HISTÒRIA

L’esplendor de les Illes Orientals

Dues monedes revifen l’interès pel període islàmic de les Balears, que va durar més de tres segles però conserva pocs vestigis

Foren més de tres els segles, del començament del segle X a ben avançat el XIII, en què les Illes Balears formaren part del món islàmic, i poca cosa ens queda -físicament- d’aquell període. D’aquí ve la importància de no deixar-ne perdre cap vestigi, com les dues monedes que treia a subhasta Àureo & Calicó, i que el Consell de Mallorca ha adquirit fa uns dies: un dírham de plata i -sobretot- un dinar d’or encunyat per Ishak Ibn Muhammad el segle XII.

L’Arxipèlag, en aquest període, fou conegut com les Illes Orientals d’Al-Andalus -el territori musulmà a la península Ibèrica- i passà pel domini dels omeies, els almoràvits i els almohades, la seva incorporació al regne independent de Dénia i també va tenir alguns sobirans propis. El darrer valí -governador- de Mallorca fou Abu Yahya, vençut per l’exèrcit de Jaume I el 1229. Eivissa s’incorporaria a la Corona d’Aragó el 1235, i Menorca el 1287.

El Consell de Mallorca compra les dues monedes musulmanes encunyades a l'illa

Apassionant com una novel·la, però d’un rigor infreqüent per a la seva època, la crònica d’Álvaro Campaner Esbós històric de la dominació islàmica a les Illes Balears, del 1888, publicat en castellà, encara avui serveix per conèixer la història de les Illes Orientals. Que foren absorbides per “un fet completament casual”: un tal Isam el Jaulani, amic de l’emir Abd-Allah de Còrdova, anava de peregrinació a la Meca quan una tempesta l’obligà a refugiar-se a un port de Mallorca. Ja que hi era, va aprofitar -com no- per fer una mica de turisme: només que a ell l’interessaven, sobretot, els mitjans defensius.

El Jaulani n’informà el seu emir i aquest, seduït per la possibilitat d’engrandir el seu imperi -com Jaume I amb Pere Martell tres segles més tard-, posà en pràctica la conquesta de les Illes. El mateix Isam en fou el primer governador, cap a l’any 902. El seu fill el va succeir, però partí en peregrinació als llocs sagrats dels musulmans i “no se’n va tornar a tenir cap notícia”. Amb un altre governador, Cautsir, els musulmans illencs haurien conquerit la Barcelona comtal, “i haurien portat captives a Mallorca l’abadessa Madruina, de Sant Pere de les Puel·les i altres religioses del mateix convent”.

Una guerra civil eliminà els omeies i Al-Andalus es va trencar en petits regnes, les anomenades taifes. El cordovès Mochehid va crear la de Dénia, que comprenia les Balears: un dels seus governadors, Al Mortadha, andalús, s’independitzà dels seus senyors. El va succeir un eunuc, Mobaxir. Durant el seu regnat, Eivissa i Mallorca varen patir l’expedició pisanocatalana del 1113, que deixà destruïda la capital. L’escultura d’un grifó -animal mitològic- de la catedral de Pisa, probablement, procedeix d’aquest saqueig.

Les tres ciutats de Madina Mayurqa

El Liber Maiolichinus, contemporani als fets, descriu Madina Mayurqa com “tres ciutats que tenen el mateix nom, però si vols anomenar-les diferentment podràs designar-les” amb les seves denominacions específiques: Arabatalgidit, Bebelgidit i Almudaina, protegides per cent setanta-quatre torres. “Entre elles passa un torrent molt tranquil”, travessat per cinc ponts. “Li diuen Ezequin”.

Les Balears varen restar islàmiques a causa de la intervenció de dues onades successives de fanàtics procedents d’Àfrica: els almoràvits i els almohades. Els primers nomenaren un nou governador, Wanur, que “es va fer molt prest odiós als illencs a causa de la seva adusta severitat i de les vexacions sense nombre amb què oprimia els seus subordinats”. Quan va decidir abandonar les runes de Madina Mayurqa i construir una nova ciutat terra endins, allò ja va fer vessar el tassó: els pobladors es revoltaren i s’adreçaren a l’emir, que el va destituir. “I en els nostres carrers no hi ha ni una trista placa que recordi aquells herois que (...) salvaren la ciutat”, lamenta Carlos Garrido a Palma íntima.

La família Ganiyà governà a continuació. Ishak -el del dinar d’or-, fill del valí Muhammad, es va prendre molt malament que el seu pare designàs com a hereu un altre fill, Abd-Allah. Així, els assassinà tots dos i va prendre el poder. Com que el seu fill i successor, un altre Muhammad, va pretendre congraciar-se amb els nous amos d’Al-Andalus, els almohades, els seus germans l’enderrocaren i proclamaren governador un d’ells, Alí. Aquest va partir cap a la conquesta de territoris africans i deixà un altre germà, Talhah, com a regent. Muhammad va aprofitar per tornar al poder, però una revolta el va fer caure i el va succeir un germà més -eren tretze-, Texufin. Des d’Àfrica, Alí envià el seu germà Abd-Allah, que deposà Texufin i es posà a si mateix al front. Quan els almohades atacaren Madina Mayurqa, Texufin aprofità per aliar-se amb ells i Abd-Allah, que va sortir begut a la batalla, va caure del cavall i va ser mort pels enemics.

Tot plegat sembla embolicat, però no acaba aquí. D’acord amb la crònica de Campaner, a continuació governaren les Illes Orientals Alcumí, Abu Zeid, Abu Abd-Allah i, finalment, Abu Yahya. Aquest, que sembla que s’havia enemistat amb tothom, era famós per la seva avarícia. Així que, fet presoner pels guerrers de Jaume I, “va viure quaranta-cinc jorns en un terrible suplici i en tal horror que faria fondre el ferro”, afirma la crònica Kitab Ta’rih Mayurqa. Tot perquè els revelàs on amagava els seus tresors. El dugueren a fer rendir els darrers resistents i, com que no li feien cas, “portaren davant seu un dels seus fills, de setze anys, i en la seva presència li tallaren el coll”. Abu Yahya “morí sota el suplici”. Jaume I “va permetre a la família que el rentassin i sepultassin, i els comunicà que tot el que havia passat no s’havia fet sota el seu vistiplau ni per ordre seva”.

Es calcula que amb la caiguda de Madina Mayurqa, el 31 de desembre de 1229, varen morir assassinades unes 20.000 persones. La població restant fou reduïda a l’esclavitud. De fet, un jove Ramon Llull va comprar un d’aquests reus musulmans per aprendre l’àrab i preparar-se per a la seva tasca evangelitzadora: era una persona culta, però el savi mallorquí el va colpejar per haver blasfemat i ell va intentar matar-lo. Després, es va penjar a la presó.

A Mallorca hi va haver esclaus musulmans durant segles. Un d’aquests és el que donà nom al carrer de la Mà del Moro, molt proper al Born de Palma: Gabriel Sabrafin en recull la història als seus Cuentos fabulosos. Fou el 1731 quan un d’ells, Ahmed, fou executat per haver mort un capellà i li varen tallar la mà dreta, que varen penjar a la porta de la casa de la víctima i encara era visible el 1840. El cap del moro del carrer de Jovellanos, en canvi, té el seu origen en els algerians derrotats pel navegant Barceló, el segle XVIII.

Una inscripció al sostre

Les coves dels moros, on haurien enterrat els seus tresors, o on s’haurien amagat ells mateixos, s’incorporaren a les rondalles i a les tradicions. A Menorca, la cova d’en Xoroi hauria servit d’amagatall a un fugitiu -un moro- que, suposadament, hauria segrestat una donzella. Quan per fi fou localitzat, havien tingut tres fills. Xoroi i el seu fill gran, desesperats, es llançaren des del penya-segat.

Aquesta altra història és anterior a la conquesta: durant el regnat de Mobaxir, el segle XII, el rei de Noruega, Sigurd I, de camí cap a la croada a Jerusalem, s’aturà a Formentera, que servia de magatzem per als botins de les incursions islàmiques. Els musulmans es defensaren, però Sigurd va fer que els seus vikings transportassin les seves barques per terra i així els va poder atacar des d’una posició d’avantatge. També va ordenar construir una pira a l’entrada de la cova on guardaven els seus tresors, i cremà vius els seus enemics. Un acte “d’una horrible barbàrie”, el qualifica l’arabista Reinhart Dozy.

Tampoc no han quedat gaires restes arquitectòniques de l’esplendor de Madina Mayurqa i les seves tres ciutats. Les més conegudes són els banys àrabs del carrer de Can Serra, que podrien ser hebreus: l’historiador Xavier Terrasa assenyala que “eren propietat d’un jueu”. Magdalena Riera n’hi afegeix “una part de l’arquitectura del palau de l’Almudaina i les portes de la murada del Temple i del carrer de la Mar” (la porta de la Gabella de la Sal). Terrasa cita també l’arc de la Drassana i la torre cantonera del Baluard de Sant Pere. La Síquia de la Vila és una altra construcció islàmica, tot i que no es conserva gaire bé.

Al llarg de gairebé set segles encara continuà dreta la porta de Bab-al-Kofol, la vella entrada de les caravanes, la mateixa per la qual accediren Jaume I amb les seves tropes a Madina Mayurqa. El 28 de juliol del 1908 fou declarada Monument Nacional per part del govern espanyol. Però feia nosa als que clamaven per fer-la desaparèixer en nom del progrés, i el 27 de febrer del 1912 aparegué pràcticament esbucada. Segons el cronista oficial de Palma, Bartomeu Bestard, “el governador aprovà la finalització de l’enderrocament i l’Ajuntament n’executà l’ordre. Aquesta decisió provocà la dimissió en bloc de la Junta Provincial de Monuments”.

De tant en tant, tornen a sortir a la llum empremtes del passat islàmic de les Illes Balears. El 2018 es varen trobar a Menorca vint-i-una sepultures del període musulmà, en el curs de les obres de remodelació de la carretera general. Altres troballes resulten molt sorprenents: la restauració del claustre de Sant Francesc, a Palma, va deixar al descobert una inscripció en àrab al sostre, obra d’un dels obrers, que, en aquell temple cristià, va deixar escrit: “Només Al·là és el déu vertader”.

EL POETA QUE VOLIA RESERVAR EL PARADÍS ALS MENORQUINS

La presència islàmica a les Balears no es tanca amb la conquesta de Madina Mayurqa. Les Pitiüses encara trigarien sis anys a incorporar-s’hi. Quant a Menorca, es mantingué autònoma mig segle més, gràcies a un pacte de vassallatge. María Jesús Rubiera, a Els poetes àrabs a les Illes Balears, posa en relleu el mèrit en aquest acord de Sa’id ibn Hakam, un portuguès amb una joventut dissoluta a Sevilla i que arribà a ser reconegut com a senyor de l’illa per Jaume I. Era, a més, un poeta que deixà escrits versos com aquests: “Si fos porter d’una de les portes del Paradís, diria: entreu, gents de Menorca, / i instal·lau-vos en el més alt!”.

Un altre poeta destacat de les Illes Orientals és Ibn al-Labbana, nascut a Dénia i que diu, de Madina Mayurqa: “És una ciutat a la qual la coloma ha prestat el seu collaret / la qual el paó ha vestit amb les seves plomes; / És com si les seves aigües fossin vi / i els patis de les seves cases, les copes”. Idris ibn Al-Yamani, de malnom el Saviner, era eivissenc. El valencià Abu Ja’far visqué a Mallorca, però en tornar a València i ser conquerida pel Cid, aquest va fer que el cremassin viu. Per homosexual.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF