Cultura 10/10/2023

Henar Álvarez: "No soc un exemple de res, no m'interessa categoritzar quin tipus de dona hauria de ser"

Guionista i còmica

6 min
Henar Álvarez, al Festival de Literatura Expandida (FLEM), organitzat per Rata Corner a Magaluf.

PalmaL'entrevista de Clara Ingold a la guionista i còmica Henar Álvarez va ser l'activitat del FLEM (Festival de Literatura Expandida de Magaluf) que més aviat va esgotar les entrades, amb un rècord de gairebé 25 minuts. Nombrosos pòdcasts a l'esquena –Buenismo Bien, Dos Rubias Muy Legales i, ara, El Olimpio de las Diosas–, un còmic –La mala leche (Planeta)– i més de 588.000 seguidors a Instagram, on publica bona part del seu contingut, expliquen algunes de les causes d'aquest èxit. Per a ella, en tot cas, la clau per arribar fins aquí ha estat treballar i ser fidel als seus gustos. "Jo simplement escric el que m'agradaria escoltar i intent fer-ho el millor que puc", assegura. Sobre el seu vessant més reivindicatiu, es mostra contundent: "Jo faig programes. Hi ha parts que poden tenir una càrrega feminista. Si algú em vol escoltar, genial, però jo no em posaré a fer pedagogia amb ningú, perquè jo només tenc un fill, no en tenc més".

Estau a punt d'estrenar el pòdcast El Olimpo de las Diosas, a Podimo amb Judit Tiral. En què consistirà el projecte?

— És un pòdcast de tipus conversacional, tot i que està preparadíssim. Hi ha moltíssima informació, perquè totes dues tenim un perfil molt semblant en aquest sentit. El que feim són anàlisis, amb humor també, de temes que ens interessen per la raó que siguin. Per exemple, els dos primers són un sobre enamorar-se i l'altre sobre Halloween. I el final de cada programa el tanca la còmica Bianca Kovacs.

Començau un nou projecte, però n'acabau de tancar un altre, Dos Rubias Muy Legales, i alhora en teniu d'altres en marxa. Aquests canvis responen a un intent de format idoni per expressar-vos o, simplement, es tracta de passar-ho bé?

— Jo no he pres la decisió que Dos Rubias no continuàs. Hi ha coses que no depenen d'una mateixa. Jo cerc divertir-me, però la meva carrera professional és una cosa molt seriosa. No és que vagi botant d'un projecte a un altre. Mai he fet una cosa pensant que serà només per a una estona, sinó que sempre ho faig amb l'objectiu de construir una base sòlida. Per descomptat, una vegada això està en marxa, el que vull és passar-ho bé, com qualsevol altra persona. I és clar que, si ara em trob en una posició per triar companya o fer el que jo vulgui, ho faré de la manera que pensi que serà més lleuger. La feina és feina, encara que impliqui comèdia.

En qualsevol cas, sembla que el format pòdcast ha arribat per quedar-se i, per ventura, substituir formats que han quedat antiquats.

— Més que per substituir, crec que el mercat s'ha ampliat. De fet, sembla que el terme mainstream ha canviat també. Perquè abans quan alguna cosa sortia a la televisió ho veien milions de persones; ara amb els pòdcasts també pot passar el mateix, però si ja el senten centenars de milers de persones també és un èxit rotund. I també està bé, perquè els mitjans tradicionals han deixat de banda unes quantitats de públic importants. Ara, una sèrie de factors fan que amb els pòdcasts sigui més fàcil arriscar i poder fer temàtiques diferents o comptar amb persones que no són les de sempre o cenyir-se a uns motlles.

Permetrà aquest canvi de paradigma deixar enrere certs continguts o, fins i tot, actituds, com les que han imperat als mitjans tradicionals, com ara el masclisme?

— Jo crec que hem de treballar i no pensar en el que fan els altres.

I tant. De vegades no cal carregar-se tota la responsabilitat, simplement gaudir-ne.

— Sí, de fet això és absolutament el que faig. No tenc per què carregar amb aquestes responsabilitats. Jo simplement escric el que m'agradaria escoltar i intent fer-ho el millor que puc. La meva passió és entretenir la gent.

No heu sentit mai aquesta pressió de ser coherent, per haver-vos erigit en una de les veus del feminisme?

— Ho he sentit alguna vegada, però la veritat és que intent apartar-ho. I la gent que consumeix el meu contingut, que és la que m'importa, crec que sap de sobres que no soc una persona coherent i que no soc un exemple de res. De fet, el personatge que tenc és molt irresponsable. No m'interessa categoritzar el que està bé o el que està malament, o quin tipus de dona hauria de ser. Després, evidentment, puc fer una part de contingut xerrant de les vivències que em travessen, a mi i a totes, i com les visc. Però jo no faig contingut perquè tothom em doni la raó, amb obvietats, sinó que intent donar una volta a les coses, amb una reflexió al darrere.

Imatge de l'entrevista de Clara Ingold a Henar Álvarez divendres, al FLEM.

Al cap i a la fi, el vostre personatge també té un punt de provocació perquè incorpora trets considerats masculins, per exemple, en el cas de la maternitat o la sexualitat.

— Doncs, fins i tot, em molesta quan em diuen això. El que jo faig, quan xerr de ser bon pare o bona mare, és per dir que ells, amb poc que facin, són uns grans pares. En canvi, basta molt poc perquè et llevin el títol de bona mare. Quan em diuen que represent actituds masculines, en deman: aleshores quines són les femenines, ser submises i callar? És molt masclista. Però com que ells són els qui han pres totes les decisions, aleshores si tu fas això, t'estàs comportant com a home? No. De dones n'hi ha un ventall molt gran, igual que d'homes. També hi ha dones que es comporten així, però una altra cosa és que mai ho mostrin, perquè la cultura ja s'ha encarregat de donar-nos un únic estereotip de dona.

I ara n'estam veient un exemple amb el cas d'Aitana, que per mostrar un mínim de sexualitat en un ball als seus concerts ha rebut moltes crítiques.

— És complex, perquè són temes que tenen moltes arestes. En el cas d'Aitana, és cert que a les dones sempre se'ls ha exigit ser atractives per sortir als mitjans. Però, per altra banda, el que no pot ser és que una dona no pugui fer cap mena d'expressió eròtica o sexual sense que considerin que t'estàs hipersexualitzant o ho estàs fent per a la mirada masculina. Aleshores, s'està negant que una dona tingui sexualitat. Si només feim alguna cosa sexual per posar-los a ells, per aconseguir o generar alguna cosa en ells, és que no sentim desig sexual? És una eina per a nosaltres? Això és el que ens ha dit el masclisme tota la vida. Ara bé, també hi ha hagut dones, com ara Madonna, que han lluitat moltíssim perquè les dones es llevassin l'etiqueta de putes per fer qualsevol cosa que tingués a veure amb la sexualitat, com perquè ara per un ball diguin que s'està hipersexualitzant.

De fet, és molt difícil establir una frontera entre la sexualització com a resposta al masclisme i la que és fruit, precisament, de l'alliberament. On la definiríeu?

— Crec que el context i l'actitud són la clau. No és el mateix estar en biquini a la platja que a la portada d'una revista. I el públic al qual va adreçada l'acció que estàs fent també és molt important. A més, totes les expressions artístiques tenen un subtext que cal tenir en compte. Per exemple, el cas de Madonna és molt clar: ningú pensa que ho està fent per posar calent ningú.

Tornant a l'oferta audiovisual. La presència que ha adquirit el feminisme en molts de formats ha fet que el moviment s'hagi arribat a qualificar de fenomen pop o de moda. Què considerau al respecte?

— No crec que el feminisme ni el fet que hi hagi dones creadores sigui una moda passatgera. És com dir que hi hagi homes fent coses sigui una moda passatgera. És ridícul. Simplement, el que ha passat és que s'ha vist que les dones podien fer pòdcasts, tenir públic i generar doblers, sobretot arran d'Estirando el Chicle.

De fet, fins i tot una part de l'esquerra critica que el feminisme hagi esdevingut una moda i també relega la lluita per la igualtat i avantposa la lluita de classes. En el vostre discurs, que també té un fort component de classe, com s'articula això?

— Consider que ningú ha de decidir per mi quines són les lluites més importants, i que ser dona també és una classe.

En aquest sentit, i com a creadora d'aquest tipus de contingut, on trobau que es troba el límit de la pedagogia quant a drets de les dones, és a dir, fins a on s'han de destinar esforços per explicar la importància de la igualtat?

— Jo no soc política, jo soc còmica. Jo no faig pedagogia, jo faig programes. Hi ha parts que poden tenir una càrrega feminista més clara. Si algú em vol sentir, genial, però jo no em posaré a fer pedagogia amb ningú, perquè jo només tenc un fill, no en tenc més. Jo ho faig tot amb bromes, per entretenir-nos, i perquè les dones –perquè la major part del meu públic ho són– riguem de les coses que ens han fet patir tota la vida. No m'interessa fer pedagogia. El meu contingut té una intenció lúdica.

stats