Les dones que Jaume I usava i deixava
Descobrim la vida privada no gaire exemplar del monarca més mitificat, quan es compleixen 750 anys de la seva mort
PalmaCap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.
La bona fama de Jaume I la varen conrear –cosa habitual a l’època– els cronistes a sou. I també ho va fer el mateix monarca al Llibre dels fets, autobiografia que va escriure –o dictar– i on va donar, de si mateix, tota la bona imatge que volia projectar, amagant alguns fets i falsejant-ne d’altres. És simptomàtic que en aquest llibre les dones brillin per la seva absència. Sí que hi recull les primeres noces, amb Elionor de Castella, com a episodi de la seva joventut. Però no les segones, amb Violant d’Hongria, la suposada companya de conquestes. Ni la mort de cap de les dues.
Sí que hi ha dues dones per les quals Jaume I sentia veneració. Una és la Verge Maria, que suposadament se li hauria aparegut quan només tenia deu anys. L’altra és sa mare, Maria de Montpeller, si bé, com puntualitzen Antoni J. Quintana i Rosa M. Calafat, li produeix “una certa desconfiança”: no debades, ella va haver d’ordir un estratagema per ficar-se al llit amb el seu espòs, el rei Pere, que no la podia ni veure, i així engendrar-lo a ell. Li devia semblar perillosament intel·ligent per ser una dona.
Les noces amb Elionor varen ser el 1221. De fet, ell era encara tan jove que tardaren un cert temps a poder consumar el matrimoni. Eren temps difícils per al monarca adolescent, fins al punt que el jove matrimoni caigué presoner. Ell volia que s’escapassin amb dues cordes per una finestra, però ella s’hi va negar: una reina no es despenja com si allò fos Star Wars, només faltaria.
Les bruixes mallorquines
Fos per aquell episodi o fos perquè Elionor mai no acabà de ser del seu gust, la qüestió és que, només quatre anys més tard, ja no feien vida en comú. Jaume va demanar al papa Gregori IX l’anul·lació del matrimoni, al·legant que eren parents pròxims. Cosa que, òbviament, ja sabien perfectament quan es casaren. El ‘rei cavaller’ no perdia el temps; poc després de les noces ja va aparèixer una primera amant: Elo Álvarez, una dama de la cort.
L’anul·lació es va produir el 1229, el mateix any de la campanya de Mallorca. A les setze rondalles mallorquines que tenen com a protagonista el rei en Jaume, pràcticament no hi surt cap dona. Només la mare, fugaçment, a una de quan ell “anava a escola”. I unes bruixes, per descomptat dolentíssimes, de la presència de les quals alerten els nous pobladors cristians, i a les quals el monarca aconsegueix derrotar amb l’ajuda sagrada d’un parell de capellans i un escolar: “D’aquelles bruixes, no en veren pus la pols ni en varen tenir noves”.
La repudiada Elionor es va retirar a un convent, a ca seva: Las Huelgas, a Burgos, on va deixar aquest món el 1244. Només havien tingut un fill, Alfons, que era l’hereu, però va morir abans que el pare. Tot d’una, el rei es va plantejar un nou matrimoni: amb Sança, hereva de Lleó. Això hauria suposat que Lleó i Aragó quedassin sota domini d’un mateix sobirà, i deixassin Castella emparedada, talment com el pernil del sandvitx. Però el rei lleonès va morir i ho va heretar un fill, Ferran, i no Sança.
Ara la frustrada hereva lleonesa ja no interessava a Jaume I. El papa Gregori li va proposar dues possibles novies: la filla del duc d’Àustria i la del rei d’Hongria. I Jaume va triar la segona, per una raó ben senzilla: era filla d’un rei. És a dir, per la categoria. No sabia ni què nomia.
Entre les primeres noces i les segones, sembla que Jaume I va donar paraula de casament a una altra dona: Teresa Gil de Vidaure. Maria del Carme Roca afirma que el rei li ho hauria jurat, ja que ella ho posava com a condició per anar al llit amb ell, i va cridar un cavaller com a testimoni. Quan Teresa va voler fer-la efectiva, va resultar que el cavaller –oh, casualitat– havia mort. Si existia un contracte escrit, va desaparèixer.
Violant se suposa que sí que va ser la companya fidel, bona consellera, que conhortava l’home en els moments de desànim i que li va donar cinc filles i quatre fills. A banda dels legítims, Jaume I va tenir un grapat de descendents amb les seves amants, als quals sistemàticament adjudicava els noms del seu pare, Pere, i el seu propi. D’algun dels fills naturals es desconeix qui era la mare, tot un símptoma del valor donat a les dones.
El cert, però, és que Jaume I va fer servir Violant segons els seus interessos: la va fer acudir a la campanya de València amb una filla de pocs mesos i embarassada un altre pic, com una mena d’estímul per als soldats: allò era una garantia, per a ells, que el rei guerrer no deixaria la lluita. Quan apareix una esposa al Llibre dels fets és perquè en aquell moment és al seu costat: tot un exercici d’egocentrisme.
L’esbroncada del papa al Conqueridor
D’altra banda, l’amor per l’esposa, que probablement sí que era vertader, no va ser cap obstacle perquè el monarca tingués relacions amb altres dones. Amb dues, més concretament: Blanca d’Antillón i Berenguela Ferrandis. Tampoc no es tallava de renyir l’estimada esposa: ho va fer quan els nobles, morts de por, no s’atreviren a comunicar al rei que els musulmans li havien conquerit uns quants castells, però sí que ho digueren a ella. Jaume I es va emprenyar perquè no li ho havia dit. Quedava clar que el matrimoni no era, ni de bon tros, l’estat civil ideal del mític monarca, que afirmava que eren preferibles les tasques de govern, ni que estigués en guerra, que els domèstics, que “amarguen el menjar i menyscaben la son”.
Encara era viva Violant quan va reaparèixer aquella famosa història de la promesa de casament feta a Teresa Gil. El rei li ho hauria revelat, en confessar-se, al bisbe de Girona, i aquest ho hauria posat en coneixement de la Santa Seu. Allò era un desastre sense pal·liatius: si ja era casat, el matrimoni amb Violant era nul i els fills, il·legítims. Aquell rei tan assenyat i tan savi va encendre’s d’ira i va ordenar que tallassin la llengua al bisbe, per bocamoll. Això li va costar l’excomunicació –una pena terrible per a un sobirà cristià– i va haver de fer penitència, fins a ser perdonat.
Violant va morir el 1251, així que Jaume I ja no havia d’amagar les seves històries amoroses: en tingué una altra, amb Guillema de Cabrera. Va ser també en aquella època en què Jaume I va reprendre la relació amb Teresa Gil. Varen tenir dos fills, als quals, en el súmmum de l’originalitat, els posaren els noms de Jaume i Pere.
Per descomptat, Jaume I també es va cansar d’ella, així que posà en marxa un altre procés de separació. Havia trobat una altra dona que li agradava més: Berenguela Alfonso, de la família dels reis de Castella. Que Jaume i Teresa eren casats o que aquella promesa de matrimoni era perfectament vàlida ho demostra el fet que el monarca se cercàs una excusa: que ella s’havia contagiat de lepra. Per si això no fora prou, hi afegí que havia tingut relacions amb una familiar seva, en el més pur estil Groucho Marx: aquest és el meu argument, si no els agrada, en tenc d’altres.
El que potser no s’esperava el monarca cristianíssim va ser l’esbroncada fenomenal que li etzibà el papa Climent IV, que li va retreure el seu “desvergonyiment” per fer aquella petició de nul·litat “tan abominable i monstruosa”. Si el rei no podia cohabitar amb Teresa per la seva malaltia, ja sabia el que havia de fer: quedar cast. I abstenir-se d’aquelles “relacions il·lícites” amb Berenguela.
Ara bé, va ser la mateixa Teresa que, com Leonor abans, va decidir llevar-se del mig i entrar a un convent, el de Gratia Dei, a la Zaidia (València), ben igual que havia fet Elionor uns anys abans. Va morir cap al 1286. Va sobreviure Jaume, que va traspassar, a la mateixa ciutat, el 27 de juliol del 1276, ara fa 750 anys.
Els remordiments pels seus pecats feren efecte en el rei, que, ja a més de seixanta anys, es va embarcar en un –fracassat– projecte de croada, per a desesperació dels seus fills. Això sí, com que l’obligació i la devoció no són incompatibles, va dur amb ell Berenguela, a qui el cronista Bernat Desclot es refereix com la seva esposa, si bé Desclot –tot s’ha de dir– no era gaire de fiar.
Berenguela traspassà el 1272, i Jaume I encara va tenir una darrera amant: Sibila de Saga. Era la nora d’una altra amant del passat, Guillema de Cabrera. Es veu que allò del parentiu, per a les relacions extramatrimonials, no comptava com per a les legítimes. Sembla que tampoc no haver estat el que es diu precisament un exemple, quant al comportament amb la meitat del gènere humà, no és cap obstacle per convertir-se en un heroi reverenciat encara avui dia.
A un Llibre dels fets amb tan escassa presència femenina, curiosament sí que hi surt molt una dona: la comtessa Aurembiaix d’Urgell. Jaume I encara no havia aconseguit l’anul·lació del seu primer matrimoni quan, el 1228, se li va presentar aquella dama demanant-li ajuda per recobrar el seu comtat, que li havia estat arrabassat per un familiar. La petició va ser atesa i la recuperà amb l’ajuda del monarca.
Tots dos havien estat promesos quan encara eren uns nins –Urgell era un territori que els reis d’Aragó volien incorporar a la seva corona–, si bé aquell compromís no s’havia arribat a fer realitat. Aquesta vegada establiren un pacte ben estrany, de concubinatge: ella li cedia Urgell i ell, a canvi, no la podria deixar, llevat que fos per una dona de rang superior.
Segons Maria Carme Roca, si la comtessa ocupa tantes pàgines és perquè aquella empresa –recuperar Urgell per a la seva legítima titular–, permetia al monarca lluir-se: rei jove i valerós socorre donzella desvalguda i derrota els seus enemics. Mel. Després de tot, el que interessava a Jaume I no era la comtessa, per molt ben plantada que fos, que sembla que sí que ho era, sinó el seu comtat. Fins i tot, quan Aurembiaix va morir i el seu vidu, Pere de Portugal, es va quedar amb Urgell, el rei ho va bescanviar, com qui canvia cromos, per un territori perifèric i acabat de conquerir: Mallorca.
Informació elaborada a partir de textos de Maria Carme Roca, Eusèbia Rayó Ferrer, Stefano Maria Cingolani, Agnès i Robert Vinas, Antoni J. Quintana i Rosa M. Calafat i J. Ernest Martínez Ferrando.