Al Trui Teatre i a l'Auditori de Manacor l'Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo, va acompanyar Pablo Ferrández per interpretar el Concert per a violoncel, Op. 129, de Robert Schumann. Una obra mestra, una peça que es troba entre els millors concerts per a aquest instrument de la història de la música. Incompresa en el seu temps, va trigar deu anys, d'ençà que es va editar, a interpretar-se per primer cop. Tot un festival de colors i temes que es van succeint com si cada moviment, sense pausa, pertanyés a una peça diferent. Convertit ja en un clàssic, de totes maneres, no resulta estrany que en el seu moment sobtàs qui més qui menys. La diversitat d'estils sempre posa a prova el solista i Pablo Ferrández la va superar amb escreix, amb una lectura elegant, fins i tot en el primer moviment, Nich zu schnell ('No massa ràpid'), d'una escriptura que sembla tan sols embastada. Subtil en el segon moviment, Langsam ('Lent'), un diàleg entre el violoncel i l'orquestra, d'un crescendo majestuós i d'una nitidesa engalanada amb tot un seguit de variacions de gran riquesa cromàtica, mentre que el tercer, Etwas Lebhafter. Sehr Lebhaft ('Una mica dinàmic. Molt dinàmic'), en forma de sonata, ja molt més convencional, però sobretot més alegre i dins les estructures més academicistes, també com si fos d'una altra galaxia, fins a arribar a la meravellosa cadenza, el gran moment, amb la qual Pablo Ferrández arrodoní la seva majúscula intervenció. Una composició que el seu autor no va poder escoltar mai interpretada.
Era l'estrella de la funció, tot i que abans la Simfònica havia interpretat com a pròleg del concert l'obertura de l'òpera de Haydn, Lo speziale, basada en una obra teatral de l'insigne Carlo Goldoni. Una manera com una altra d'encalentir motors de tot el que vindria després. I després de l'estel·lar concert de Schumann, l'orquestra interpretà una altra joia de la història de la música, la Simfonia núm. 4 en mi menor, Op. 98, de Johannes Brahms. Una peça que no per escoltada tants cops deixa de sonar immensament bella. Ja ho deia Celibidache, “Musik steht immer neu” ('la música sempre és nova'). I no sé si nova, però, en qualsevol cas, la Simfònica, amb un Pablo Mielgo inspirat, intens i controlant totes i cadascuna de les seqüències que conformen aquesta partitura tan esplèndida i sumptuosa, al mateix temps que suplia una hipotètica manca d'efectius, amb una interpretació immaculada, meticulosa i preciosista. Com per sortir del concert gairebé sense tocar amb els peus a terra.
