Filosofia suïcida (II)

PalmaEls filòsofs il·lustrats estan molt dividits i tenen opinions contraposades en relació amb el suïcidi. Per una banda, Kant i els enciclopedistes Voltaire i Diderot es postulen com a amants i defensors incondicionals de la vida. Per a aquests filòsofs, el suïcidi no es pot defensar perquè representa el fracàs de l’ideal il·lustrat de progrés. Als antípodes s’hi situen Hume, Montesquieu i Rousseau amb una defensa raonada del dret a llevar-se la vida. Condorcet decanta la balança a favor del suïcidi, prenent verí a la cel·la de la presó abans de ser guillotinat, acusat de conspirar contra la Revolució durant l’època del terror jacobí. 

Entre els apologistes de la vida, Kant ocupa un lloc destacat. Per a Kant, el desig de viure és una tendència natural i un deure moral. A la Fonamentació de la metafísica dels costums, Kant és partidari de conservar la vida perquè és una obligació amb un mateix i els altres i el suïcidi és immoral perquè no és universalitzable, va contra la natura i incompleix l’imperatiu categòric que és el principi suprem de tota acció moral. Destruir-se a un mateix, amb independència dels motius, és un acte inhumà perquè representa renunciar a la dignitat i acceptar ser tractat com un mitjà i una cosa, i un simple animal, al nivell d’un cavall o un ca. Del suïcidi diu que és “l’acte més espantós que un home pot cometre”. En cap cas és un dret, ni un honor, ni un mèrit. Quant al suïcida, diu que és una espècie de “carronya”, un “desertor”, una amenaça per a qualsevol govern, “un rebel contra Déu”, que, de manera equivocada, es creu ser amo i senyor de la seva pròpia vida. Segons Kant, les causes més comunes que condueixen al suïcidi són la ira, la passió i la follia. Nega que disposar de la pròpia vida sigui un acte lliure perquè la llibertat només és possible si existeix la continuïtat del subjecte. A més, és un acte antinatural perquè tots els éssers tendeixen a l’autoconservació. A més, representa una acció contrària als designis divins. En definitiva, Kant posa la conservació de la vida com a límit a l’ús del propi cos, encara que situa per damunt del deure de mantenir la vida, el deure suprem de viure dignament, és a dir, respectant la dignitat de la humanitat sencera.  

La providència i la divinitat

Per la seva banda, David Hume es planteja el problema del suïcidi en relació amb la providència i la divinitat a l’assaig Del suïcidi (1777). La seva posició és favorable al suïcidi, però evita fer-la pública en vida per por de la condemna eclesiàstica, tot i tenir clar que el suïcidi no contradiu la doctrina cristiana. De fet, no observa cap oposició entre practicar la resignació davant la providència divina i actuar contra els mals evitables, posant fi a la vida. Tampoc veu que el manament que estableix la prohibició de matar faci referència a donar-se mort a un mateix, sinó que únicament prescriu el deure de no matar els altres, sobre els quals no es té cap autoritat. En aquesta controvèrsia religiosa, posa l’acceptació de la pena de mort per part de l’església com a exemple a favor de la seva interpretació de les Escriptures. I està d’acord amb l’historiador Plini el Vell en considerar que la facultat de suïcidar-se és el do més important concedit als humans per part de la divinitat. Si la vida humana fos sagrada, cap mosca o insecte seria capaç de destruir-la, com sí pot arribar a fer. Hume no condemna el suïcidi perquè no és un acte contra la providència ni tampoc perjudica el benestar dels altres, ni altera el bé de la societat. Ningú pot qüestionar el dret individual a abandonar la vida, quan aquesta representa una càrrega per a un mateix a causa de l’edat, la malaltia o d’una existència miserable i desgraciada. Com que el suïcidi no és un crim, tampoc és un acte de covardia, sinó de prudència i coratge, sobretot tenint en compte el temor que provoca la mort. Retirar-se de la vida podria ser fins i tot un acte socialment lloable quan un individu esdevé una gran càrrega per a l’Estat, o bé quan ja no pot contribuir al bé general o la seva existència impedeix que altres ho facin. Un altre argument que utilitza a favor del suïcidi és que el fet que una persona disposi de la facultat de llevar-se la seva vida no altera per res les lleis naturals de la matèria i el moviment a través de les quals Déu governa l’univers, ni tampoc en pertorba l’ordre, perquè, en paraules de Hume, “per a l’univers, la vida d’un ésser humà no té més importància que la d’una ostra”. La creació segueix el seu curs sense alterar-se el més mínim pels interessos i les accions particulars. Seria una blasfèmia imaginar que el suïcidi d’una persona pot arribar a alterar d’alguna manera l’ordre del món. En conclusió, ni el naixement ni la mort voluntària succeeixen sense el consentiment de Déu.  

Orgull humà

L’il·lustrat Montesquieu argumenta a favor de la mort voluntària a les Cartes perses, donant resposta a les objeccions més comunes llançades contra el suïcidi. D’entrada, denuncia la duresa i injustícia de les lleis que s’apliquen contra aquells que es maten a si mateixos. No considera just que s’obligui algú a formar part d’una societat contra la seva voluntat. Entén que el suïcidi és un dret que no modifica l’ordre natural ni s’oposa a la voluntat divina, ja que provocar la mort del cos no afecta l’harmonia de l’univers ni representa cap modificació significativa de la matèria, ni pèrdua per al món. Per acabar, explica que la forta oposició als suïcides prové de l’orgull humà que impedeix acceptar la petitesa de ser àtoms “delicats i fràgils” i incapacita imaginar l’univers sense “un home de més o de menys en el món”. 

El ginebrí Rousseau tracta del suïcidi a la novel·la epistolar Júlia o la Nova Eloïsa (1761), fent una apologia de la mort voluntària quan la vida esdevé un mal per a un mateix i no un bé per als altres. Per tant, hom es pot deslliurar d’una vida dolorosa amb una mort ràpida i voluntària sense fer cap mal. Per a Rousseau, és raonable llevar-se la vida si es té en compte que aquesta pertany a un mateix perquè li ha estat donada. Ara bé, el fet d’abandonar la vida, contràriament al que es pensa, és un acte d’obediència a Déu, que és, en darrer terme, qui ordena abandonar-la fent-la insuportable. Si el suïcidi no és una ofensa a Déu, aleshores tampoc s’han de tenir remordiments. Rousseau recomana tenir confiança amb la immortalitat de l’ànima i no donar tanta importància a la vida, i, a la vegada, ser conscients que el desig de viure i el temor a la mort oculten les misèries humanes. Pensa que no cal patir grans mals sense necessitat, que val la pena esforçar-se a estar mort quan la vida esdevé “penosa i dolorosa”. Considera que és injust haver de suportar una existència desgraciada que no produeix cap bé. En definitiva, cal actuar seguint la màxima moral escrita a l’ànima humana per Déu que es resumeix a la frase “fes allò que t’és saludable i que no sigui perjudicial per a ningú”. Rousseau està d’acord a seguir les màximes cristianes, i no veu que la decisió de morir contradigui el manament cristià de “no mataràs” perquè considera que la mort voluntària no és un crim, sinó una ofrena a Déu a través de la qual el suïcida entrega l’ànima en sacrifici.