CuinerUna qüestió d’adobament. Una societat -entesa com la suma d’individualitats que, juntes, formen un total intangible però a la vegada quantificable- té molt a veure amb la pagesia. Hi ha dues maneres de reclamar fruits a la terra: una, la que en vol treure profit de manera ràpida i intensa, l’altra, la que intenta mantenir la terra en les millors condicions possibles perquè entén que així la terra li agrairà a llarg termini. Resulta inútil esmentar quina fórmula ens donarà la fruita més sucosa.
Els infants d’avui són la fruita del futur, per això com els adobem resultarà definitiu per a la qualitat del món que ve. Resulta evident que l’educació és la clau de volta del problema. Ara bé, el que no està gens clar és si sabem quina és l’educació que convé. Pareix que la direcció que indiquen alguns és fer entendre com més aviat millor als infants que el món que es trobaran és una selva. Segons aquesta teoria, la vida/jungla que els espera només atorgarà els seus nèctars a una elit formada per a tal fi des del bressol.
Revàlides, ministres que encaminen els nostres universitaris cap a carreres amb ‘futur laboral’ i progenitors que inscriuen els seus infantons de menys de tres anys a determinades escoletes perquè hi parlen en anglès, mandarí o rus, són mostres clares d’aquesta tendència. A l’altra banda de la balança, pareix que hi resideixen els que no neguen que el futur no regala res, però que alhora creuen que omplir la vida dels nostres nins de pressió i responsabilitat és negar-los part de la seva infància, a més de no suposar ni de prop la solució per al problema. Com deia el pedagog brasiler Paulo Freire, “ensenyar no és transmetre coneixements, sinó fomentar les possibilitats per a la seva pròpia creació o construcció”.
La dèria per la cuina -pel miratge que molts creuen que és la cuina professional, hauríem de dir- ha provocat overbooking en les escoles d’hoteleria i restauració. Molts d’aquests alumnes, enlluernats pel que pensaven que era una porta directa cap a la fama, abandonen els estudis molt abans d’acabar la seva formació. Una llàstima difícil d’evitar, atès que són modes...
El meu ofici pateix unes taxes d’intrusisme estratosfèriques. Tal vegada, un col·legi professional de cuiners que vetlli per la qualitat, la salubritat i la serietat del sector i la professió seria un primer pas per dotar aquesta manera de guanyar-se les sopes d’un esquelet sobre el qual sustentar l’evolució i el progrés. Posats a parlar de millores, crec que ha arribat l’hora de revisar l’educació que reben els futurs cuiners. Formar cuiners, formar persones en general, no pot deixar de banda les branques humanístiques del coneixement, si no és que allò que es pretén sigui únicament dotar de tropa els establiments. I aquesta no deu ser la idea, o sí?
