Gerardo Herrero: "Les televisions no volen treure uns idiotes dient-los que ho fan malament"

El productor madrileny participa en el programa Mallorca Talents Lab de l'Atlàntida Film Fest

L'oscaritzat i guanyador de set prmeis Goya Gerardo Herrero –productor, director i guionista madrileny– és un dels convidats d'honor de la desena edició de l'Atlàntida Film Fest. Aquesta és la primera vegada que acudeix al festival i ho fa en qualitat d'expert amb motiu del programa Mallorca Talents Lab, que té com a objectiu establir vincles entre creadors joves i professionals consolidats.

Què opinau de celebrar un festival així davant la situació que estam vivint?

Em sembla valent i és una oportunitat de no estar tot el temps donant voltes al mateix. Dilluns vaig estar a la inauguració i, per exemple, el concert de música que va haver-hi ja és una excusa per sortir. Quan vingui la vacuna ja s'arreglarà, però, de moment, hem d'intentar fer vida normal.

Quin futur creis que espera als festivals quan certàmens com el de Cannes ja s'han suspès?

Molts festivals han tancat, es parla que no existiran. Quan tenen un format més gran ho fan inviable per la quantitat de gent que ajunten en projeccions, festes, reunions... Però per a festivals més petits, amb una voluntat més artística com l'Atlàntida, crec que és una oportunitat que es pugui fer.

Com valorau l'evolució que ha tingut l'Atlàntida al llarg d'aquests deu anys?

El festival ha anat creixent. Aquest any és el més atípic en projeccions, pel·lícules i assistència d'espectadors. Però és una oportunitat de trobar-te amb els teus companys d'altres regions d'Espanya o altres tipus de gent d'altres països.

Què suposa en la carrera d'un artista participar en un festival així?

Representa l'oportunitat de veure les teves pel·lícules, que es poden comprar, exhibir o trobar en una plataforma o distribuïdora, i és una manera de veure la reacció d'un públic d'altres països. Suposa tenir mirades diferents de les que habitualment tens.

La vostra productora, Tornasol, representa la unió cinematogràfica entre Espanya i l'Amèrica Llatina. En quin punt es troba aquest sector ara?

La relació actual és complicada perquè hem passat de ser un país que produïa molt amb Amèrica Llatina a coproduir molt poc. Tot això fa que hi hagi moltes pel·lícules estatals que tenen molt èxit al seu país viatgin menys i tinguin menys èxit fora. Els festivals permeten que aquestes pel·lícules es vegin i es promocionin.

En el sector del cinema ho heu aconseguit pràcticament tot, i ara us heu introduït en la televisió. Continuareu per aquesta via?

Ara és més difícil muntar una pel·lícula i encara més complicat guanyar doblers amb les pel·lícules. Llavors els productors hem cercat una via de complementació a les pel·lícules amb les televisions. És com una nova manera de tenir ingressos.

Això inclou les plataformes de vídeo sota demanda?

Bé, jo no faig pel·lícules pensant en això, perquè si ho fes hauria de canviar la narrativa. No tenc la necessitat de fer-les més curtes o per a un altre públic. Crec que tenen un recorregut artístic més limitat i un recorregut econòmic que pot ser més ampli. Evidentment, un fa pel·lícules pensant que la gent les anirà a veure i que agradaran.

Moltes de les vostres pel·lícules són ficcions inspirades en la realitat. Si haguéssiu de fer-ne una de l'actual, de què parlaria?

Jo faig pel·lícules que crec que m'interessen a mi i poden interessar a més gent. Pel·lícules com El Reino o Que Dios nos perdone són pel·lícules que parlen de coses de la societat espanyola a través de la policia, amb esdeveniments que intenten representar que aquests jocs tenen un sentit en la realitat. Faig pel·lícules que crec que tindran un públic o que tindran un valor per haver-se fet pel tema del qual parlen. Per exemple, s'explica el que passa al regne de la corrupció, però també com ha reaccionat l'Estat a aquestes situacions.

En casos com aquest, en què es parla de la corrupció, és més difícil aconseguir finançament?

Sí, és clar. Una de les parts fonamentals de la nostra capacitat d'ingressos prové de prevendes a les televisions i les televisions no volen treure uns idiotes dient-los que ho fan malament o que els grups empresarials que les representen ho fan malament. Això dificulta la promoció i la venda. Però he aconseguit poder fer-les [les pel·lícules] sense que ningú m'ho impedeixi i sense que hi hagi cap acte de coerció perquè jo estreni.

Quins projectes teniu actualment en marxa?

Ara estam filmant una sèrie que es titula Ana Tramel. El Juego, que és una sèrie parla de les addiccions al joc, que va tenir certa polèmica. A alguns casinos sembla que no els va agradar que féssim la pel·lícula. Quan havíem firmat el contracte amb ells, no ens varen deixar filmar al casino.

I en cinema?

Estam a punt de començar un projecte basat en els assassinats dels jesuïtes a El Salvador, ara que se'n compleixen 30 anys. És un thriller d'investigació que conta el que va passar en la realitat. La testimoni que va veure qui cometia els assassinats era una senyora que li ho va contar al seu marit i varen aconseguir salvar els altres soldats que havien de ser executats. També té una trama política de com aquesta dona va aconseguir escapar dels Estats Units.

Us ha afectat en el rodatge la pandèmia?

Havíem d'haver començat el març, però encara no hem pogut. Estam intentant aconseguir que ens deixin anar cap allà i, sobretot, tornar.

EDICIÓ PAPER 15/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF