Així va començar el cinema a les Illes

PalmaNo feia ni cinc anys de la primera projecció de la història, el 28 de desembre del 1895, al Gran Cafè de París, quan va obrir les portes la primera sala de les Illes que va oferir sessions de cinema de manera regular. El Cinematògraf Balear inicià la seva trajectòria ara fa 125 anys, el 28 de juny del 1900, a l’Hort del Rei de Palma, aixecant l’expectació i fins i tot la por entre els illencs de l’època.

Imatges en moviment! Allò era el mai no vist. El nou invent dels germans Lumière –que certament en semblaven predestinats pel seu llinatge– fou acollit arreu amb sorpresa pels espectadors, que arribaven a fugir de les sales, espantats, quan creien que un tren sortiria de la pantalla i els envestiria. Però no deixava de ser una atracció de barraca de fira. Al Dràcula de Coppola, el comte i la jove Mina assisteixen a una d’aquelles primeres exhibicions: ell expressa la seva admiració pels progressos de la ciència, mentre que ella li demana que com pot anomenar-ne “ciència”, d’allò.

Curiosament, la primera projecció de cinema a les Illes va ser un fracàs. Ja el novembre del 1896 consta una sol·licitud per fer-la al teatre La Constància, a Palma. Però aquell era encara un invent incipient, i les fallades tècniques arruïnaren les expectatives de la concurrència.

Així les coses, l’honor de presentar per primera vegada el cinema als illencs correspon al teatre Principal de Ciutat, el 27 de gener del 1897. Els cartells anunciaven la “gran novetat: representació del nou invent mai vist en aquesta capital i aplaudit a tots els teatres d’Europa. El cinematògraf. Fotografies animades amb moviment presentant sis bells quadres de gran efecte”.

El públic de Palma va respondre a la crida, però segons passaven els deu dies programats de projeccions, l’afluència d’espectadors minvava. Es veu que s’havia esvaït l’impacte inicial. Una de les projeccions, dedicades a la mort del dirigent independentista cubà Antonio Maceo –sí, el de la famosa cadira que va anar a parar a Mallorca–, la qualificava el cronista d’Última Hora de “desastrosa”. “El clixé era pèssim, la llum no il·luminava i l’escena era vulgaríssima”, afegia.

Les reaccions dels espectadors

Un dels pioners del cinema a Mallorca, Fructuós Gelabert, va recollir les reaccions dels mallorquins a la nova meravella: “No entenien com podia fer-se allò”. Bocabadats amb una pel·lícula a la qual sortien multitud de personatges, comentaven: “No sé com el vaixell ha pogut portar tanta de gent”. Un espectador assegurava que “segurament és cosa del dimoni”. Aviat, el setmanari catòlic Mallorca dominical va qualificar el nou espectacle de “centre de corrupció i d’escàndol”.

Però hi va haver, no cal dir-ho, qui va veure les possibilitats de negoci que allò oferia, tot i els titubeigs inicials. Parlam de Josep Tous Ferrer, el que ara en diríem un emprenedor: llibreter, impressor, fundador d’Última Hora, impulsor d’empreses de tramvies o de navegació aèria –en aquells temps!–, va aconseguir la concessió dels terrenys de l’Hort del Rei de Palma, que aleshores no eren uns jardins, com ara, sinó uns solars, i hi va construir el Cinematógrafo Balear –per descomptat, batejat així, en castellà, com va ser habitual amb els noms dels cinemes al llarg de decennis.

Sembla que en aquest lloc ja hi havia existit, molt poc abans, un local destinat a la mateixa activitat. En consta una ordre d’inspecció del governador de la província, de 20 de juny del 1899, per comprovar si reunia les condicions de seguretat exigides. Segons Aguiló, aquí es dugueren a terme “sessions de vistes fixes i de llanterna màgica”, és a dir, els antecedents immediats del cinema. No tenim gaires més notícies d’aquesta sala pionera.

Pel que fa al flamant Cinematògraf de Tous Ferrer, el fet és que era una barraca feta de fusta, que a la premsa de l’època li feia passar pena si s’aguantaria dreta. “Abans d’obrir-se al públic”, advertia La Roqueta, “no estaria de més que l’enginyer provincial li pegàs una ulladeta amb objecte d’evitar desgràcies, perquè, la veritat, pareix feta de cartes” –és a dir, de naips. Però va aguantar, i bé que va aguantar, fins al 1904. Després, Tous mateix va traslladar les sessions de cinema al nou teatre Líric, ubicat també a l’Hort del Rei. Probablement, l’empresari devia anar ben enfeinat amb la resta de les seves múltiples activitats, ja que consta que es va fer càrrec de la direcció del Cinematògraf Ricard Rosich, vengut des de Barcelona.

Al Cinematògraf Balear s’exhibiren títols com La Ventafocs o L’home orquestra, tots dos de Georges Méliès. Ell era il·lusionista, i va ser el primer a advertir les increïbles possibilitats del nou invent: a les seves pel·lícules, els personatges apareixien i desapareixien, o es transformaven davant l’atònit espectador. També va aconseguir imatges en color, pintant a mà els negatius. Una altra pel·lícula projectada fou Aladí i la llàntia meravellosa, de George Smith, de la qual la publicitat de la sala destacava l’espectacularitat: “Transformacions, màgies, balls, desfilades”. Es tractava de deixar el públic astorat. La Roqueta recull com també es projectaren imatges enregistrades al passeig del Born, “amb gran animació de gent”.

L’escriptor Màrius Verdaguer, aleshores un estudiant de Batxillerat, ens ha deixat un testimoni de com eren aquelles sessions al Cinematògraf Balear. Un al·lotet s’encarregava, abans de cada pel·lícula –totes elles curtmetratges, aleshores–, d’expressar en veu ben alta el seu contingut: “Bany de cavalls”. I efectivament apareixien aquells animals llançant-se a un gran safareig: “Em vaig aferrar a la cadira, tement que algun d’aquells fogosos cavalls es tiràs damunt mi”. Qualcú s’aixecava i anava a mirar darrere la pantalla, a veure si els cavalls eren allà. La primera producció amb argument que Verdaguer va veure en aquest local fou L’assassinat del duc de Guisa, un episodi històric.

El cinema a Menorca i les Pitiüses

A la Part Forana, la primera trobada amb el nou invent data de l’agost del 1901, a Alaró. Uns altres visionaris, els germans Perelló, que poc abans havien creat la primera fàbrica productora d’electricitat de Mallorca, obriren un local d’exhibició cinematogràfica a les cotxeres de can Baraiol. Allò va generar tanta d’expectació que, segons Aguiló, arribava gent en tren, des de la resta de Mallorca, per assistir a les projeccions. Però, un pic més, l’efecte sorpresa s’anà esvaint i els germans Perelló varen haver de tancar el negoci.

La següent localitat en obrir un cinema a Mallorca va ser Montuïri, el 1907, per iniciativa de Bartomeu Pomar, que sembla que era home d’idees avançades per a l’època. A la mateixa vila es va obrir un segon cinema, la Sala Mariana, impulsat pel capellà Joan Baptista Munar. Existí també un cinema ambulant, de l’empresari Diego Nicolás, que aquell mateix 1907 es va instal·lar a Inca.

En contrast amb la seva aparent situació extraperifèrica, en ser l’illa més allunyada de la Península, resulta sorprenent que el cinema no trigués gaire a arribar a Menorca. Fou només dues setmanes després de la seva presentació a Palma, quan, el 15 de febrer del 1897, l’invent dels Lumière es va donar a conèixer al Casino Menorquí de Maó, aleshores seu del Partit Conservador i que després ho va ser de Correus.

El diari El Bien Público anunciava dos dies abans l’arribada dels empresaris Fogués i Calvo, “portadors del cinematògraf, meravellós descobriment” i que pretenien “donar a conèixer en aquesta ciutat tan meravellosa conquesta de la ciència”. Sembla que l’experiència va resultar tot un èxit, ja que uns dies més tard el mateix diari expressava “l’elogi unànime” dels espectadors per aquelles sessions.

Segons Martín, el primer local d’exhibició a Menorca fou també una barraca de fusta, el ‘pavelló Nicolás’ –pel seu promotor, el ja esmentat Diego Nicolás–, a l’esplanada de Maó, el 1905. Després, les projeccions es traslladaren al teatre Principal. A Ciutadella es va posar en marxa el Cinematògraf del Cercle Artístic, el 1908. I a Alaior, el Cinematògraf del Cercle Democràtic Republicà, l’any següent.

A Eivissa, la primera notícia del cinema data del 1899. Segons Enric Fajarnés, aquells anys finalitzava la construcció del teatre Pereyra, a Vila, i ja estava previst d’instal·lar-hi un projector per a les sessions de cinema. Si bé aquest equipament no es va fer realitat fins al 1904. La premsa eivissenca expressava la seva satisfacció perquè a l’illa es pogués “gaudir d’un espectacle desconegut encara per la major part dels seus habitants, dels quals és segur que no en quedarà cap que no acudeixi a conèixer el nou descobriment”.

La petita –en comparació amb les seves veïnes– Formentera fou la darrera a trobar-se amb l’invent dels Lumière, quan aquest ja era tot un veterà, amb color i amb so inclosos. Fabregat i Herranz daten el 25 de desembre del 1953 la primera projecció registrada a l’illa, al convent de monges de Sant Francesc Xavier; la qual cosa no resulta estranya, perquè els salons parroquials foren, en aquells anys i fins a temps ben recents, espais habituals d’exhibició. Tot i que, abans, ja s’havia fet qualque sessió al bar Can Plater. Ara, ja tot l’Arxipèlag quedava immers en la màgia del cinema.

Informació elaborada a partir dels estudis de Catalina Aguiló i Josep Antoni Pérez de Mendiola, Cristòfol-Miquel Sbert, Margalida Pujals i Manel Santana, Carles Fabregat i Julio Herranz, Jean-Claude Seguin i Jon Letamendi, Ignacio Martín i el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca.