Marcos Augusto: "Incomoda la violència que comporta qualsevol desig"

PalmaEl poeta mallorquí Marcos Augusto debuta com a novel·lista amb Te hice dios (Random House), una obra que explora el desig, la malaltia, la culpa i els límits morals a partir d'una història tant incòmoda com ambiciosa. Dos homes es coneixen en un xat a la recerca de sexe, però la trobada va més enllà: un es vol infectar de VIH —és un dels anomenats bug chasers— i l'altre li promet que així serà. És el punt de partida d'una relació marcada pels impulsos destructius, les mentides i la necessitat d'estimar i de donar sentit a la pèrdua. Parlam amb l'autor sobre literatura, amor i els límits de la ficció.

Quan vàreu saber que volíeu escriure una novel·la?

— Va ser un procés molt orgànic. També la manera d'escriure-la. S'han dit moltes coses sobre com s'ha d'abordar una novel·la, però el procés s'ha assemblat molt al d'escriure un poema, en el meu cas. Molts autors diuen que la veritable escriptura és la reescriptura, i això també passa amb la poesia. Més que decidir un dia que volia escriure una novel·la, em vaig adonar que tenia una idea que només es podia desenvolupar amb aquest format.

Quina ha estat la principal dificultat de fer el salt de la poesia a la narrativa?

— Entendre el procés. Una cosa és l'escriptura quotidiana, l'acte d'asseure't a escriure, i una altra és l'arquitectura d'una novel·la. Al principi vaig intentar organitzar-me amb fitxes, capítols i esquemes, però aviat vaig veure que no era la meva manera de fer feina. Som una persona molt caòtica en tots els àmbits de la vida, i he assumit que aquest caos també forma part de la meva manera de crear. El resultat, sigui millor o pitjor, neix d'aquesta manera d'abordar les coses.

La novel·la s'ha publicat directament a Random House. Debutar en un segell així, impressiona o paralitza?

— Les dues coses: impressiona i paralitza. Al principi és una il·lusió enorme publicar en un segell on hi ha autors que admir i que han estat referents per a mi. Després ets conscient que les expectatives són molt altes. Quan debutes en una editorial d'aquest nivell, convius amb l'expectativa. Als nervis propis d'una primera novel·la s'afegeix la pressió de saber que el lector esperarà molt de tu.

Heu parlat de la reescriptura. Ara que el llibre ja és al carrer, encara en canviaríeu coses?

— Sí, moltes. Però també entens que arriba un moment en què el procés s'acaba. Quan tanques qualsevol projecte, sempre ets capaç de mirar-lo amb una certa distància crítica. Passa igual que amb una relació. Pots pensar què va funcionar, què no repetiries o què t'agradaria tornar a viure. Amb una novel·la succeeix el mateix. El final no arriba perquè un dia deixis de trobar-hi coses a millorar. Arriba, perquè prens la decisió que el llibre està acabat. Tu ho decideixes, però també hi ha una editorial, uns editors i uns primers lectors que comparteixen aquesta percepció. Com a autor, sempre hi trobaràs canvis possibles. El poeta Angelo Néstor em va explicar que, quan va rebre el seu poemari imprès, en corregia paraules mentre el recitava. Aquesta necessitat de revisar el que escrivim no desapareix mai.

La novel·la parla del VIH, dels bug chasers, del desig, de la culpa, de la mentida... Si l'haguésseu de resumir en una sola idea, quina seria?

— Aparentment és la història d'una persona que persegueix el virus. Però molt aviat deriva cap a altres qüestions: el dol, la culpa i la pèrdua. És cert que s'inscriu dins el que anomenam literatura LGTBI, però molt aviat la novel·la entra en terrenys universals. Es parla dels llibres LGTBI com si només fossin per a lectors LGTBI, i em sembla absurd. Les històries són universals, no crec en els nínxols de mercat.

Presentau personatges moralment incòmodes. En un moment en què sembla que hi ha una tendència a endolcir els relats, costa més obrir-se pas amb històries així?

— Era molt conscient del que estava escrivint. Jaume Ripoll compara la novel·la amb l'obra de Dennis Cooper pel seu caràcter políticament incorrecte. Cooper, igual que Bret Easton Ellis, ha estat sovint al límit de la cancel·lació per les temàtiques que aborda. Ara bé, jo em sent molt més proper, des del punt de vista de l'escriptura, a autors com Rafael Chirbes, Annie Ernaux i Marguerite Duras, que són els meus referents literaris. El que passa és que el tema és tan extrem que acaba condicionant la lectura que se'n fa. Però això té més a veure amb el tema que no amb la manera com està escrita. És una novel·la intensa i tracta assumptes que poden incomodar. Això forma part de la seva naturalesa.

Què creis que escandalitza més els lectors: escriure sobre la violència o sobre el desig?

— El que realment incomoda és la violència que comporta qualsevol desig. El desig sempre implica una fricció, perquè molt poques vegades coincideix plenament amb el desig de l'altre. Aquesta tensió entre Eros i Tànatos és un dels eixos de la novel·la. El cas dels bug chasers —les persones que desitgen contagiar-se del VIH— és una expressió extrema d'aquesta pulsió, però continua sent una forma de desig.

Què perseguim, realment, quan perseguim una altra persona?

— Moltes coses alhora. Una de les preocupacions principals mentre escrivia era no jutjar moralment els personatges. Tot i que la novel·la està narrada des d'un 'jo' que s'adreça a un 'tu', no volia construir una història de bons i dolents. M'interessava parlar de les mentides que sostenen una relació, de la culpa, del desig, de la permanència davant la mort i de la manera com construïm l'amor. Però no volia trobar un culpable. La moral, en aquest cas, queda fora del relat.

Es poden separar conceptes com l'amor, la necessitat i l'obsessió?

— Tot està molt més relacionat del que ens agrada pensar. No crec que existeixi un amor completament pur, desvinculat de dependències, de contradiccions ni de determinades dinàmiques tòxiques. Les relacions són molt més complexes del que permeten les etiquetes. Ens agrada parlar de novel·les d'amor, però qualsevol història d'amor té també un revers molt fosc i podria llegir-se des d'un altre lloc. Fins i tot faig broma amb amics del meu poble [la barriada de Gènova] i dic que Te hice Dios és una bella història d'amor. Al capdavall, sí que hi ha una història d'amor.

Fins on pot arribar una persona per satisfer un desig?

— Aquesta és una pregunta que sovint em fan arran dels bug chasers, però cal mirar-la des d'una altra perspectiva. Ens sorprèn molt una persona que vulgui contagiar-se del VIH per una determinada fantasia sexual, però hi ha moltes altres formes d'autodestrucció que hem normalitzat molt més. No ens escandalitza tant la història d'algú que ho ha perdut tot a causa de la ludopatia, o d'una addicció a les drogues. Persones que han perdut la salut, la família, la feina i la casa perseguint un altre tipus de desig. En realitat, les formes d'arribar al límit són molt diverses. El que canvia és la manera com les interpretam. Hi ha conductes molt extremes que hem acabat considerant normals simplement perquè les coneixem més. I, davall d'aquesta aparent normalitat, s'amaguen moltes històries profundament malaltisses. Si avui algú publicàs una novel·la sobre un addicte a l'heroïna, probablement ningú no la consideraria especialment transgressora. En canvi, el món dels bug chasers encara sorprèn, perquè gairebé no havia estat explorat des de la ficció.

El VIH va ocupar un espai important en l'imaginari col·lectiu dels anys vuitanta i noranta. Avui, en canvi, sembla que ha desaparegut del debat públic. Què volíeu explicar sobre el VIH des del present?

— Aquesta novel·la només podia escriure's avui per dos motius fonamentals: la PrEP [medicament per prevenir la infecció de VIH] i el concepte 'indetectable és igual a intransmissible' [I=I: si una persona amb VIH pren el tractament antiretroviral diàriament i manté una càrrega viral indetectable durant almenys sis mesos, no pot transmetre el virus per via sexual]. Aquest darrer ha estat una aportació molt important de l'activisme. Ha ajudat a combatre l'estigma i la por cap a les persones seropositives. Però mentre escrivia el llibre em vaig començar a demanar qui quedava fora d'aquest relat. Què passa amb les persones que continuen sent detectables? Què passa amb les que, per diferents motius, encara poden transmetre el virus? Hi ha moltes situacions possibles. Pensam en la manca d'accés als tractaments i als controls mèdics, però n'hi ha d'altres. N'hi ha que no poden seguir correctament la medicació per problemes de salut mental. També hi influeix el consum de drogues. Em vaig demanar quines realitats invisibilitzam quan construïm un discurs que funciona molt bé, però només per a una part de les persones afectades. Quines vides queden fora del focus?

La novel·la també obliga el lector a mirar la malaltia de cara. Això també pot resultar incòmode?

— Sí. Ens és molt fàcil oblidar aquest 'passaport del malalt' del qual parlava Susan Sontag [una condició que s'adquireix quan arriben el dolor i el patiment a la vida d'una persona]. La novel·la s'obre precisament amb una cita de La malaltia i les seves metàfores. Sontag parla d'aquesta doble ciutadania: la dels sans i la dels malalts. Tots vivim amb el passaport dels sans, però tard o d'hora ens tocarà travessar la frontera. M'interessava aquesta dualitat, perquè va més enllà de la malaltia. Té a veure amb la manera com construïm el món: el que és bo i el que és dolent, el que és pur i el que és impur, el que és acceptable i el que no. És una estructura molt arrelada en la nostra cultura, platònica i judeocristiana.