Els ‘aizkolaris’ de Bunyola

PalmaDe la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

“A la dècada dels 50 –assegura Mateu sota l’atenta mirada de Canals–, llenyaters de Bunyola guanyaren quatre vegades el conegut Campionat nacional de tallar troncs. En una altra ocasió en quedaren subcampions”. Aquelles competicions eren convocades pel Frente de Juventudes i la Delegación Nacional de Deportes. Durant una setmana, cada any tenien lloc en un punt diferent de l’Estat, sovint en una plaça de toros. “Eren concursos que el franquisme utilitzà per reivindicar el ‘vigor nacional’. També n’hi havia d’àmbit autonòmic. Al País Basc els talladors de pins són coneguts com a aizkolaris. Els bascos, però, només podien competir entre ells. Franco no volia que s’enduguessin el premi estatal perquè sabia que eren molt bons”.

L’investigador contextualitza aquella època: “Bunyola era molt pobra. A diferència de Sóller, que tenia una vintena de fàbriques, aquí només n’hi havia una, inaugurada el 1913. Hi feien feina principalment dones; la resta es dedicava a collir oliva. Les terres estaven en mans d’uns pocs senyors, que llogaven homes per fer de llenyaters o de carboners. Els que podien emigraven. Al Brasil i l’Alger, alguns tingueren la possibilitat de continuar fent de talladors professionals”.

Comuna de Bunyola

Bunyola pogué sortir de la misèria gràcies a la seva Comuna, una extensió de 716 hectàrees poblades de pins i alzines. “Tota la llenya, amb mides diferents –afirma Mateu–, es traslladava en tren fins a Palma, a les fusteries, però també a Manacor, on hi havia una important indústria del moble. Aquest negoci va permetre a l’Ajuntament no cobrar impostos a la ciutadania, cosa que no passava enlloc més. Amb els guanys aconseguits en dos anys, es pogué construir l’escola del poble, que s’inaugurà el 1928”.

L’explotació de la Comuna no es feia de manera indiscriminada, sinó que seguia un protocol establert. “Es dividia –diu l’investigador– en 30 zones o ‘cortes’, que els talladors s’encarregaven de tenir ben netes sempre. Cada any es tallaven els pins només d’una zona per garantir-ne la reforestació. Hi havia un enginyer que marcava els pins que es podien tallar. Els carboners seguien les mateixes instruccions amb les alzines que necessitaven per fer la sitja”. D’aquells temps de relació estreta amb la natura hi ha paraules que ja han desaparegut, com ‘barriscar’. “Era el nom que rebia el tracte d’un empresari amb el tallador a l’hora de fixar el preu de la comanda. El tracte se segellava amb una encaixada de mans. Era de compliment obligat encara que no constàs en cap document davant notari”.

Fama internacional

De l’acció de tallar el pi se’n deia ‘tomar el pi’. Un cop a terra, es procedia a ‘esbrancar-lo’, a llevar-li les branques. Amb les més gruixades es feia el ‘companatge’, que s’utilitzava per fer foc i per fer bullir calderes, i amb les més primes, ‘feixines’, molt demandades als forns de pa i per coure peces de fang a les teuleres. A continuació, amb una destral més petita, ‘es pelava el pi’, se li llevava l’escorça, que, un cop molta, s’aprofitava per tenyir teixits. Llavors, tocava ‘treure el metro’, fer trossos del tronc amb una serra llarga anomenada verduc.

La destresa que tenien els bunyolins en aquell ofici ancestral traspassà fronteres. “Eren forts i tenien molta de tècnica –assegura Mateu. A principi del segle XX, n’hi hagué que foren contractats per anar a fer feina als Pirineus francesos. Allà tothom sabia reconèixer els pins que havien tomat. Per aprofitar al màxim la llenya, deixaven la soca de l’arbre tallada arran de terra. A més, a dins, hi feien la forma d’una copa, de manera que quan plovia, l’arrel es podria molt més aviat i permetia una regeneració més ràpida del pi”.

Canals dona la raó a Mateu en tot el que diu. “També hi havia talladors de pins a altres pobles de la Serra com Sóller, Deià, Galilea i Santa Maria. Jo era feliç fent feina a la Comuna de Bunyola. En alguna ocasió també vaig anar a tallar a Felanitx, Artà i la Colònia de Sant Jordi. Érem molt curosos. Controlàvem que el pi, quan queia, no fes malbé els altres del voltant. El sabíem dirigir. Vaig presenciar pocs accidents. Baixàvem l’arbre de la muntanya amb una màquina amb dues grans rodes com les de carro anomenada ‘burro’”.

Al servei del batle falangista

A partir dels anys 50, una dècada després de la fi de la Guerra Civil, alguns bunyolins ja començaren a viatjar a la Península per participar en competicions de talladors de pins. Cada província n’hi enviava una colla de dos, que no solien repetir gairebé mai. El NO-DO, el noticiari del règim, els tractà d’herois. El primer premi arribà el 1954, a Navarra, amb Joan Verdera Juana, fent tàndem amb el santanyiner Rafel Cànoves. Un any després, a Sòria, repetí Verdera i quedà segon classificat al costat de Joan Riera Porret (fill). “El 1956 –recorda Canals– el batle falangista Miquel Mesquí em requerí perquè hi anàs juntament amb Bernat Castell, Xinga, també de Bunyola. Jo ja havia guanyat uns quants concursos a Mallorca. En un principi, em vaig fer el beneit. Tenia un problema a les cervicals que feia que sempre em marejàs en pujar a un mitjà de transport. Al final, però, no vaig tenir més remei que anar-hi. Vaig haver de prendre pastilles per tenir un bon viatge en vaixell”.

A Segòvia, els dos bunyolins feren una bona exhibició de braons. “Ens donaren un tronc i quan un havia acabat un tall, l’altre n’havia de fer el segon, de manera que el resultat final eren tres trossos. Batérem el rècord de fer-ho en 20 minuts. Nosaltres tallàvem des de terra. Els bascos, en canvi, que competien a part, ho feien des de damunt del tronc”. El títol de campió d’Espanya tan sols fou un reconeixement simbòlic. “No veiérem cap pesseta. Sospitàrem que els doblers del premi, que estava molt ben dotat, anà a les butxaques del batle falangista de Bunyola. Llavors vaig entendre’n la insistència perquè participàs a la competició”.

La tornada del bunyolí a casa es produí enmig de la indiferència absoluta. “Fórem notícia –assegura– a la premsa. Els veïns, però, no ens varen fer cap rebuda. En aquella època ningú donava importància a una pràctica que formava part del modus vivendi del poble”. El 1957, a Valladolid, qui alçà el preuat trofeu fou el germà de Canals, Joan, fent parella amb Rafel Suau Raxón. I el 1958, a Sant Sebastià, la glòria va ser per a Tomeu Batle Montserrat i Biel Batle Guitarró. A la dècada dels 60, amb l’esclat del boom turístic, el bunyolí va deixar la destral a la Comuna per anar a treballar a un hotel del passeig Marítim de Palma. “Era una feina més ben pagada i no tan feixuga. Molts dels meus companys també feren el mateix”.

Gent humil

En plena febre constructora, la fusta mallorquina fou totalment prescindible. “Per fer els interiors de sofàs –explica Mateu– va bé. No serveix, però, per fer peces més fines com portes, perquè té molts de grops. Tanmateix, era un temps en què s’imposà el conglomerat i la melanina per a la gran producció de mobles”. A poc a poc, el signe dels nous temps faria oblidar el passat llenyater de Bunyola. La seva reivindicació arribà el 2019. “En la primera edició de la fira de Muntanya, l’Ajuntament, en mans d’Andreu Bujosa (Esquerra Oberta), impulsà el primer homenatge als talladors de pins. En vingueren els cinc que encara quedaven vius. Era gent molt humil que no donava cap valor al seu ofici. Molts veïns no sabien que a la dècada dels 50 havien estat campions d’Espanya”.

Aviat els aizkolaris bunyolins rebran un altre homenatge en forma d’estàtua. Es col·locarà al lloc on fins al 2021 s’alçava la Creu dels Caiguts i també estarà dedicat a altres oficis perduts del municipi. Canals se sent content amb aquest inesperat reconeixement. “Amb la feina que he fet –diu ben rialler– sembla mentida que estigui tan bé a 93 anys. Fins als 85 cada setmana sortia a fer bici. A vegades pujava fins a Lluc. Les meves filles m’obligaren a deixar-la perquè passaven pena. Jo, però, encara pedalaria”. Aquest testimoni de la transformació de la Mallorca agrícola a la turística acaba la conversa amb un únic lament: “Ara la brutor es menja les finques i hi ha més risc d’incendis a l’estiu. Abans, quan la gent vivia del camp, tot estava més ben cuidat”.