Un Maura per pilotar la Transició a les Illes
Fa 50 anys, un besnet del polític mallorquí fou designat governador provincial en ple pont entre el franquisme i la democràcia
PalmaEra besnet del destacat polític mallorquí Antoni Maura, a més de duc de Maura i Gran d’Espanya –ho són tots els ducs–, llicenciat en Dret i també diplomàtic. El gener del 1976, ara fa 50 anys, Ramiro Pérez-Maura va prendre possessió com a governador civil de les Balears, per conduir un procés que aleshores ningú no sabia molt bé cap a on anava: la Transició. Més tard seria un dels fundadors a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), senador i membre del govern preautonòmic.
Només feia dos mesos que havia mort el dictador, i el nou cap d’Estat –ara li diuen “l’Emèrit”– va voler fer sensació de continuïtat i confirmar com a president del govern estatal el mateix que fins aleshores ho havia estat de Franco: Carlos Arias Navarro. El ministre de Governació –ara Interior– era Manuel Fraga, més tard fundador d’Aliança Popular, el nucli de l’actual Partit Popular. Ara costa de creure, però aleshores Fraga era considerat un ‘progre’, en comparació amb el ‘búnquer’, els intransigents de la dictadura: fins i tot, va suggerir, en declaracions a un diari francès, que “les Balears podrien tenir un estatut d’autonomia, similar al que s’estudia per a les Bascongades”.
Ramiro Pérez-Maura havia nascut el 1934, a Mortera, Cantàbria –un altre títol seu era el de comte de Mortera– i era també nebot del cardenal Herrera Oria, un personatge clau de l’Església de l’època. Va fer els estudis a La Salle, on va coincidir amb Jesús Aguirre, futur duc d’Alba. Va cursar els estudis de Dret i, a continuació, va preparar les oposicions a diplomàtic amb Enrique Tierno Galván, més tard dirigent del Partit Socialista Popular i batle de Madrid. La seva primera destinació va ser Caracas: ara seria una destinació per pensar-s’ho dues vegades, amb la que hi cau.
A diferència de Fraga, Pérez-Maura no era un reciclat del franquisme, sinó que procedia de l’oposició moderada monàrquica. Fou un dels creadors del Club 1980, de línia liberal. Amb això, era coherent amb la trajectòria del seu besavi, que havia militat al Partit Liberal, abans de passar-se al Conservador, i que no volgué donar suport a una altra dictadura, la de Primo de Rivera, als anys vint. El Club 80 fou tancat per programar una conferència de Ramón Tamames, aleshores un roig perillós –qui ho diria, amb la seva trajectòria més recent.
La caiguda de De Meer
Eren moments de crisi econòmica disparada i de mobilitzacions al carrer, tot i la repressió corresponent. Mallorca, l’“illa de la calma”, com observava la revista Lluc aquell gener del 1976, havia deixat de ser-ho –suposant que ho hagués estat mai. Els partits polítics, tot i que il·legals, es mostraven ben actius amb la perspectiva d’un canvi polític.
El predecessor del duc de Maura en el Govern de les Illes, l’ultradretà Carles de Meer, li ho va posar en safata de plata, al gabinet Arias, per facilitar el seu relleu, en ficar la pota fins al fons amb aquell tancament de treballadors a l’església de Sant Miquel, que li va suposar enfrontar-se amb el bisbe. Allò, aleshores, no sortia de franc. El 24 de gener, De Meer donava el relleu a Pérez-Maura. L’horabaixa següent, Antoni Serra, qui havia estat una de les bèsties negres del ja exgovernador, per roig i catalanista, es quedava de pedra en trobar-se’l al soterrani de la llibreria Tous, que ell regentava, mirant llibres. Ultradretà, sí, però culte.
La caiguda de De Meer va ser un cop difícil d’encaixar per al búnquer franquista, fins aleshores hegemònic a l’Arxipèlag. Per si allò fos poca cosa, aquells mateixos dies va accedir a la batlia de Palma Paulí Buchens, de manifesta tendència reformista. Només la Diputació Provincial es mantenia com a darrer baluard de les essències de la dictadura.
El nou governador es qualificà a si mateix, en declaracions a la premsa, com a “liberal i democràtic”. Tota una audàcia, en aquell moment, si bé el franquisme –encara amb la seva estructura intacta– es definia a si mateix com a “democràcia orgànica”. Va anunciar com a una de les seves prioritats un règim especial per a les Balears, una proposta que aleshores era damunt la taula. De fet, va designar uns grups de treball per estudiar-ho. Però ja sabeu, vosaltres, com funcionam en aquestes coses –amb això sí que manteníem la calma: tot va canviar ràpidament en només uns mesos, i aviat ja no es parlaria de règim especial sinó d’autonomia.
El paper que li va pertocar a Pérez-Maura no era senzill. Bufaven nous vents de reforma, sí, però cap a on? Probablement, ni a Madrid ho tenien clar. Mesures suposadament oberturistes s’alternaven amb episodis de repressió de la vella escola. L’oposició clandestina no volia saber res d’aquella pretesa reforma i exigia la ‘ruptura democràtica’: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Fent un paral·lelisme amb el que havia passat mig segle enrere, la dictadura havia donat pas a la ‘dictatova’. Però no encara a la democràcia.
D’expulsat del partit a senador
Amb aquest panorama, la gestió del duc va ser, com la cançó, un pas cap endavant i un altre cap enrere. Ni de bon tros la repressió va arribar a les exageracions de De Meer, que va prohibir, fins i tot, un concert de música clàssica. Així i tot, se succeïren un bon grapat de vetos: una conferència de l’esquerrà Antoni Tarabini a Eivissa i una altra del demòcrata cristià Joaquín Ruiz-Giménez a Inca, la presentació d’un llibre de Nicolás Sartorius a Palma i un recital de Raimon –amb un bon motiu: perquè, a un altre de seu la gent havia corejat “Dolores Ibárruri, a Madrid” i coses semblants. A tal punt arribà la cosa que Josep Melià –procurador a unes Corts encara franquistes, però amb una aposta oberta per la democràcia– va expressar al governador la seva protesta.
La substitució d’Arias Navarro per Adolfo Suárez, a començament de juliol del 1976, va transformar la situació ràpidament. Aviat es va veure que allò de desmuntar la dictadura anava de bon de veres. Quan Pérez-Maura era de visita a un ajuntament, li va telefonar el nou ministre, Rodolfo Martín Villa. Li va demanar si feia pensament de presentar-se a unes eleccions, que ja es dibuixaven a l’horitzó. I Pérez-Maura va respondre-hi afirmativament.
Això no podia ser mai. O eres pel carrer anunciant la mercaderia o eres al taulell de la botiga. Llevat del mateix Suárez, que es va mantenir al capdavant del govern estatal i al mateix temps es va presentar a les eleccions de només uns mesos més tard, com a cap de llista d’Unió de Centre Democràtic, la coalició formada a correcuita com la seva plataforma.
A l’agost Pérez-Maura fou substituït per un nou governador, Manuel Martin Arias. Diario de Mallorca en va expressar el desacord –a la fi: ja es podia criticar el govern sense passar pena– i va destacar el paper del duc com a “gestor de la línia democratitzadora” i fent servir el titular ‘Maura, sí!’. Exactament el contrari del ‘Maura, no!’ del qual havia estat objecte el seu besavi, quan pràcticament tot l’espectre polític estatal es va posar en contra seva, arran de la Setmana Tràgica del 1909.
Aquell mateix 1976 es va constituir el Partit Liberal –ben aviat els partits serien legals–, i Pérez-Maura en fou un dels fundadors i vicepresident, a més d’un dels seus impulsors a les Illes, juntament amb els regidors reformistes de l’Ajuntament de Palma Miquel Duran i Jordi Dezcallar. Aviat, però, es va presentar un nou dilema, en aquest cas ben gros. Les diverses formacions de centre –allò que es va dir la “sopa de lletres”– se sumaren a la nova coalició, UCD. Però la direcció estatal dels liberals va refusar d’afegir-s’hi: Duran i Pérez-Maura foren expulsats del partit.
Tots dos es presentaren ben igualment als comicis de juny del 1977. Duran sortí elegit diputat per les Balears i Pérez-Maura, senador per Mallorca, amb la xifra espectacular de 132.803 vots, el segon més votat, només per darrere de Jeroni Albertí, qui seria el cap de la formació a les Illes. L’any següent, es va constituir el Consell General Interinsular, la institució preautonòmica, i l’antic governador passà ara a ser conseller de Transport i Comunicacions.
UCD es va acabar disgregant, després de cinc anys al capdavant del govern de l’Estat, i Pérez-Maura, com tants dels que feren una breu carrera política en aquells anys, va tornar a la seva feina: la diplomàcia. Va ser ambaixador a Corea del Sud, Jamaica i Luxemburg i va morir a Madrid el 2001. La seva viuda, Lucía de la Peña, es va fer popular ara fa deu anys, per increpar públicament Pedro Sánchez: ella demanava doblers per a Càritas i ell no li va fer gaire cas. “No dones doblers a Càritas i després vols que la gent et voti”, li va amollar la duquessa. La política i els Maura fa més d’un segle que van de bracet.
Dins aquella etapa contradictòria de govern de Ramiro Pérez-Maura, les prohibicions s’alternaren amb fets tan insòlits com alguns dels primers mítings que va dur a terme l’esquerra a tot l’Estat des de la II República, entre la primavera i l’estiu del 1976, a Palma. Segons recorda Miquel Rosselló, aleshores del Partit Comunista (PCE) a les Illes, li va correspondre, en primer lloc, a Enrique Tierno Galván, del Partit Socialista Popular –com per dir-li el governador que no, a qui li havia donat una mà amb les oposicions a diplomàtic. A continuació, Felipe González, llavors el jove líder carismàtic del PSOE. Sembla que foren els primers que donaren aquestes formacions a una capital de província –avantatges de la perifèria.
Ara bé, l’esdeveniment més sonat d’aquella etapa fou el primer míting que va fer a l’Estat el PCE: al Teatre Balear de Palma, el 2 de juliol del 1976. No era només il·legal, sinó també el dimoni en persona per al franquisme. Certament, abans ja se n’havien fet un parell d’actes a Catalunya. Però allà el PCE es deia Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i potser això de ‘socialista’ no sonava tan perillós.
Per si de cas Pérez-Maura dubtava a autoritzar-lo –conta Rosselló–, els comunistes varen empaperar tot Palma amb cartells: prohibir-lo hauria estat massa evident i, en efecte, el governador ho va deixar fer. Ramón Tamames creia que venia a donar una conferència d’economia, així que va haver d’improvisar. Compartí escenari amb Catalina Moragues i Francesca Bosch i acabaren cantant tots La Internacional.
Informació elaborada a partir de textos de Miquel Payeras, David Ginard, Alfonso Pérez-Maura i de la Peña, Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, Antoni Marimon Riutort i Maurici Cuesta Labernia, Miquel Duran Pastor i Joan López Casasnovas, les memòries de Miquel Rosselló i d’Antoni Serra, els volums col·lectius Memòria viva i El mallorquinisme polític (1936-2024), Diario de Mallorca i una entrevista de Josep Maria Aguiló amb Ramiro Pérez-Maura a Última Hora.