La història de l'eclipsi solar del 1905 a Mallorca: científics, turistes i una illa convertida en observatori mundial

PalmaExpectació? Gent que ve de l’exterior per contemplar un fenomen molt poc freqüent? Res de nou. Un altre mes d’agost, però aquest de fa 121 anys, Mallorca es va convertir en focus d’atracció internacional per un eclipsi total de Sol, amb la presència de sis col·lectius científics de quatre països i de tres-cents turistes italians que es desplaçaren expressament a l’illa per assistir a aquest fenomen excepcional. Va ser el 30 d’agost del 1905, a migdia.

Les Illes Balears quedaven dins la zona terràqüia dins la qual seria possible la contemplació de l’eclipsi: des del Canadà fins al mar Roig, passant per l’Atlàntic, la península Ibèrica i el nord d’Àfrica. A l’Arxipèlag, la franja de visibilitat se situava entre Mallorca i Eivissa. I va ser Mallorca l’escenari elegit pels científics estrangers per estudiar sobre el terreny aquella meravella de l’univers, cosa que no va fer gens de gràcia a les autoritats eivissenques. Una oportunitat perduda de promocionar l’illa com a destinació turística, quan això del turisme era pràcticament inexistent.

Segons Josep Batlló, el govern de l’Estat va transmetre als governadors provincials la instrucció de donar el màxim de facilitats a aquells estrangers que arribaven moguts per la curiositat científica. Varen poder passar per la duana els seus aparells d’observació sense pagar cap recàrrec. El batle de Palma, Jaume Font i Monteros, va demanar a les fàbriques que reduïssin l’emissió de fums aquella jornada, per no entorpir el visionament als expedicionaris. El propietari d’una fàbrica ubicada a la ciutat vella –sí, aleshores hi havia fàbriques per allà on ara es passegen els turistes– va deixar la xemeneia sense funcionar tot el dia.

El Regne Unit es va endur la palma, perquè, segons recull Joan March Noguera, va enviar cap a Mallorca no una, sinó tres expedicions científiques. Una d’elles l’encapçalava el físic i astrònom Joseph Norman Lockyer, el fundador de la prestigiosa revista Nature, i l’integraven, entre d’altres, la seva dona i el seu fill. Arribaren a bord del vaixell de l’armada britànica Venus, proporcionat amablement pel govern de Londres, i tingueren la col·laboració de Bartomeu Bosch, vicecònsol britànic a Mallorca, i d’altres personalitats illenques. S’instal·laren al Gran Hotel de Palma, l’actual CaixaFòrum, inaugurat només dos anys abans i considerat aleshores el súmmum dels avenços moderns per a comoditat dels hostes.

Una filmació perduda

El campament d’observació de Lockyer i companyia es va ubicar al barri de Son Espanyolet, a Palma, a un velòdrom que llavors no es feia servir, a uns terrenys propietat de l’aristòcrata Ferran Truyols. Han arribat imatges d’aquella estada i talment sembla un safari a Memòries d’Àfrica, només que, en lloc d’armes de caça, tenen sofisticats instruments científics.

La British Astronomical Association (Associació Astronòmica Britànica) va muntar la seva pròpia expedició. No acabaven de posar-se d’acord sobre quin era el lloc del món més adient per observar l’eclipsi, entre els possibles, fins que es decantaren per Mallorca. També s’allotjaren al Gran Hotel i a la mateixa terrassa de l’establiment decidiren de fer les observacions: per a què anar-se’n a la perifèria, si allà es trobaven a gust? Amb dues excepcions: Catherine Stevens i K. L. Hart Davis, curiosament, dues de les tres úniques dones del grup, decidiren traslladar-se a Cas Català per observar l’eclipsi.

Dins aquest grup arribà també a Mallorca Robert Baden-Powell, militar, afeccionat a l’astronomia. Probablement no degué cridar gaire l’atenció, aleshores, un cavaller britànic més. Però ell es faria mundialment famós: només uns anys més tard, va crear el moviment escolta –els boy scouts–, estès per tot el món, també a les Illes. Tornaria a Mallorca molts d’anys més tard, el 1929, per visitar-hi els joves que s’havien apuntat a la seva proposta.

Un tercer col·lectiu de la mateixa procedència, aquest conegut com ‘els escocesos’, l’integraven astrònoms afeccionats, amb material prestat per l’Observatori Reial d’Edimburg. Triaren un lloc d’observació excepcional: les torres del castell de Bellver, que pogueren fer servir gràcies als bons oficis de l’exbatle de Palma Enric Sureda.

En aquest cas, es va procedir, també, a filmar aquell fenomen excepcional, tasca que va anar a càrrec de Josep Truyol, pioner del cinema, que feia poc havia obert una de les primeres sales d’exhibició a Mallorca, al que ara és l’Hort del Rei. Allò hauria quedat immortalitzat per a sempre, si no fos perquè Truyol, quan va fracassar el seu negoci, decebut, va cremar les seves pel·lícules al jardí de ca seva, entre les quals devia haver la de l’eclipsi.

Una quarta expedició, segons March, va ser enviada a Mallorca des de Suïssa, amb la col·laboració de personal illenc: el professor de Belles Arts i també afeccionat a l’astronomia Jordi Anckerman i els docents de l’Institut Balear –l’actual Ramon Llull– Joaquim Boitia i Sebastià Font, a més del català Eduard Fontserè. El pare d’Anckerman, el pintor Ricard d’aquest llinatge, dibuixaria una aquarel·la de l’eclipsi. Instal·laren el seu observatori a la possessió de Santa Ponça, també propietat de Ferran Truyols, i que es devia assemblar al seu aspecte actual com un ou a una castanya.

L’eclipsi a Eivissa i a Menorca

En canvi, els italians i, curiosament, els alemanys, vingueren cadascú una mica pel seu compte. Els primers arribaren al port de Palma des de Gènova, acompanyats per tres-cents turistes –un munt de gent, per a l’època– amb ganes de viure també aquella experiència. Dos dels científics d’aquesta nacionalitat, Francesco Faccin i Giuseppe Lais, feren l’observació des del campanar de l’església de Sant Felip Neri, a Ciutat.

Els alemanys havien sospesat uns quants punts de l’Estat com a possibles escenaris. Ja hi havia observacions programades a Burgos, Daroca i Tortosa, així que es decantaren per Mallorca. Tampoc no es complicaren gaire la vida: triaren com a espai d’observació el consolat del seu país, ubicat a Can Formiguera, a l’actual carrer de la Portella de Palma. S’allotjaren també al Gran Hotel, on tingueren l’agradable sorpresa que el propietari els va donar la benvinguda en el seu idioma –veritablement, un avançat al seu temps.

El seminari conciliar, a Palma, va servir de seu a una comissió de jesuïtes, dels quals és ben conegut l’interès per la ciència, demanada pel llavors bisbe, Pere Campins, tenint la col·laboració d’un grup de capellans mallorquins. L’eclipsi del 1860 ja s’havia pogut observar des de Mallorca i Eivissa, però en cap cas havia generat una allau de savis de l’exterior com aquesta vegada. Òbviament, les comunicacions havien millorat de manera notable.

La premsa de les Illes, ben igual que ara, va fer un ampli desplegament per explicar aquell fenomen amb tota casta de detalls, amb gràfics detallats perquè els ciutadans entenguessin bé en què consistia. La Almudaina en va publicar un número extraordinari, amb tan bona acollida que, dels 4.250 exemplars que integraven la impressió, l’endemà no en quedaven ni mig centenar. 

Una qüestió que preocupava molt tots aquests científics era si les condicions meteorològiques serien adients per a l’observació de l’eclipsi. Havia fet uns quants dies assolellats, però el 29 d’agost –el dia anterior– es presentà ennigulat, i fins i tot caigueren algunes gotes en les primeres hores del dia 30. Per sort, al migdia s’aclarí el temps.

A Inca, segons informava La Almudaina, la pràctica totalitat dels veïns se situaren a llocs elevats, com campanars i terrats, per assistir a l’espectacle. A Muro, els que s’havien passat el dia anterior “ennegrint vidres” per mirar el Sol amb precaucions es lamentaven per la presència dels niguls: “No veureu res”. Però sí que el varen poder veure.

El físic alemany Hans Geitel relata com la multitud que esperava l’eclipsi va quedar en silenci: “L’obscuritat augmentà ràpidament. Encara era visible una línia lluenta de llum a la cara oriental de la Lluna quan ja aparegué el seu disc obscur envoltat per l’aurèola de la corona”. L’obscuritat no va ser completa: a l’horitzó, encara quedava una certa claror. En reaparèixer el Sol, “la tensió del poble, sense alè, es va desfer en forts crits i aplaudiments”.

La Última Hora va seguir aquell espectacle de la natura al campament britànic, a Son Espanyolet: _“[Els assistents] estan en el més profund silenci. A poc a poc avança la mossegada, només resta un dèbil fil d’or. En tornar a mostrar-se el Sol, la llum fereix la nostra vista i de totes les boques s’escapa una exclamació. El moment solemne havia acabat”, relatava. 

A Eivissa, segons conta Ana Colomar, l’eclipsi va generar a foravila una bona por i els pagesos es quedaren a casa, per no perdre la vista, i fins tot un jovenet va creure que allò era la mort. En canvi, a Vila es va poder seguir sense incidents. Va fer bon temps, sense niguls. A Menorca, l’eclipsi no va ser total, però quasi: d’un 99,1%, segons El Iris: un petit percentatge de diferència que va fer que no resultàs tan espectacular.

L’endemà de l’eclipsi, les autoritats locals convidaren a un dinar els expedicionaris vinguts de l’estranger, com a manera d’agrair-los que haguessin triat Mallorca en aquella ocasió, certament històrica. Algun va quedar-hi algun dia més, per visitar l’illa. Després, adeu! I fins d’aquí a 121 anys!

Informació elaborada a partir de textos de Joan March Noguera, Guillem X. Pons i Antoni Amengual, Anna Colomar, Josep Balló Ortiz, Julius Elster i Hans Geitel, Catalina Aguiló i les publicacions La Última Hora, La Almudaina i El Iris i la col·laboració d’Antoni Janer Torrens.