Jaume Plensa fa un niu de silenci a la galeria Senda

BarcelonaEl silenci és un dels puntals de l'obra de Jaume Plensa. De paraula, i amb els seus treballs, Plensa demana silenci una vegada i una altra per obrir una porta a la introspecció enmig del soroll de la societat contemporània. Aquesta idea l'expressen encara amb més claredat les escultures de la sèrie Nest [Niu]. Es tracta d'uns caps de dona que encara estan dins el bloc de pedra. En va exposar tres l'any passat a l'església més petita de Venècia, la de San Gallo, i ara n'exposa dues més a la galeria Senda de Barcelona amb el títol de Murmuri, és a dir, una remor suau com la que poden fer un grup de persones resant en veu baixa.

"Després d'haver exposat a San Giorgio Maggiore, que és una gran basílica, a San Gallo buscava un lloc d'intimitat per a la relació entre l'obra i l'espectador. I amb la religió, per la seva voluntat de transcendir. I a la galeria hem buscat una cosa semblant", afirma Jaume Plensa. A Senda tot plegat s'ha concretat amb la "dualitat" que representen aquests dos caps tallats dins les dues meitats de la mateixa roca, de dues noies anomenades Lucía i Flora. "L'interès és anar a la pedrera i trobar la pedra adequada, perquè la figura ja és a dins. Una mica es tracta de, com feia Miquel Àngel, rescatar-la de la seva presó de pedra", explica l'artista.

Plensa ha concebut l'exposició com un recorregut del soroll del carrer a la quietud que arrenca amb un cap de bronze pintat de blanc, una altra versió de la Flora, mentre que la següent, de bronze molt fosc, Silent Hortensia, demana silenci amb el dit davant els llavis. "Silent Hortensia vincula l'espectador a un estat d'ànim. I la Flora obre i tanca l'exposició", diu Plensa, per a qui "una idea neix amb una forma, un color i una matèria". "Ha d'anar dialogant amb el material perquè la memòria que ja porta i la teva arribin a un acord i que la cosa funcioni", assegura. Pel que fa a l'alabastre, Plensa creu que té "una llum interior molt peculiar" que li permet revelar "l'ànima oculta" que té aquesta pedra. "És una pedra que no ha acabat de formar-se, és molt tova, la pluja la desfà, el sol la torna opaca, té una sèrie d'inconvenients que acaben sent una gran virtut i un gran avantatge", explica.

Així mateix, Plensa considera que aquest tipus de treball és el seu "dia a dia" i el seu "laboratori", mentre que els treballs gegantins a l'espai públic tenen més ressò mediàtic. "A vegades tens la capacitat de respondre a l'espai públic, que és com la casa d'un altre, gràcies a la memòria que has atresorat", diu l'artista. "És molt interessant que la seva memòria i la teva acabin de trobar un punt en comú —afegeix—, i que la teva obra faci que tot el que hi ha al voltant sigui més interessant, més bell, més atractiu, i que millori les condicions de totes les persones que el fan servir". La mostra inclou tres petits caps de vidre de Murano, com els que també va exposar l'any passat a San Gallo, i un reguitzell de dibuixos i collages amb textos de León de Felipe i Charles Baudelaire. Jaume Plensa té més alabastre al taller per continuar treballant en la línia dels nius, però admet que el cap li ha fugit a "altres mons", com els d'unes escultures de granit fosc a les quals crema la superfície perquè surti a la llum l'interior i el del ferro fos. "Quan et proposes fer alguna cosa, el cap et porta a una altra", diu.