Un segle de lluita pels drets dels treballadors
El 4 d’octubre del 1925, a la Casa del Poble de Palma, es va crear la UGT a les Balears, liderada per Llorenç Bisbal
PalmaNo eren els millors temps possibles: era l’època de la dictadura de Primo de Rivera. Així i tot, fou aleshores quan Llorenç Bisbal, un sabater que arribaria a batle de Palma, es va obstinar a unir les diverses associacions obreres de Mallorca sota unes sigles comunes: la Unió General de Treballadors (UGT). Allò va ser a la desapareguda Casa del Poble de Palma el 4 d’octubre del 1925, ara fa cent anys.
Al conjunt de l’Estat, la Unió General de Treballadors va ser fundada el 1888 a Barcelona pel tipògraf Pablo Iglesias Posse –no s’ha de confondre amb el polític homònim dels nostres temps. Nou anys abans, el mateix Iglesias havia creat, a Madrid, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Aquesta circumstància va fer que totes dues organitzacions, partit i sindicat, estiguessin estretament lligades pràcticament fins a l’actualitat, quan ja actuen de manera autònoma –i, de vegades, enfrontada.
Per descomptat, abans que la UGT es constituís també a les Balears, ja existia un cert moviment obrer de relleu. La Unió Obrera Balear (UOB), fundada el 1881, fou un antecedent significatiu, amb prop de deu mil associats i implantació a oficis diversos i no només a Palma, sinó també a la Part Forana. Ja abans de crear-se una delegació a les Illes, existien societats obreres que, com El Desarrollo del Arte i La Igualdad, s’havien adherit a la UGT estatal. Un altre antecedent va ser la Federació de Societats Obreres, creada cap al 1893.
Un paper fonamental en la constitució de la UGT a les Balears el va jugar l’alcudienc Llorenç Bisbal Barceló. Bisbal –com dèiem– feia feina de sabater, però al mateix temps va ser una de les firmes habituals del periòdic El Obrero Balear –de vegades amb el pseudònim, gens rebuscat, Elebebe–, del qual esdevingué el director, i on va publicar fins i tot qualque poema. Ja havia estat el principal dirigent de la Federació de Societats Obreres.
De sindicalistes a regidors
Bisbal va aprofitar el fet que a la Casa del Poble de Palma, inaugurada el gener del 1924 per donació de Joan March, es concentrassin una dotzena d’associacions obreres, per animar-les a integrar-se dins una central sindical comuna. La Casa del Poble va acollir les reunions preparatòries i, el 4 d’octubre del 1925, ara fa cent anys, el congrés constituent del que llavors era la UGT només de Mallorca. Reunia vint entitats, amb un total de 2.137 afiliats i presència a Alaró, Binissalem, Calvià, Esporles i Llucmajor, a més de Palma. Bisbal fou elegit com el seu primer secretari general, amb Rafel Rigo –un altre sabater– com a president. La constitució del nou sindicat fou objecte de fortes crítiques per part dels anarquistes i sobretot dels comunistes, els seus teòrics ‘companys’ al moviment obrer.
El 1930 ja integraven la central sindical a Mallorca 33 societats obreres, amb més de tres mil socis. La Federació Obrera de Menorca (FOM) s’hi va adherir. A les Pitiüses, la UGT també va aconseguir d’implantar-s’hi. Bisbal va deixar la secretaria general, tot i els intents que s’ho repensàs, i fou substituït per Jaume Bauzà. Aleshores, el sou del secretari era de 40 pessetes mensuals, mentre que la quota d’afiliació ascendia a deu cèntims per trimestre.
A diferència dels comunistes i dels anarquistes, que refusaren de col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera, la UGT va optar pel pragmatisme i va acceptar de participar en els ‘comitès paritaris’ de patrons i obrers, que pretenien solucionar ‘a les bones’ els seus conflictes. Aquest fet no els va deslliurar de patir episodis repressius: els dirigents ugetistes Jaume Garcias i Ignasi Ferretjans foren processats per criticar la guerra del Marroc. Per aquell ‘col·laboracionisme’, els ugetistes reberen els retrets dels comunistes i els anarquistes.
Als nostres dies, quan potser els dos àmbits es troben més delimitats, ens resultaria xocant que un sindicat es presentàs a les eleccions municipals o generals. Però justament fou això el que va fer la UGT illenca, en integrar-se a la coalició Front Únic Antimonàrquic als comicis del 1931, els que dugueren la II República. El secretari general del sindicat a les Balears, Jaume Bauzà, es va convertir en president de la Diputació; Bisbal va accedir a la batlia de Palma, i altres ugetistes com Rafel Rigo, Ignasi Ferretjans i Jaume Garcias varen seure al seu costat als escons de Cort, com a regidors.
La República representava un entorn molt més propici i la UGT va créixer espectacularment, superant els sis mil afiliats. Ara bé, també varen aparèixer al seu si distintes tendències: ‘caballeristes’ –de Largo Caballero, més radical– i ‘prietistes’ –d’Indalecio Prieto, més moderat. El sindicat es plantejava també si s’havia de continuar donant suport a un règim que, per molt republicà que fos, no deixava de ser ‘burgès’, o s’havia d’avançar una passa més enllà, cap a la revolució proletària.
Com en tots els vessants socials de l’època, les dones quedaren en un segon pla a aquell primer ugetisme, si bé algunes jugaren un paper ben destacat. Maria Plaza, afiliada al sindicat des dels vint-i-un anys, va participar en la creació de la UGT a Búger, on havia estat destinada com a mestre d’escola. Amb el franquisme va ser ‘depurada’, però no es va donar per vençuda: va estudiar Farmàcia, es va convertir en apotecària a la Calatrava, a Palma, i va continuar lluitant pels seus ideals, primer sota la dictadura i després amb la democràcia restaurada, fins a la seva mort, el 1990. A Menorca va destacar Sofia Sintes, una de les fundadores de la UGT a Sant Lluís i que, a només setze anys, va col·laborar amb la fracassada expedició de Bayo a Mallorca.
Margalida ‘Llogat’ i Can Ventosa
A Eivissa, Margalida Roig Llogat havia començat a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Ventosa –ara biblioteca municipal– a només quinze anys. Però amb una diferència important respecte de les companyes: la seva padrina, cosa insòlita, sabia llegir i escriure, i la va introduir al món dels llibres. Roig es va afiliar a la UGT i el 13 de juliol del 1936, només cinc dies abans del cop d’estat, va encapçalar una vaga indefinida a Can Ventosa, reclamant millores laborals. Amb la victòria dels colpistes, fou objecte d’una duríssima repressió: condemna a cadena perpetua i multa exorbitant de 4.666 pessetes. Va ser indultada el 1946 i va morir vint anys més tard.
La UGT de les Illes, en conjunt, fou víctima de la repressió desfermada pels vencedors. Albert Comes, Joan Huguet i Manel Santana registren com Josep Bernat, Antoni Ribes i Miquel Porcel, membres de la comissió executiva, “foren executats per escamots feixistes”. Jaume Rebassa, exsecretari general, va morir a un camp de concentració. La casa de Rafel Rigo fou assaltada i ell, empresonat fins al 1945. El patrimoni sindical fou confiscat i la Casa del Poble canvià el nom per ‘Casa Primo de Rivera’, pel fundador de la Falange. Per sort per a ell, Bisbal havia mort el 1935.
Els supervivents de la massacre intentaren reconstruir la UGT en la clandestinitat, als anys quaranta, dirigits per Rafel Rigo. En aquells moments els enfrontaments del passat quedaven molt enrere: socialistes i comunistes col·laboraren plegats per reflotar el sindicat i també es plantejava la unió amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarquista. Al domicili de Gabriel Juan al carrer de la Pursiana, al llavors barri obrer –qui ho diria avui– de Santa Catalina, a Palma, es va dur a terme una reunió entre ugetistes i cenetistes, amb aquest objectiu.
Cap a finals dels quaranta, amb una Espanya de Franco convertida en aliada útil dels Estats Units dins el nou context de Guerra Freda, s’esvaïren les esperances d’un final pròxim de la dictadura i la UGT, a les Illes, va quedar desarticulada. Començava, per al sindicalisme democràtic, una nit molt llarga.u
Fou al carrer del Sindicat de Palma, segons narren Albert Comes, Joan Huguet i Manel Santana, on es va reconstruir la UGT a les Balears: al despatx del misser Joan Pinya, el lloc on els treballadors “acudien massivament per conèixer els seus drets”. Allò era cap a començament del 1975, quan un petit grup, entre els quals hi havia Gabriel Sevilla, José Luis Martín Peregrín i Ángel Barrero, posaren en marxa al mateix temps tant la revitalització del sindicat com del seu ‘germà’, el PSOE. Com que al col·lectiu de l’oposició democràtica Grup Tramuntana els comunistes tenien dos vots: un pel partit i un altre per Comissions Obreres (CCOO), sindicat aleshores vinculat al PCE, els socialistes decidiren apostar fort, també, per la branca sindical.
Tal volta per la mala experiència amb l’altra dictadura, la de Primo de Rivera, la UGT es va negar rotundament a participar en les estructures del sindicalisme oficial franquista; a diferència de CCOO, que sí que ho va fer per pur pragmatisme, per aconseguir millores per als treballadors. Per aquesta raó, la renascuda UGT tenia poca implantació. Aquell lligam tan estret amb el PSOE també aixecava reticències: qui ho havia de dir, que el 1988 la UGT convocaria una vaga general al conjunt de l’Estat contra un govern socialista.
La primera assemblea dels ugetistes illencs es va fer el gener del 1976, tot just mort Franco, a una guarderia de Palma. L’abril fou elegit com a secretari general Ángel Barrero, un miner asturià represaliat pel franquisme. Com va ser habitual en la Transició, tots els membres de l’executiva eren homes: no fou fins un any més tard que almanco s’hi va incorporar una dona, Ascensión Bustos, a la comissió de conflictes. A l’assemblea del sindicat del març del 1977 va actuar com a president de la taula un jovenet de només vint-i-set anys: Ramon Aguiló, que poc després arribaria a batle de Palma.
El mateix 1977, l’organització va fer una passa de gegant en incorporar l’Alternativa per a un Sindicat Unitari i Democràtic de Treballadors de l’Hoteleria (ASUDTH), ben present a un sector tan clau com el turisme, i els seus dirigents, entre els quals Francesc Obrador, que l’any següent esdevindria secretari general de la UGT balear. La legalització de les organitzacions de treballadors i més tard el lliurament a aquests del que havia estat el patrimoni del sindicat franquista –cas de la seu actual d’UGT a Palma, al carrer de Font i Monteros– marcaren el retorn a la normalitat. El 1978, es va poder celebrar de nou l’1 de Maig en llibertat.
Informació elaborada a partir de textos de David Ginard, Antoni Nadal, Antoni Vidal Nicolau, Pere Gabriel, Joan Tomàs Martínez Grimalt, Albert Herranz Hammer i Joana Maria Roque Company i Albert Comas, Joan Huguet i Manel Santana.