Elogi de la paternitat no biològica

Al cinema clàssic de Hollywood eren comuns els melodrames maternals, pel·lícules al voltant de dones obligades a viure la maternitat distanciades dels seus fills perquè havien de purgar alguna falta. Arnaud i Jean-Marie Larrieu elaboren una versió masculina i contemporània d'aquest gènere a La historia de Jim, al voltant de l'Aymeric (Karim Leklou), un home que exerceix de pare del Jim, el fill de la seva parella, fins que ella reprèn la relació amb el progenitor biològic i marxen plegats al Canadà amb el nen, tot deixant el protagonista enrere. Si en el melodrama maternal clàssic la dona era castigada per allunyar-se de l'ideal de mare en infringir la moral imperant, a La historia de Jim l'Aymeric pateix per no complir amb la idea institucional de paternitat: atès que no n'és el pare biològic no pot reclamar el dret a seguir veient el nen.

Com Alain Guiraudie, responsable de la recentment estrenada Misericordia, els germans Larrieu representen un cinema francès que busca la seva identitat lluny de París i dels models més jacobins, també a l'hora de defensar uns estils de vida menys encotillats i més llibertaris. Els seus films anteriors, com Pintar o fer l'amor (2005) i Els últims dies del món (2009), discorrien pels camins de la comèdia pirinenca. Aquest cop s'enfilen fins a les comarques del Jura, on també té lloc la novel·la de Pierric Bailly en què s'inspira el film, per desplegar aquest relat que compta amb Karim Leklou com a principal actiu. L'actor transmet una bonhomia innata, però en cap cas merament passiva, que carrega de sentit el perfil d'un altre model de paternitat, la que es defineix pel seu exercici i no per la filiació sanguínia. Ell és el centre de gravetat d'aquest melodrama que es desenvolupa al llarg d'un parell de dècades per desembocar, com en el gènere clàssic, en un final d'emotiva catarsi.