Cinema
Cultura 02/12/2021

'Fue la mano de Dios': el director de 'La gran bellesa' recorda la seva joventut en una Nàpols somniada

El gol impossible que Maradona va marcar el 1986 al Mundial de Mèxic bateja la pel·lícula de Paolo Sorrentino

2 min
Filippo Scotti, 'alter ego' de Paolo Sorrentino a 'Fue la mano de Dios'

'Fue la mano de Dios'

(3,5 estrelles)

Direcció: Paolo Sorrentino. Guió: Paolo Sorrentino. 130 min. Itàlia (2021). Amb Filippo Scotti, Toni Servillo, Teresa Saponangelo i Luisa Ranieri. Estrena als cinemes

Si alguna cosa fa palesa Fue la mano de Dios és que Paolo Sorrentino té una relació problemàtica amb aquells (i allò) que estima. Mirant cap endins com mai ho havia fet fins ara, el director de La gran bellesa arrenca pàgines del seu diari d’adolescència i viatja a la Nàpols de mitjans dels vuitanta, on tothom semblava estar aguantant la respiració a l’espera que es confirmés l’arribada de Maradona per lluir els colors de la ciutat. El messies argentí apareix al film en tota la seva plenitud (ja ho havia fet a La joventut, en la versió voluminosa i decadent dels seus darrers anys) i, de fet, el gol impossible que va marcar amb l’Argentina a la semifinal del Mundial de 1986 bateja la pel·lícula, com un eco miraculós de l’esdeveniment tràgic que va marcar la vida de Sorrentino i del seu alter ego a la ficció, Fabietto –Filippo Scotti, que llueix el (des)pentinat i l’arracada característics del director i un posat a mig camí entre Louis Garrel i Thimotée Chalamet.

Tràiler 'Fue la mano de Dios'

Al voltant d’aquest punt de gir, s’organitzen un reguitzell de vinyetes d’estructura tossudament descompensada (hi ha trames i personatges que desapareixen quan tot just han estat enunciats) i una aparença tan anecdòtica com magnètica teixida pels petits gestos que marquen els afectes entre els personatges: quan Sorrentino encerta el to, com succeeix en aquesta obra, no té rival a l’hora de crear imaginaris acollidors, per on ens agradaria passejar i compartir sobretaules amb les seves criatures. Una òptica magnificadora d’un temps que no era millor –en què es permetia riure’s de la diversitat física i es feia els ulls grossos davant situacions de violència masclista– però que el cineasta no pot evitar idealitzar. És en aquesta contradicció que Fue la mano de Dios, amb totes les seves hipèrboles i els seus artificis, toca la fibra més universal i sincera sobre el vincle que gairebé tots establim amb la nostra memòria.

stats