“Que ja heu fet ‘s’àrbol’?”. “No, a ca nostra som més de betlem!”

PalmaA moltes de cases, de cada any s’hi posen més prest, i passat santa Catalina, que és dia 25 de novembre –ja se sap que “de santa Catalina a Nadal, queda un mes cabal”– ja fan el betlem o l’arbre. Sobretot això ho fan les famílies que tenen infants petits, però també són moltes les botigues que fan tornar nadalenc el seu mostrador a partir del dia del Black Friday, que és cosa moderna i serveix per fer netes les butxaques de qui té els doblers gastadors. Tot i que de cada vegada se sent a dir manco, encara hi ha qui ho diu amb to de befa, per recordar amb nostàlgia els nadals de la seva infantesa. Imaginau-vos que un diu: “Que ja heu fet s’àrbol?” i l’altre li contesta: “No, a ca nostra som més de fer betlem!”. Idò aprofitant aquesta conversa costumista vuitantera, coneguem peculiaritats lingüístiques de pessebres i festes de Nadal.

Betlem és a Palestina. De les figuretes que representen el naixement del bon Jesús i la seva adoració, per part dels Reis i els pastorets, a les Balears en diuen “betlem”. I tot i que faci referència al poble on va néixer el bon Jesús, a l’actual Palestina i amb una important presència d’àrabs cristians, s’escriu en minúscula. El motiu és que ‘betlem’ ha esdevingut un nom genèric per designar la representació d’unes escenes religioses. Per cert, al País Valencià, com a les Balears, també en diuen “betlem”, cosa que el Diccionari Normatiu Valencià defineix com a “representació en figures plàstiques del naixement de Jesús que se sol fer en les esglésies i en les cases, durant el temps de Nadal”. Al Principat, a diferència de la resta de territoris, en solen dir “pessebre”.

Betlem vs. arbre. Fins als anys setanta era habitual que a la majoria de les cases de tots els territoris del domini lingüístic català es fes un betlem. Va ser aleshores, però, que s’introduí el costum de fer un arbre de Nadal, tradició originària dels països del centre i del nord d’Europa, i per extensió dels Estats Units. I com que tot el que arribava de fora se solia dir en castellà, a causa de la influència de la cultura popular d’aleshores (la televisió, la publicitat, el cinema…), de manera ben conscient el poble començà a dir “àrbol”, “s’àrbol”, “s’àrbol de Navidad”, “ja heu fet “s’àrbol de Navidad enguany?”, “no em toquis les bolles de ‘s’àrbol’ que els basta no res per trencar-se!”. Això darrer, quan les bolles en qüestió eren de vidre o d’un material trencadís. Avui dia, la majoria dels catalanoparlants de les Illes ja diuen “arbre de Nadal”, però sempre hi ha qui per fer riure enfloca un “àrbol” en una conversa divertida. D’aquesta manera, es rememora una època en què els arbres de Nadal, més que un avet comprat en un viver, solia ser un pi jove tallat de la vorera de la carretera, i posat dins un cossiol embolicat amb un paper de plata per fer guapo. Solia passar també, que, a diferència dels avets de pel·lícula, les branques tendres del pi jove tenien poca força per aguantar les bolles feixugues. I en conseqüència, el resultat era un àrbol espatarrat amb les bolles que penjaven massa.

“Emprenyar els bous del betlem”. Per raons òbvies, perquè és de test (o de plàstic), el bou del betlem és difícil d’emprenyar. Si d’una persona en deim que “fins i tot emprenyaria els bous del betlem”, vol dir que es tracta d’algú que té unes grans capacitats de treure les persones del solc, fins i tot, aquells que solen tenir el posat tranquil. Tot i que els animals que amb el seu alè suposadament encalentiren el bon Jesús acabat de néixer dins una establia eren un bou i una mula, la dita popular se sol dir en plural, com si fossin dos bous. Dir “emprenyar els bous del betlem” és com dir “empacientar (o impacientar) un mort”, que com que és mort és mal de fer atacar-lo de nervis.

Un betlemet és un poble petit. “Un cop has passat Selva, travesses el pont del cementeri, i enfora veuràs el poble de Caimari, enmig de les muntanyes com un betlem”. El DCVB just recull aquesta accepció com a pròpia de Mallorca, i és una definició que escau molt bé per descriure determinats pobles mallorquins de muntanya, que tenen allò que se’n diu “pintoresquisme”, i que els betlems de Nadal intenten reproduir (amb penyes, torrentons, cases de pedra, gorgs, oliveres de soques entorcillades). Sigui Caimari, Deià, Fornalutx, Orient o Galilea, s’adiuen amb allò que l’Alcover-Moll defineix com a “paisatge rústec amb aglomeració de cases, arbres i accidents del terreny”. Ara bé, un betlem pot ser també “un conjunt de coses aglomerades sense ordre”. En aquest darrer cas, és sinònim de desgavell o bordell, i ja se sap que aquest tipus de betlems no necessiten herbeta, barbeta o verdet de roca, que és així com a les Balears s’anomena la molsa.