Xisco Fuster: “Hem tornat una societat excessivament seriosa”

PalmaEl seu nom complet: Francesc Xavier Fuster Pasqual (Manacor, 1973). Mare: “sus labores”. Pare, fuster: fuster Fuster. Per altra banda, habitual a Manacor. I a més de fer mobles invertia a la costa, obrint botigues a Cales de Mallorca, Porto Cristo o Cala Millor. Xisco Fuster hi passava temporades llargues, alimentant el gust pels espais fantasmagòrics i aquella arquitectura que queda quan l’eufòria kitsch de l’estiu se substitueix per la depressió de la temporada baixa. Va estudiar Dret i Arqueologia a Barcelona, on va compartir pis i descobriments amb l’artista Joan Serra (Manacor, 1973-2002). Amb la seva parella, la pintora trash Alice Oplatková, duu una botiga de souvenirs a la costa que els permet viure lluny de les capelletes –i de quasi tot, en realitat– i posar en pràctica petites incursions en la vella tàctica d’épater les touristes.

Entrevistam Xisco Fuster a Can Vinagre, Palma. Conversam just davall el retrat de Virtudes Gallego, santa patrona d’aquest bar. No és l’única que ens vigila.

Com és viure a Cala Millor tot l’any?

— A mi m’agrada molt, sobretot en aquesta època. Ja de petit em cridava l’atenció, d’aquesta mena de llocs, com es convertien en un espai abandonat quan s’acaba la temporada, això del fet que sigui una terra de ningú on queden molt pocs residents. Sent una inclinació per aquest tipus de llocs: aquesta vida quan no hi ha vida sempre m’ha semblat interessant. És curiós, perquè he escoltat poca gent a qui li agradi. Tots els meus amics se’n fan creus que em quedi a Cala Millor tot l’any. Tenc un gust pels espais desolats i la decadència.

D’on prové aquesta mirada i aquest gust vostre per la cultura?

— Això són defectes de per vida. Un hi neix.

Ho vàreu mamar de petit a casa, potser?

— A ca meva no hi havia un interès especial per la cultura. De petit, sí que record algunes lectures, les habituals: Los Hollister, Los cinco… També m’agradava molt dibuixar i m’apuntaren a una acadèmia de Manacor, de dibuix lliure, res massa reglat. I música… Aquí sí que tenc un record molt definit: el descobriment dels Beatles quan va morir John Lennon. Varen emetre un Informe semanal quan el varen matar i posaren una cançó darrere l’altra, dels Beatles. Record fins i tot un cert nerviosisme i malestar perquè estava escoltant aquella cosa meravellosa i pensava que no la podria tornar a escoltar mai. Era tan innocent que no sabia que podria comprar una cinta o un disc i tornar a escoltar aquesta música. Devia tenir 6 o 7 anys. És dels records més antics que tenc relacionats amb temes artístics. Però sobretot record aquesta sensació, de trobar-te davant un moment únic que has d’aprofitar.

Quins estímuls oferia l’escena cultural de Manacor per a un jove amb inquietuds?

— A Manacor hi havia gent, alguns grups, com el Grup Dimecres, de pintors, als 70; escriptors, personalitats com Miquel Àngel Riera, músics... Però no hi havia espais. Aquests grups tenien les seves tertúlies privades, però no record espais oberts on la gent es reunís.

Tot això ho vàreu trobar a Barcelona, quan hi vàreu anar a estudiar…

— Barcelona va ser un canvi important per a mi. Hi vaig coincidir amb Joan Serra. Ja el coneixia de l’institut. Després a Barcelona viuríem plegats. Encara el consider un dels millors amics que he tingut, i duu mort 23 anys. Era una persona d’una creativitat extrema i una gran generositat. Sempre estava pendent del que feies, del que feien els altres, de comentar-ho. Era algú molt inquiet. Compartíem moltes coses, lectures, música. Jo he descobert això, jo he descobert això altre. A Barcelona jo passava més temps als tallers de la facultat de Belles Arts que a la facultat de Dret. I després, la vida, llibreries, concerts, activitats...

Juraria que sou artista, tot i que no sigui capaç de dir què feis exactament.

— Ja sé que sona horrible dir aquestes coses, però artista sí que m’hi consider, per sort o per desgràcia, perquè de petit sempre m’han interessat aquestes coses. En el meu cas, la creativitat no és una opció. És com haver nascut amb braços i cames. Poeta ho som, però desgraciat. Poeta inèdit. També és que som molt gandul. Això de moure’m, presentacions, entrevistes... Tot allò que envolta el fenomen creatiu no m’agrada, no m’hi sent còmode. Però l’escriptura sempre m’ha acompanyat. Vaig pintar durant uns anys, però allà on més em reconec és en el fet d’escriure. La música també m’ha agradat molt, però mai n’he après. En Joan Serra va intentar ensenyar-me a tocar la guitarra, però no en va treure aguller. Això sempre ho he sentit com una frustració. El que més m’hagués agradat és ser músic, si n’hagués tingut aptituds.

Sí que heu publicat, i durant molt de temps, la tira còmica Comtugueda.

— El Comtugueda encara es publica. Abans sortia al Cent per Cent, la revista local de Manacor, i ara es publica a la revista de Porto Cristo. Això va començar amb en Toni Planissi; ara s’hi ha ajuntat més gent, amics com Víctor Riera i Toni Sansó, més interessats en el cinema. Som uns quants. Un bon grapat de rarots…

Amb Toni Planissi sou coautor dels còmics Els darrers dies de l’Imperi Mallorquí i Un infern a Mallorca, ambdós a Edicions del Despropòsit.

— Amb en Toni anàvem a EGB plegats, també ens coneixem de petits. Això del còmic va sorgir d’una manera molt espontània. Es va publicar de casualitat, perquè ho va veure Pau Castanyer, d’Edicions del Despropòsit, i li va fer gràcia, però nosaltres ho fèiem com un entreteniment. No teníem cap pretensió. Solíem anar d’excursió i sempre dèiem moltes beneitures i dois i les vàrem anar apuntant. Sempre ens han sorgit coses així, fent un cafè, fent una volta…

Hi ha transvasament entre la vostra feina a la botiga de souvenirs i les vostres creacions?

— És que l’aspecte creatiu ho alimenta tot. Amb la meva parella, Alice Oplatková, també utilitzam la botiga com a espai expositiu, perquè és un poquet galeria. I hi jugam un poquet, som una botiga estranya. Els alemanys no saben com s’han de prendre el fet que hi tinguem penjat el cartell de Malditos bastardos de Quentin Tarantino. En origen sí que va ser un souvenir més prototípic: veníem matalassos inflables, para-sols, estores… Ara venem sabates i juguetes. És una altra cosa. De fet, els souvenirs típics estan desapareixent. És una llàstima perquè eren representatius.

Es crea més lliurement des de la perifèria?

— Sí, des de la perifèria de tot. Des de la perifèria vital, diria. Crec poc en les institucions i les capelletes. M’agrada més el que està al marge, allò que queda oblidat, el que queda a les voreres. De vegades pens que hem tornat una societat excessivament seriosa, hem descartat l’amateurisme com a opció: sembla que hem de ser professionals o no podem ser res. A mi m’agraden els terrenys en què et pots divertir sense necessitat de prendre’t massa seriosament a tu mateix.