Abel Folk: "Molts hem deixat de parlar de què va passar la tardor del 2017 per evitar els conflictes"

Alguns dies d'ahir és "un mirall de la realitat", defensa l'actor Abel Folk, que interpreta el pare de la família protagonista d'aquesta funció. Escrita per Jordi Casanovas, l'obra duu damunt l'escenari els fets que més van marcar la tardor catalana l'any 2017. L'espectador és testimoni de com afecten dies com l'1-O les relacions d'una família de quatre integrants. La peça no es posiciona, no es decanta per cap costat; el que fa és reclamar l'escolta. Aquest cap de setmana passarà pel Teatre de Manacor (dissabte, 13 de novembre) i pel Principal de Palma (diumenge, 14 de novembre).

Ja fa una temporada que heu començat la gira d'aquesta obra. No deu ser fàcil mostrar-la a Catalunya. Quin impacte ha tingut de cara al públic?  

— És molt curiós perquè és una funció en què existeix l’experiència prèvia que tenen els espectadors sobre el tema de què parlem. En teatre sempre depenem de com són els espectadors. En aquest cas, hi ha dies que la funció és més semblant a una comèdia i d’altres és un drama. Hi ha gent que pateix molt perquè ho va viure de manera molt dolorosa. 

 Quin és el punt fort del text de Jordi Casanovas? 

— Diria que la gran intel·ligència del text és que ha sabut explicar una història molt radicalitzada, que la gent va viure de manera molt intensa des d’un extrem i l’altre. En el text, tothom s’hi reconeix. Alguns s’ho miren més des de la distància, i per altres és remoure la ferida. La funció recorda aquelles situacions, però sense prendre'n partit. És un mirall de la realitat. Casanovas ha estat molt astut. Aquell context va travessar el dia a dia familiar i no podem oblidar que dins cada casa hi havia altres històries que també es van veure afectades pels fets de la tardor de 2017. És interessant veure com aquesta situació externa i grandiloqüent acaba afectant la part més íntima de les persones.  

Quina va ser la seva reacció quan Casanovas us va proposar treballar sobre aquests fets? 

— Em va trucar quan no havia acabat el text, però em va fer gràcia que em digués que estava pensant en mi quan perfilava un personatge. Tot el temps. El cas és que el meu personatge i jo som totalment diferents. A més, Jordi em coneix, hem treballat junts i sap com penso. Em va semblar un exercici interpretatiu potent. Més que políticament, el senyor a qui dono veu té una energia un punt inconscient, és radical i visceral. Estem a anys llum. 

 Però, en un moment tan parcial, no us va suposar cap tipus d'incomoditat posar la situació de Catalunya damunt l’escenari? 

— Vaig pensar que era oportú, i vaig confiar que la manera de fer de Jordi em faria sentir còmode. Som molts els que hem deixat de parlar de què va passar la tardor del 2017 per evitar els conflictes amb la gent propera, perquè és un tema que ens duia a la confrontació. Era important que algú ho posés damunt la taula d’una manera honesta, sincera, intel·ligent i respectuosa. Dur-ho a l’escenari ha estat una manera de recuperar un tema de conversa que s’havia evitat. 

 És una funció que reivindica la comprensió?  

— Diria que Alguns dies d’ahir no ofereix un missatge amb cap solució o resposta. Però és cert que, molt implícitament, ens mostra la necessitat, en una família en què cada membre pensa diferent, d'escoltar-se. Sempre hi ha punts de conflicte i tensió, però després arriba l’exercici d’escoltar-se. Gràcies a això, són capaços de continuar convivint. En un conflicte tant radicalitzat és necessària la voluntat de comprendre. Si ho féssim, potser algunes coses no ens semblarien barbaritats i podríem trobar un camí per ser feliços que, a última hora, és el que hem vingut a fer al món. 

 Passareu per Manacor i, després, Palma. Venir a Mallorca a actuar és complicat?

— Hem tingut sempre moltes facilitats per venir a Manacor, que sempre han apostat pel teatre en català. A Palma hem vingut menys. Sap greu, perquè tampoc no hem anat al País Valencià durant molts anys. Les situacions polítiques diverses també ens han dut a aquesta situació de desconnexió entre uns i altres, però sembla que la cosa està canviant. Veig certa consciència en la necessitat de recuperar relacions fluïdes entre els territoris que compartim cultura i llengua, que diria que és l’element més rellevant d’una cultura. Estic bastant convençut que la supervivència de la cultura en català depèn bastant i absolutament de les bones relacions entre les indústries culturals de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Els mercats de cada un d’aquests territoris per separat són massa petits. En aquest espai també hi compto Andorra.