Poder veure en viu la primera òpera de Dmitri Xostakóvich ja és de per si un regal, entre altres coses perquè escoltar-la sense veure'n l’escenificació pot ser una mica dur, per distintes raons, com és, en el meu cas, no tenir-la dins el disc dur que és la memòria, però sobretot perquè les concessions harmonioses són escasses. Per una altra banda, el desgavell argumental, en rus, i amb vuitanta personatges tampoc no ho posa fàcil per entendre la pèrdua nasal i les posteriors peripècies del protagonista per trobar-la. Ajuntar la imaginació de Gogol, autor de la història en la qual es bassa, amb la del compositor, a vint-i-un anys i amb ganes de rompre tots els motlles que se li posaven pel davant, condueix a un còctel sobreabundant que necessita un esforç addicional per part de l’espectador.
Amb tot això no n’hi ha prou, perquè a tot aquest desgavell hi hem d’afegir la feina de qui ho ha embastat tot, el director artístic Australià Barrie Kosky, de tal manera que ho converteix en un espectacle de grans dimensions, àgil, divertit… que no et deixa parpellejar dos cops seguits, per no perdre el fil. Per interpretar Platon Kuzmitch Kovaliov, el protagonista a la recerca de la seva protuberància olfactiva, es necessita, a més d’un bon baríton, un actor de qualitat superba. Són dues hores sense aturar i fent de tot i molt, tot i ser l’únic dels personatges que no dobla el seu paper, perquè seria dramàticament impossible, ja que no deixa l’escenari en cap moment. Martin Winkler broda el personatge i s’endugué, molt merescudament, la major i millor ració d’aplaudiments.
La nariz és una coproducció entre el Teatro Real, la Royal Opera House, la Komische Oper Berlin i l’Òpera d’Austràlia, la qual cosa li assegura un bon recorregut, però també perquè ho té tot. És divertida, avantguardista, interessant musicalment per la gran quantitat de maneres i tipus d’orquestració que van sorgint a mesura que transcorre l’absurda contarella, que per una altra banda no deixa ni estament ni personatge sense la seva dosi de bescollades, des de les relacions de parella fins a completar la llista dels pecats capitals que defineixen la condició humana. Del primer al darrer component de la fitxa tècnica i artística varen superar les expectatives, segurament per a sorpresa de bona part del respectable, que fins i tot va gaudir amb un cos de ball que dinamitava un cop i un altre el peculiar escenari per on transitava l’orada història, de la mateixa manera que ho va fer amb l’orquestra, dirigida per Mark Wigglesworth, i el cor del Teatro Real.
