Filosofia homòfoba (III)

PalmaEls filòsofs il·lustrats condemnen majoritàriament l’homosexualitat, però tendeixen a desaprovar les sancions legislatives i les accions punitives extremes contra els homosexuals. Els il·lustrats prefereixen altres mesures més preventives i aposten per una educació familiar que reprimeixi i corregeixi aquests instints. Així, la posició més representativa dels intel·lectuals il·lustrats consisteix a condemnar moralment la sodomia i la pederàstia, i a la vegada defensar la despenalització d’aquestes pràctiques per evitar aplicar la pena capital. Per a Rousseau, Voltaire i Condorcet, l’homosexualitat és un vici privat que s’ha de resoldre a través d’una bona educació, encara que cadascú en fa les seves pròpies consideracions i desenvolupa els seus arguments particulars. Montesquieu i Kant es mostren més durs i no són partidaris de despenalitzar l’homoerotisme. Sens dubte, Bentham és el mes avançat de l’època per atrevir-se a reconèixer alguns beneficis socials de l’homosexualitat.   

Jean-Jacques Rousseau, en el llibre II de les seves Confessions (1782), mostra rebuig a la sodomia a partir d’una experiència traumàtica d’adolescent a l’hospici de catecúmens de Torí, en el qual estava intern. Rousseau conta que hi havia un “moro” que el besava, li feia insinuacions per dur-lo al seu llit, fins que un dia es va masturbar davant seu, mentre li feia tocaments i l’acaronava i l’incitava a fer el mateix amb ell. Aquest episodi el deixa desconcertat, fins que un dels administradors del centre el renya per anar contant a tothom el que havia passat, i a la vegada lleva ferro a la història, dient-li que ell també havia tingut una experiència semblant durant la seva joventut. La impressió final de Rousseau és que la sodomia és un costum molt comú i popular a tot el món. D’aquesta vivència tan negativa en treu una lliçó de futur: que qualsevol dona, fins i tot la més lletja, li semblarà adorable. Anteriorment, a l’Emili (1762), havia recordat ja aquest mateix episodi traumàtic de la seva joventut, sense donar-ne tants de detalls. El filòsof ginebrí deixa clar que la tendència natural és que un sexe se senti atret per l’altre, d’una manera indeterminada. Llavors, el desig natural es transforma en amor per algú particular a través del judici i el coneixement, el costum, el tracte i les preferències. És partidari d’impartir educació sexual, dins els límits de la moral i les pràctiques que són correctes des del punt de vista de l’ordre natural.  

Desordre de la pubertat

En el Diccionari filosòfic (1764), Voltaire equipara ‘amor socràtic’ i homoerotisme, i el defineix com un vici, una inclinació i un desordre característic de la pubertat. L’homoerotisme masculí sorgeix a l’adolescència, als internats juvenils, quan els joves no poden satisfer de manera natural el seu desig sexual amb els ‘objectes femenins’ i l’orienten cap a objectes semblants físicament. Es tracta d’una confusió transitòria que afecta amb més freqüència els habitants de climes càlids que els dels climes freds perquè tenen la sang “més encesa”. A partir del cas de pederàstia d’un frare carmelita contemporani, anomenat Policarp, denuncia la tendència sodomita dels religiosos encarregats d’educar la joventut, que s’explica a causa del celibat al qual estan sotmesos. Voltaire repeteix la denúncia anticlerical a El Càndid, amb l’aparició de diversos jesuïtes assetjadors i violadors de jovenets. L’il·lustrat considera que cap nació civilitzada pot legislar a favor de l’homoerotisme perquè seria una llei contra natura i duria a la destrucció del gènere humà. Per això mateix no vol creure que la pederàstia grega no fos res més que una amistat espiritual ni que els legisladors grecs tolerassin aquesta “infàmia”. 

Montesquieu es mostra més dur que Rousseau, Voltaire i Condorcet. Al capítol sisè del Llibre XII de De l’esperit de les lleis (1748) es refereix a l’homosexualitat com un crim horrorós contra natura condemnat ensems per la religió, la moral i la política. Segons Montesquieu, l’homosexualitat té el seu origen en alguns costums i causa en els joves que la practiquen diversos problemes per a la salut, com debilitat i envelliment prematur i també efeminament. Critica la rigorositat de les penes a causa de la dificultat de provar la culpabilitat, i del perill de condemnar algú per un fals testimoni, una calúmnia o la declaració d’un infant. Els costums que afavoreixen l’homoerotisme són els exercicis gimnàstics despullats dels grecoromans, l’educació dels europeus en internats i la poligàmia dels musulmans. La seva proposta és controlar l’homosexualitat a través d’una acció policial estricta i l’aplicació de penes, com multar el culpable, avergonyir-lo públicament, i expulsar-lo de la ciutat i la societat.  

Immanuel Kant manté una posició semblant a la de Montesquieu. Al capítol vint-i-quatre de la seva obra Principis metafísics del dret (1796), a l’apartat en què tracta del dret domèstic, defineix l’homosexualitat com un tipus de comunitat sexual antinatural, i la distingeix de la comunitat natural, que té com a finalitat la reproducció de l’espècie. En paraules de Kant, el sexe antinatural es produeix “quan s’usen els òrgans sexuals d’una persona del mateix sexe i també quan es practica sexe amb un animal estrany a l’espècie humana”. En conseqüència, la sodomia és considerada un crim carnal contra la natura i quedaria al mateix nivell que la masturbació i el bestialisme. Per a Kant, els homosexuals desenvolupen una conducta immoral i viciosa, perquè a més de transgredir de manera injustificable les lleis naturals orientades a la procreació, actuen contra la raó universal que considera l’altre com un fi i no com un mitjà per fornicar i sentir plaer, i s’oposen al contractualisme transcendental, representat per la institució del matrimoni. Per totes aquestes raons, Kant considera que els homosexuals mereixen ser reprovats universalment.  

Llibertat individual

Jeremy Bentham defensa la causa dels homosexuals en tres escrits inèdits, que han estat traduïts per primera vegada al castellà el 2021. Es tracta de textos molt poc divulgats sobre les relacions homoeròtiques que el filòsof no es va atrevir a publicar en vida, ni tan sols utilitzant un pseudònim. El teòric de l’utilitarisme defensa la llibertat individual de mantenir relacions sexuals fora del matrimoni amb fins no reproductius i la despenalització de l’homosexualitat consentida. A l’assaig Sobre les irregularitats sexuals (1814) sosté la tesi que l’homoerotisme té efectes socials beneficiosos, que es resumeixen en la prevenció dels embarassos no desitjats i dels danys per a la salut de la masturbació, el control de la superpoblació, l’increment del plaer i la disminució de la prostitució femenina. En els altres dos assaigs, Sext (1816) i No pau, sinó Jesús (1817-1818) desplaça l’anàlisi de la sexualitat cap a l’àmbit religiós, contraposant la tolerància de Jesucrist en relació a l’homosexualitat amb la intolerància de la doctrina mosaica i paulina. Bentham arriba a afirmar que hi ha indicis als Evangelis que Jesús no només no condemna l’homosexualitat, sinó que a més podria haver mantingut relacions homosexuals i heterosexuals, igual que Sòcrates.