'Giocoso', com ha de ser

PalmaFigaro, Rosina, Almaviva, don Bartolo i companyia, els protagonistes de la commedia del Signor Beraumarchais, titulada inicialment Almaviva, o sia L’inutile precauzione, immortalitzada per Gioachino Rossini com El barber de Sevilla, aterraren al teatre Principal d’Inca sota el guiatge de Bernat Quetglas i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, com a cloenda i cirereta d’una ambiciosa temporada de la formació. Però el que més crida l’atenció d’aquest cim de l’òpera buffa per excel·lència és haver-ho fet amb una majoria de cantants que, d’una manera o d'una altra, són de la terra. Així, Begoña Gómez fou una Rosina mesurada, sense perdre la ingènua i graciosa condició del personatge; Jorge Tello, per la seva banda, donà vida a un Figaro desfermat, divertit, que sens dubte fa fer les delícies d’un públic que gairebé omplia el recinte; Pablo López, ves a saber quants don Bartolo duu dins el gavatx, amb la qual cosa el domini del personatge era manifest. Potser al comte d’Almaviva de Bryan López li va mancar una mica de volum i li va sobrar histrionisme. Laura de la Fuente va saber trobar el punt exacte d’una Berta molt divertida; David Cervera va fer un Basilio més que correcte i Biel Mas va anar sobrat amb el Fiorello i l’oficial.

L’orquestra va sonar impecable, amb menció especial per a Llorenç Prats al clave, sempre al servei dels cantants, tot i que no és fàcil per al director tenir-los gairebé sempre al darrere. Cert que un cor de tres, format per Miquel Company, Biel Bennàssar i Gerónimo Seib, potser no sigui tal, però salvaren l’escomesa d’haver de suplir, entre altres coses per qüestions d’espai, el nombre habitual i necessari, això sí, algun d’ells 'actuant' més del compte. Un petit detall sense gaire importància dins una posada en escena semiescenificada que signa Miquel Àngel Raió, qui un cop més aconseguí que tot transcorregués a bon ritme, que el dibuix dels personatges fos el que pertoca, és a dir, graciosíssim, divertit i apamat, que va fer que ningú no enyoràs una escenografia convencional. Va ser una festa per al públic, que va poder gaudir d’un espectacle de bon nivell i una autèntica llàstima que tan sols es pugui veure en una única funció.