Hespèrion XXI
Palau de la Música, 9 novembre 2021
Publicàvem ara fa un mes la crítica d’un concert de Jordi Savall en què lamentàvem l’erràtica direcció de les simfonies 6 i 7 de Beethoven a L'Auditori. Ara, però, és hora de treure’ns el barret i de saludar el mestre, reverenciant el seu gran encert en el concert de dimarts al Palau de la Música Catalana.
Acompanyat per cinc músics habituals en les seves formacions, Savall va presentar un programa variat, suggerent, dinàmic i bellugadís entorn de músiques de finals del Renaixement i d’inicis del Barroc i fonamentades en planys, improvisacions, follies i batalles. Espanya, França i Anglaterra agermanades per les sonoritats d’Hespèrion XXI, integrat en aquest concert per Xavier Díaz-Latorre, Andrew-Lawrence King, Juan Manuel Quintana, Xavier Puertas, David Mayoral i, esclar, Jordi Savall amb les seves violes da gamba.
Si les sinuoses textures d’Els planys de Saint-Colombe evocaven amb nostàlgia el grand siècle francès, el fandango de Santiago de Murcia o les improvisacions sobre La Guaracha de Juan García de Zéspedes van omplir de ritme les parets del Palau de la Música. I el públic s’ho va passar d’allò més bé.
Atents al fraseig, al ritme i amb afinació immaculada, els components d’Hespèrion XXI van demostrar una vegada més que Jordi Savall té una gran habilitat a l’hora d’envoltar-se dels millors músics per dur a terme els seus projectes. I que en aquest tipus de repertori no té rival, perquè té la volada imaginativa per fer d’aquestes partitures una cosa nova, fresca i vigorosa. I sense màcula en l'aspecte tècnic.
Hi va ajudar força que el concert no tingués pausa, que la il·luminació de l’escenari contribuís al recolliment de la sala (completament a les fosques) i que la megafonia fos la justa per no perdre detall dels petits grans instruments tocats per músics tan selectes. Un veritable goig de tardor i que demana més concerts d’aquest estil en aquests temps en què els programadors semblen bastant curts d’idees en matèria de repertori: massa Winterreise a Barcelona poden acabar banalitzant l’excels cicle de Schubert, mentre que descobrir les obres de Diego Ortiz o de Tobias Hume resulta més suggerent i apassionant.
