Janáček i la quadratura del cercle

PalmaLa Guineueta astuta, de Leoš Janáček, podia semblar una òpera menor per inaugurar una temporada, la del Gran Teatre del Liceu. En llengua txeca, de menys de dues hores de durada i cap de les veus gens mediàtiques, que, per una altra banda, enramellaran la majoria de títols que la conformen. Però qui hagi pensat d’aquesta manera erra de valent i no per poques raons. Per començar, per la música de Leoš Janáček, un collage de deliciosos i molt variats factors i circumstàncies, els quals fan que cada moment sigui del tot adient amb el que està succeint sobre l’escenari. I de bell nou, tot i que no és notícia, de la batuta de Josep Pons sorgiren tots els colors d’una partitura farcida de milers de matisos i detalls d’una complexa i exquisida senzillesa. Tan sols un petit emperò, en algun moment del soliloqui del guardabosc, el protagonista masculí, el fragment que va elegir el compositor perquè sonàs el dia del seu funeral, interpretat pel baríton Peter Mattei, fou solapat per l’orquestra. Tot i així, l’explosió cromàtica fou un inabastable calidoscopi musical que situà aquesta petita gran òpera al lloc que li correspon.

No és aliena a aquesta conjuntura la mà del director artístic australià Barry Kosky, amb l’escenografia de Michael Levine i la il·luminació de Franck Evin, que converteixen el prosceni liceístic en un paratge fascinant i enlluernador per a una faula que hauria signat Isop, però que per a l’ocasió ho va fer el mateix Janáček com a llibretista, basat en els contes de Rudolf Těsnohlídek, titulats originalment, Liška Bystrouška. Una història no menys sucosa i alhora profunda que el seu context musical, la quadratura del cercle. Una narració que podria semblar lleugera per la composició dels personatges, la guineueta, el guillot, el gall, les gallines, el ca… i els humans, de negre luctuós. Tot plegat, una intemporal i precisa història per a la reflexió.

 En el capítol de veus, cert que no són d’una exigència majúscula, però que, per una altra banda, requereixen diferents i inversemblants matisos, que, com la resta de personatges animals, no utilitza més estris que la seva veu i una especial lleugeresa en els moviments. Brillà, tal qual, la soprano Elena Tsallagova, com la guineueta protagonista, de la mateixa manera que ho va fer la seva parella, el guillot, interpretat, no menys magistralment, per la mezzosoprano Paula Murrihy. Sòlid i convincent el ja esmentat Peter Mattei, com la resta de secundaris i el Cor infantil de l’Orfeó Català i el del Gran Teatre del Liceu, tots ells convincents, molt convincents, i a l’altura de les múltiples delicadeses que requereixen les circumstàncies.