Illa Carolina debuten amb una lluminosa teràpia de pop
Illa Carolina acaben de publicar el seu primer disc, un àlbum de pop lluminós produït per Miqui Puig amb lletres sobre la fi d'un amor. Avui el presenten en directe a la sala Heliogàbal de Barcelona.
BARCELONA.La història de Carol Badillo i Aleix Prats és tan apassionant com les dotze cançons d' Illa Carolina (Buenritmo-LAV), el seu primer disc. Fan música plegats des de fa una dècada, durant gairebé vuit anys van ser parella i fins i tot van viure junts. Encara no sabien que muntarien Illa Carolina quan van conèixer Miqui Puig als Estudis Dalton de Parets del Vallès. "Va venir a fer una gravació al nostre estudi. Vam ensenyar-li unes cançons que havíem fet tots dos sense cap pretensió. Li van agradar i ens va dir de treballar plegats i muntar un grup", explica Prats. "De fet, el format banda el va suggerir ell", recorda ella.
La banda la van completar el baixista Dani Zapata, el bateria Santi Ciurans i la incorporació final del teclista Marc Rodríguez. "Després de dues maquetes vam decidir que al disc hi hauria teclats, i vam buscar un teclista que volgués formar part de la banda", explica Prats.
Miqui Puig és un productor de la vella escola, d'aquells que es deixen la pell en els grups i que els acompanya en tot el procés, i no només a l'estudi. La seva aparició va ser decisiva perquè avui existeixin Illa Carolina. "Quan ens va sentir el primer que va dir va ser que érem els Everything But The Girl de Parets", diu Badillo. Puig va descriure un dels eixos del so del grup: una manera d'entendre la música que ressegueix un fil lluminós entre Orange Juice i Belle & Sebastian, dos extrems del pop escocès. "Sí, som allà al mig", concedeix Prats. I allà també hi ha espai per a la malenconia analògica dels anys 80. "Però no és que vulguem fer una cosa retro, tot i que els teclats del disc són tots analògics", puntualitza ell.
El diari d'una ruptura
Aquest coixí musical, amb ritmes més èpics que apaivagats, acompanya les lletres de Carol Badillo, "més personals que costumistes". I tant que són personals! "Fins ara no m'ha sortit explicar històries inventades. No m'hi he vist. Per això totes les lletres són més com un diari, una manera de treure merda per la boca", diu ella. "És una manera de fer teràpia. Pot anar al psicòleg o pot pagar-ho amb la resta del grup", replica ell amb un somriure. Versos com "Hem deixat que la truita es cremi" parlen d'una parella que es trenca, precisament la que formaven ells. La ruptura els va enganxar a l'estudi de gravació. "Hi va haver moments complicats", diu ell. "El procés ens va agafar de ple, i al Miqui el fèiem parar boig", recorda ella. "El final de la pel·lícula és al disc", conclou ell. Hi és fins i tot quan ella canta des del punt de vista masculí cançons com No serveix de res (fer-me tant el valent) . "Rítmicament m'entrava millor cantar-ho en masculí", diu ella per treure-hi importància.
El camí d'Illa Carolina també inclou episodis tocats per l'atzar o la bona sort, com ara que el guionista Jaume Cuspinera els demanés una cançó - Gran reserva - per a la banda sonora de la pel·lícula Any de gràcia de Ventura Pons. O que, quan ningú no els coneixia, la Fundació Miró els seleccionés per participar en l'exposició d'instal·lacions Genius Loci al costat de grups com Mishima, Standstill i Hidrogenesse.
