Galàxia Llompart

Galícia Mítica

Quan només tenia un any de vida, el pare de Josep M. Llompart va ser destinat a Galícia com a coronel d’infanteria, motiu pel qual tota la família va haver d’anar a viure-hi fins al 1930. D’aquella terra, el poeta Llompart mai no oblidaria les aromes salines, les fortors de la mar i el brogit fosc i oliós de les ones. És a partir d’aquesta primera etapa formativa que els primers records infantils i les nostàlgies iniciàtiques es bastiren sobre una Galícia convertida en llegenda pel pas del temps i pel pes de la memòria. Gràcies a aquesta passió inherent, Josep M. Llompart dedicaria esforços a traduir obres destacades com Quinze poetes gallecs, Poesia galaico-portuguesa, Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro.

Mandràgola

En el folklore europeu, la mandràgora és una planta associada a les bruixes i als seus conjurs, i durant segles es va creure que naixia als peus d’un penjat després d’una ejaculació post mortem. Més enllà d’aquestes creences fosques, se li atribueixen poderoses forces curatives, tot i que en realitat és altament tòxica i pot provocar la mort a qui la ingereixi, fins i tot en petites quantitats. Segurament per culpa dels distints imaginaris inquietants que l’envolten, Josep M. Llompart la va fer servir com a títol, seguint l’exemple de Maquiavel amb una obra teatral, d’un dels seus poemaris més valorats: Mandràgola, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia i el premi Nacional de la Crítica.

Bar Riskal

Hi ha espais històricament essencials per entendre les dinàmiques culturals d’una època: si el segle XXI a Barcelona no es pot entendre sense el bar Horiginal, el segle XX a Mallorca implica necessàriament les tertúlies del bar Riskal a Palma, on Llorenç Villalonga, Manuel Sanchis Guarner i Camilo José Cela, entre d’altres, lideraven les converses i els recitals. Entre les parets del Riskal es varen estrènyer els lligams entre els membres de la generació dels 50: Blai Bonet, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover, que va immortalitzar el lloc a la novel·la Tertúlia a Ciutat. Trepitjaren el local, durant els darrers dies d’existència de l’any 1968 poc abans de donar pas a l’actual Hort del Rei, Guillem Frontera i Jaume Pomar, entre d’altres.

Papeles de Son Armadams

Josep M. Llompart sempre va ser un intel·lectual molt conscient de la situació en què es trobava la llengua, la literatura i la cultura catalanes, per això sempre va cercar opcions per donar-les a conèixer. Sabedor que una revista és una eina utilíssima de difusió, no va dubtar a l’hora de col·laborar amb la revista fundada per Camilo José Cela des d’una barriada de Palma al peu del castell de Bellver: Papeles de Son Armadans. Llompart va treballar-hi com a gerent, corrector, director literari, sotsdirector i autor de traduccions, ressenyes, crítiques i creacions pròpies entre 1956 i 1961. En l’ofegat clima d’opressió sota la dictadura franquista, Papeles de Son Armadans era un petit oasi. Gràcies a Cela, Llompart va poder conèixer figures com Celso Emilio Ferrerio, Vicente Aleixandre, Michel Butor, Italo Calvino, José Luis Aranguren, Blas de Otero, Jorge Guillén, Tristan Tzara, Américo Castro, Baltasar Porcel i Joan Miró, entre d’altres.

Morsamor

Si Biel Mesquida va bastir el neologisme ‘amort’ per unir en un mateix mot inventat els dos grans temes universals com són amor i mort, abans Josep M. Llompart havia arribat a una construcció semblant amb l’expressió ‘morsamor’, que resumeix i fusiona les dues columnes totèmiques que sostenen l’univers poètic de l’autor. La poesia llompartiana oscil·la entre aquestes dues pulsions sempre fermades i sempre definitives, i tot mentre al centre manté un sentiment de nostàlgia permanent pel passat i per la vida no viscuda intensament. Potser Llompart ens convida a sentir que és només creant que es pot arribar a la consciència plena que atorga el carpe diem: aprofita el dia. Cal que gaudim del que tenim, doncs, ja que la mort sempre ens estira de les orelles.

Unes Illes d'Or

Immediatament després de la seva etapa sota l’ombra de Cela i Papeles de Son Armadans, Josep M. Llompart va ser requerit per Francesc de Borja Moll per ajudar-lo a fer créixer l’ambiciosa Editorial Moll. Naixeria així una de les aliances més importants del món editorial en llengua catalana amb col·leccions mítiques com ‘Raixa’, ‘Illes d’Or’ i ‘Balenguera’. Sota la direcció i les recomanacions literàries de Llompart es varen publicar obres emblemàtiques de la segona meitat del segle XX de mestres com Llorenç Villalonga, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Campany i Joaquim Carbó, entre centenars més. Gràcies a Moll i a Llompart, Mallorca va esdevenir un dels punts neuràlgics de la literatura als Països Catalans.

Premis Josep M. Llompart

Tant l’Obra Cultural Balear com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana atorguen cada any els respectius premis Josep M. Llompart: evidentment són un claríssim homenatge i una emotiva manera de recordar l’implicat home cívic que les va arribar a dirigir. El de l’OCB condecora una persona que s’hagi distingit a les Illes Balears per la seva dedicació a la normalització de la llengua, la cultura i la identitat nacional. El de l’AELC premia el millor llibre de poesia en llengua catalana publicat l’any anterior.

Cap d'any

Una Editorial Moll que estava ressorgint de les cendres dels anys de censura, d’opressió i de la grisor va publicar, entre el 1956 i 1964, uns volums que volien ser una radiografia de l’època, un inventari de les publicacions anuals i un informe sobre les activitats de més rellevància que s’havien duit a terme a tots els territoris de parla catalana i a l’estranger. Aquells llibrets duien com a títol Cap d’any i eren una delícia en què Josep M. Llompart va brillar com a hàbil prosista. A través de les seves cròniques mallorquines, Llompart aconsegueix uns escrits propers i cultes, erudits però també irònics, sorneguers o, fins i tot, paròdics que es llegeixen com a contes o com a trossos d’una magnífica novel·la fragmentada.

Prou pròlegs i presentacions!

D’una capacitat de feina incomparable i d’una generositat infinita, Josep M. Llompart sempre va donar suport a les noves generacions. Ho va fer a través de lectures crítiques, recomanacions didàctiques, actes públics, publicacions de diversa mena i, com deia ell mateix, “pròlegs, prologuets i prologuins de tota casta i color”. Per aquest motiu, probablement Llompart és l’escriptor que més paratextos ha escrit en la història de la literatura catalana. Però, tan contínuament sol·licitat com estava, un dia va haver de posar un rètol a la porta del despatx que tenia a l’Editorial Moll: prou pròlegs i presentacions. Però això no va aturar la feinada. De fet, quan Llompart va morir estava escrivint un altre pròleg, que va restar inacabat, per a Antònia Arbona, poeta que llavors començava.

Vocabulari privat

Més d’un cop Josep M. Llompart va afirmar que a ell el que li hauria agradat era haver pogut escriure novel·les o gaudir de més temps per consagrar-se únicament a la poesia, però li havia tocat fer tots els papers de l’auca. Tot i que pròpiament Llompart mai no va escriure cap novel·la, sí que va escriure la novel·la d’una vida, i ho va fer a quatre mans amb Antònia Vicens. El resultat és Vocabulari Privat: una encisadora sèrie d’episodis vitals significatius que es llegeixen com capítols de dues existències separades pels orígens però unides per la passió i que es varen anar publicant periòdicament al Diario de Mallorca abans de veure la llum com a llibre a Columna després de la mort de Llompart. Vint-i-cinc anys després del traspàs de l’insigne Homenot, AdiA Edicions la va reeditar tot mantenint l’epíleg original de Vicenç Llorca i incorporant-ne un de nou de Pilar Arnau.