La Mallorca que resisteix entre carros, muls i bales de palla

PinaA pocs quilòmetres de les platges i mentre veim passar avions cada minut per damunt els nostres caps, existeix una Mallorca que treballa en una altra dimensió. És el Pla. Tampoc ho volem dir ni cridar als vuit vents, però sí que ho recollim per a vosaltres, la gent d'aquí, de la terra, la que viviu amb aquest mateix batec. Així, al bell mig del Pla, en un punt qualsevol del Camí del camp de Pina a Lloret de Vistalegre hi ha qui du la quimera de la raça vella i gegantina que va escriure Pere Capellà i que canta Biel Majoral.

Aquí, el calendari no el dicten les temporades turístiques, sinó les estacions de la terra. Ara, en un juliol agostenc, el Pla es converteix en l'escenari d'un combat silenciós per la supervivència de la memòria. A sa Rota de sa Cova, Mateu Fontiroig, treu el carro llarg i en Blau, el mul, per anar a entrar les bales de palla.

A la resta de Mallorca els diaris obren les portades amb xifres de visitants, col·lapses a les carreteres i cales saturades. Però aquí som d'una altra pasta i en aquesta ocasió és a Lloret, però pot ser en qualsevol tanca o comellar de Sencelles, Sineu, Sant Joan, Petra o Vilafranca. Un pagès, un carro, un mul i una paciència infinita.

Quedam amb en Mateu, no sense haver-lo de pregar un poc, que ens cita «quan el sol no espitgi tant», altrament dit en haver acabat l'etapa del Tour de França. En Blau s'espolsa les mosques i li arria a partir. De la finca sortim tira-tira amb el balanceig acompasat del mul i el carro, en tot el recorregut fins al tros on hi havia l'ordi i ara hi ha el rostoll i la palla, no trobam quasi ningú, i els pocs veïns que passen tampoc en fan gaire cas de veure el mul i el carro.

Ja al tros carregam les bales, «40 n'hi caben al carro llarg i dues per seure», diu en Mateu a en Pere Antoni i en Tomeu que l'ajuden en la tasca. La imatge del carro amb les bales de palla de cada vegada es fa més bucòlica. Veure un mul estirant el carro carregat de palla mentre el pagès l'acompanya sense frissar, és gairebé un acte de rebel·lia poètica. És la contraposició absoluta a la immediatesa que ens domina; una feina que requereix mirar al cel, posar els peus aterra, respectar les forces de l'animal i assumir que les coses demanen el temps que demanen. Ni un minut menys. En visualitzar l'estampa no ens podem creure ser a Mallorca, no és la Mallorca d'instagram que coneixem és la Mallorca que hem vist en blanc i negre.

I és que aquestes feines del camp que sobreviuen a recer de la modernitat posen un mirall incòmode davant la Mallorca massificada. Ens recorden d'on venim i, sobretot, què estam disposats a perdre. El turisme de masses i els residents de masses, consumeixen el territori a una velocitat voraç, homogeneïtza els paisatges i converteix la identitat en un decorat de cartó-pedra per a una foto d'Instagram. Ho repetim, però només per vosaltres, per la gent d'aquí, el Pla manté l'autenticitat precisament perquè es resisteix a ser un parc temàtic. La suor de qui carrega la palla a mà és real; la pols que aixeca el carro és de veres i no en fan, ni en volen fer ostentació. Només és la seva passió, la seva manera d'entendre Mallorca i fora vila. Animals, eines d'altre temps que serven amb paciència i amor.

I tampoc no es tracta de caure en una nostàlgia idealitzada o de voler que la pagesia visqui en el passat per al nostre delit estètic. La vida del camp és dura, sovint desagraïda i poc valorada econòmicament. Però sí que cal reivindicar aquests darrers reductes de calma i ofici com el tresor més gran de l'illa.

En Mateu i en Blau fan el seu camí. Mentre Mallorca s'omple de renou, el Pla ens ofereix el silenci només trencat pel balanceig d'un carro i el pas d'un mul. Allà, entre bales de palla i pols daurada, batega la Mallorca que encara sap qui és. Protegir-la no és un caprici, és una obligació moral abans que la frissor, la construcció i l'asfalt s'ho acabin menjant tot.