Els andritxols que ‘feren l’Havana’

PalmaE l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

Ara, quaranta anys després, aquell projecte s’ha ampliat amb la publicació de L’emigració andritxola a Cuba (Nali Edicions), que Calafat ha coescrit amb els investigadors Gabriel Covas, Maria José Bordoy, Magdalena Esteva i Rafel Oliver. “Fa tres anys férem una crida a la gent del poble perquè ens fes arribar les seves fotos familiars per confeccionar el llibre. La resposta ha estat impressionant. A Andratx no hi ha gairebé ningú que no tingui algun parent que anàs a ‘fer l’Havana’, que era l’expressió que se solia utilitzar”. Aquella emigració durà un segle, del 1850 al 1950. “Aquí, al port, hi havia una fàbrica de sabó que exportava a diferents països, entre ells Cuba. És probable que, comerciant per allà, els andritxols s’adonassin que el Carib era un bon lloc per fer-hi doblers. A Mallorca la situació econòmica era molt delicada. Se n’anaven amb una mà al davant i una altra al darrere”.

La presó de l’Havana

A partir de la primera dècada del segle XX fou quan s’incrementà la presència andritxola a l’illa antillana, que el 1898 havia deixat de ser colònia espanyola. El 1896 havia estat un mallorquí, el palmesà Valeriano Weyler, que, en la seva condició de capità general, hi ideà el primer camp de concentració de l’era moderna, que s’anomenà ‘de reconcentració’. Milers de famílies camperoles cubanes foren tancades en ciutats fortificades per evitar que donassinsuport als guerrillers que lluitaven per la independència –es calcula que, arran d’aquella mesura, uns 170.000 civils (el 10% de la població insular) moriren víctimes de la fam i de malalties diverses. El 1900 tot el municipi d’Andratx tenia prop de 6.500 habitants i, segons el cens, n’hi havia devers 1.100 que es trobaven a l’estranger. D’aquesta xifra, uns 800 eren a Cuba i la resta es repartia entre França, l’Argentina, l’Uruguai i Puerto Rico.

Els andritxols solien partir a 14 anys, que era l’edat mínima per poder treballar al lloc de destinació, on s’asseguraven tenir algun contacte. Abans, havien de demanar una sol·licitud al Registro de Penados del jutjat d’Andratx. Aquest organisme s’encarregava d’emetre’ls un document que certificàs que no tenien cap antecedent penal. Igualment expedia les autoritzacions paternes o maritals per a fills i dones. Els vaixells salpaven del port de Palma amb direcció a Barcelona, des d’on després es dirigien cap a l’Atlàntic. Al principi, els viatges duraven tres mesos, després, només un mes.

En arribar a Cuba, tots els emigrants eren duits a una mena de campament-presó anomenat Triscòrnia, als afores del port de l’Havana. Les condicions del recinte eren del tot deplorables. Els interns s’hi quedaven fins que algú els reclamava com a mà d’obra. En cas contrari, eren retornats als països d’origen. Molts andritxols pogueren sortir d’aquell infern gràcies a la tasca humanitària d’un paisà seu, Gabriel Pujol Mir, en Tiona, que els donà feina al seu hotel-restaurant La Marina Balear. Després d’haver estat per Catalunya, Pujol arribà a Cuba el 1906 a 26 anys. Fou dels pocs que s’hi establí com a empresari –morí a Andratx el 1965, a 84 anys.

Espongers

A Cuba, els andritxols que venien de la pagesia pogueren continuar treballant al camp traginant carbó, llenya, canya o plàtans a l’Havana i a Cienfuegos. En canvi, els que eren pescadors trobaren l’oportunitat de reciclar-se a Batabanó, un poble a uns 55 quilòmetres de l’Havana. El seu port, Surgidero, era un dels majors centres d’exportació d’esponges. Durant un mes, tant era si era dissabte o diumenge, hivern o estiu, els espongers treballaven de setze a devuit hores diàries sense tocar port. Fondejaven el vaixell mar endins i, a continuació, en grups de dos, partien amb petites embarcacions a extreure l’esponja amb un pal en forma de forca d’uns cinc metres de llarg –miraven el fons marí a través d’un cub amb un vidre. El 1917 nou andritxols perderen la vida fruit d’un devastador cicló.

En aquella ‘terra promesa’ del Carib també hi hagué andritxols que no deixaren d’explotar la seva vena de cuiners –Andratx seria conegut com la ‘vila dels xefs’. En destacaren Macià Ensenyat Nero, Gaspar Alemany Castell, Antelm Pujol Pujol, Gabriel Ballester Pujol Pastoret, Antoni Miquel Alemany i Guillem Pujol Moner. El 1885 ja es creà a l’Havana la Sociedad Balear de Beneficiencia, que el 1901 es reconvertiria en Centro Balear. També hi hauria la Quinta Balear, que oferia assistència mèdica, una biblioteca i tota mena d’activats d’esbarjo.

Enlluernats per la llibertat

Els andritxols quedaren fascinats per l’exotisme que representava Cuba. Així ho manifestava en una entrevista el 2000 Salvador Ensenyat Balaguer (1910-2008): “Era freqüent que quan ens donaven les jornades de descans, els pescadors aprofitassin per divertir-se una mica, i la principal diversió d’aquella època a Batabanó eren les dones cubanes. Els andritxols s’hi gastaven molts de doblers, en canvi, el preu de les coses era molt barat, amb pocs doblers t’ho podies passar molt bé. Podies anar al Cabaret o a altres sales de festa. Molts d’aquests andritxols enlluernats per la llibertat que allà es donava, van decidir quedar-hi”.

“Quatre anys després de la seva partida –assegura Calafat– els homes tornaven a Andratx per fer-hi el servei militar i per casar-se. Les mares escollien el promès de la filla, segons els doblers que aquest hagués aconseguit. Si el jove emigrant no obtenia el mínim econòmic establert, el prometatge es trencava. L’expressió ‘carabassa de l’Havana’ feia referència a les infidelitats entre promesos per motius econòmics. Si la dona quedava embarassada, l’home podia anar-se’n cap a Cuba de nou. Era el que es coneixia com a ‘eixida’”. Aquelles ‘eixides’ es repetien fins que el matrimoni tenia dos descendents, preferiblement de sexe masculí. Com a màxim, els andritxols en feien tres. L’estada màxima a Cuba podia ser uns 30 anys. “N’hi havia que tornaven ja grans, altres ja no tornaven, restaven allí vivint amb una cubana i formant una altra família. Alguns, una minoria, romperen la tradició i es casaren amb una cubana i la dugueren a viure a Andratx”.

‘El poble de les dones’

Les dones mantenien el contacte amb els marits amb la ‘carta-glosada’, un gènere epistolar propi d’un temps en què imperava l’analfabetisme. Era un missatge que des de Cuba el marit ‘cantava’ a un company que tornava a Andratx i que aquest s’aprenia de memòria per recitar-lo després a la dona. Actuava així com un carter amb carta invisible de lletres pronunciades. Les missives escrites es reservaven per als ‘paperets en punta’, que era el nom que rebien les cartes acompanyades de doblers. Davant l’absència de la població masculina, Andratx seria conegut com ‘el poble de les dones’. La frase típica entre les andritxoles era: ‘Homes cap allà i doblers cap aquí’. “El matriarcat –assegura Calafat– no era només una paraula, sinó un fet. Elles eren les que distribuïen els doblers que els enviaven els seus homes o fills. Elles organitzaven l’estructura del poble, només veien el marit un parell de mesos al llarg de la seva joventut”.

El flux d’andritxols cap a Cuba començà a baixar el 1930. Davant les dificultats econòmiques que patia l’illa antillana, s’aprovà una llei per frenar un tipus d’emigració qualificada d’indesitjable per “extreure del país una quantitat de doblers que havia de quedar en mans pròpies”. El 1933 una altra llei imposà que el 50% dels treballadors de les empreses havien de tenir la nacionalitat cubana. A tot això s’hi afegí la forta competència d’altres mercats productors d’esponja. Les oportunitats laborals al ‘Dorado’ caribeny s’esvaïren completament el 1959 amb la revolta liderada per Fidel Castro contra la dictadura de Fulgencio Batista.

A partir dels anys 50, de tornada a Mallorca, els andritxols abraçarien amb alegria la incipient indústria turística. Així ho rubrica la següent glosa anònima: “A l’Havana no hi aniré / Amb el turisme que tenim, / Almanco ara vivim / Millor que en temps primer. / Jo no enyor el quinqué, / Amb el llum ens divertim”. El 1994 es produí l’agermanament entre Andratx i Batabanó. Avui tres carrers al poble recorden el seu passat d’emigrant: Cuba, Havana i Batabanó. Igualment hi ha algunes imponents cases aixecades amb la fortuna dels coneguts indians. “Tanmateix –recorda la investigadora de la UIB–, no en foren tants”.