt, potencia l'emoció i tots dos infonen una dolçor alegre a la seva relació a la pantalla. De fet, Bardem resumeix la pel·lícula com "una història d'amor entre aquests dos homes". "Crec que fem una gran parella. L'electricitat hi és", assegura Pitt.

Bardem s'endinsa en els seus personatges, però no s'hi confon. Quan era petit, passava molt de temps al camerino de la seva mare. Una vegada la va veure vomitant. Havia d'interpretar la reina Elisabet, i estava encorbada sobre el vàter, amb arcades, amb el vestit posat. El va espantar. "Li vaig preguntar: «Estàs bé?». I ella va dir: «No et preocupis». Es va eixugar la boca, va sortir a l'escenari i, bum, era la reina". La metamorfosi de la mare el va impressionar.