Les collidores d’oliva del Pla que foren estigmatitzades

PalmaE l 2021 el musicòleg palmesà Francesc Vicens Vidal descobrí una gran història dins la família de Maria de Salut de la seva dona. “Vaig rebre –recorda– una telefonada del cineasta Álex Dioscórides, que preparava el documental Pedra i oli, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana. Em demanà si coneixia alguna collidora d’oliva per entrevistar, tenint en compte que moltes cantaven mentre treballaven. Jo li vaig dir que no. Un dia, però, la meva sogra em comentà que la seva mare, quan era fadrina, havia estat llogada en una possessió de Sóller. D’allò li’n deien ‘anar a muntanya’”.

Vicens s’endugué una bona sorpresa en saber que aquelles jornaleres del Pla foren estigmatitzades amb l’etiqueta de ‘gallufes’. Així ho recull el DCVB a partir de tres accepcions més: carxofa de card, ventositat silenciosa i dona de poc seny. “Em molestà molt que el mateix 2021 el Consell de Mallorca no les tingués en compte quan lliurà la medalla d’Honor i Gratitud al col·lectiu de collidores d’oliva encara vives. Només s’homenatjà les residents de la Serra que tenien els olivars més a prop i unes millors condicions laborals. A més, a la finca pública de Raixa se’ls dedicà un espai”. A partir del testimoni de la seva parenta, ja octogenària, el 2023 l’investigador es posà a entrevistar altres ‘gallufes’ no només de Maria de la Salut, sinó també de Sineu, Llubí i Ariany. Ara n’acaba de publicar el resultat en forma d’un llibre que denuncia dècades de silenci. Es titula Gallufes! Història oral de les dones del camp: les darreres collidores d’oliva del Pla de Mallorca (El Gall Editor).

Explotació infantil?

D’ençà del segle XVI, la producció d’oli fou una de les activitats econòmiques més importants de la Serra. Estava marcada per la divisió de sexes. Les dones s’encarregaven de collir les olives caigudes o bé per la maduració del fruit o bé per la força del vent. Els homes, en canvi, les premsaven al trull de les tafones i també eren els que s’enfilaven als arbres per tomar aquelles olives més verdes i grosses que se servirien com a trencades, en conserva. La temporada començava al novembre, després de Tots Sants, quan la majoria de les altres collites al camp ja havien acabat. En funció de l’esplet, es podia allargar sis mesos, fins a Pasqua. Els olivars eren tan extensos que no bastaren les mans de les temporeres dels pobles dels voltants. Calgué anar-ne a cercar al Pla. Cada municipi s’organitzava a través d’una persona de confiança que exercia les funcions de ‘reclutadora’.

Les joves ‘reclutades’ tenien entre 11 i 20 anys. “Partien ‘a muntanya’ –afirma Vicens– amb un camió habilitat per l’amo de la possessió, el qual, a canvi d’aquell servei, es comprometia a donar una retribució als pares, generalment en forma de mesures d’oli [una mesura eren 16 litres]. Aleshores l’oli era un bé molt preuat que no només servia per cuinar, sinó també per elaborar sabó i fer estraperlo. N’hi havia poques que cobraven amb doblers”. Avui aquestes contractacions serien considerades explotació infantil. “Abans, però, formaven part de la normalitat. Moltes collidores provenien de famílies nombroses, de set o vuit germans, que, sobretot durant la postguerra, estigueren ofegades per la misèria i la fam. A vegades, amb elles, els pares també hi enviaven els germans petits d’entre sis i vuit anys per així tenir una boca menys a alimentar”.

Les jornaleres del Pla s’allotjaven en unes edificacions humils, properes a les cases de la possessió. Els amos no es feien càrrec de la seva manutenció. D’això en deien ‘anar d’eixut’. “Cadascuna –ressenya l’estudiós– havia de dur els seus queviures de ca seva. A la seva disposició tenien fogons, aigua, oli i altres productes bàsics”. Totes les dones entrevistades recorden els caixons de fusta amb roba i menjar que els preparaven les mares. “En aquell temps no hi havia maletes. Els caixons amb aliments contenien sopes, llegums i pastes per coure, especialment fideus i arròs, i també la farina per pastar el pa. Calia menjar hidrats en abundància per aguantar tota la jornada. Quan s’acabaven les subsistències, les mares ens n’hi enviaven més amb un carro o un camió. Molts de dies les pastilles de xocolata, la llet condensada i les arengades torrades eren el dinar enmig del sementer. De tant en tant, també solien torrar llonganissa, botifarró o un tros de xulla”.

Violència sexual

Les finques més grosses arribaren a tenir un centenar de collidores. El ‘tall’ era el nom que rebia el grup que hi havia a cada marjada. Podia estar format per una dotzena d’al·lotes. La seva feina consistia a aplegar amb les mans l’oliva del terra i ficar-la dins un paner. Una devora l’altra, acotades, anaven avançant en línia per dins dels sementers, mentre cantaven amb l’esperança que el temps els passàs més aviat. Les jornades anaven de sol a sol, sis dies per setmana. Com que el gruix de la temporada era l’hivern, solien treballar en condicions meteorològiques ben adverses. “Si plovia o nevava –diu Vicens–, es cobrien el cap amb un capell de palmes. I si feia fred, es ficaven pedres calentes dins les butxaques i se les posaven a les mans per no gelar-se. Altres, per protegir-se les ungles, duien didals de ferro o de llauna. Llavors no hi havia guants”.

Les temporeres seguien les indicacions d’un majoral o de l’amo. “A vegades –apunta l’investigador–, n’hi havia que duien una verga per pegar un toquet a les cames de les que considerava que no havien tingut prou esment en la collita. A pesar d’això, totes les dones coincideixen a dir que varen ser tractades de manera diligent i correcta. No són conscients de les desigualtats que patiren respecte de l’home perquè el sistema patriarcal estava absolutament assumit”. El musicòleg s’ha trobat amb un tema tabú en els seus testimonis orals: “Sent jo un home, no han volgut parlar amb mi de les agressions sexuals i d’embarassos no consentits que degué patir el col·lectiu. Tractant-se d’una relació de poder, això també devia ser ben habitual a l’època”.

Oasi de llibertat

Ben aviat, ‘a muntanya’, aquelles joves s’adonaren dels privilegis que tenien les locals. “Aquestes –assenyala Vicens– no estaven estigmatitzades. Es desplaçaven diàriament a les finques. Podien fer una hora de camí a peu i, en acabar la jornada, tornaven a casa per atendre les obligacions familiars. Si nevava o plovia perdien el jornal. Tenien, però, la possibilitat de treballar els diumenges i els dies de festa. A més, en finalitzar la temporada, quedaven a les possessions a fer feines diverses: rentar sacs, eixermar, pellucar les olives que havien quedat sense replegar...”. Ben diferent era el tracte que rebien les foranes amb l’insult de ‘gallufes’, sobretot a Sóller i Valldemossa. A Bunyola els deien ‘dones del porxo’. “Durant tota la temporada es quedaven a viure a la possessió. Treballaven a preu tancat, convingut. Els diumenges havien de fer bugada i altres tasques domèstiques”.

Malgrat aquella ‘discriminació’, les ‘gallufes’ tenien un avantatge. “Al principi n’hi havia algunes que s’enyoraren. Moltes, però, agraïen passar una temporada en una espècie d’oasi de llibertat, que esdevenia un ritual de pas a la vida adulta. Estaven amb les amigues, lluny del control de pares, mestres i capellans. Cada dia, en acabar la jornada, organitzaven balls amb instruments musicals que duien joves de la zona. Era un gran espai de sororitat. Tot i que les condicions laborals foren dures, la majoria en té un gran record”. Durant l’estada, els pares les solien visitar una vegada. Excepcionalment, davant d’un esdeveniment familiar, l’amo podia donar permís a les collidores per absentar-se un parell de dies. Si es donava el cas que la temporada s’allargava, també els deixava passar les festes de Nadal amb els seus.

Totes les ‘gallufes’ anaren ‘a muntanya’ fins que es casaren, generalment a la vintena. Aleshores, amb el record encara viu d’aquella experiència emancipadora, s’hagueren de dedicar a la criança dels fills –solien compaginar el pes de la casa amb les tasques al camp. Moltes havien mantingut a la Serra el festeig amb els seus enamorats del Pla. “De tant en tant, ells les anaven a veure en bicicleta o en moto. La seva presència causà més d’una brega amb altres al·lots de la zona que anaven darrere d’alguna ‘gallufa’. Algunes bregues acabaren a pedrades. Hi hagué al·lotes que s’enamoraren estant a la mateixa possessió, la qual cosa feu que les locals odiassin encara més les collidores. A Sóller encara queden molts de matrimonis mixtos entre sollerics i mariandes”. Amb el nou canvi de paradigma econòmic que suposà el boom turístic de final dels anys 50, gran part de les finques de la Serra començaren a prescindir de les collidores. “Curiosament –conclou Vicens– les postals turístiques explotaren una imatge idíl·lica de la dona pagesa, que no tenia res a veure amb la seva vida real, del tot sacrificada. Avui moltes tenen problemes de salut, com reuma, asma i mal d’esquena”.